La Punteta · 9 de Novembre de 2016. 16:14h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La Vanguardia i Trump

La consellera de la Presidència Neus Munté, va estar aquest dimarts visionària. Munté va afirmar que “jo no em podria sentir identificada amb un candidat profundament masclista, racista i homòfob”. Com que les seves paraules van ser pronunciades en roda de premsa de Govern, en seu de Govern i en nom del Govern no es pot dir que siguin a títol personal.

Val a dir que no ha estat l’única en encertar-la. El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, també deia diumenge a la cloenda del XIII congrés del partit que “Go, Hillary, go! For Godness’ sake, go for it!. Don’t Trump win!. We are with you!”. Una variant del “Deslliura’ns de Rajoy i del PP per Déu, deslliura’ns d’ells!” de la Festa de la Rosa: Vinga, Hillary, vinga!. Per Déu, som-hi!. No permetis que Trump guanyi”.

I l’exsecretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha tornat a guanyar. Amb aquella facilitat per llegir esdeveniment que l’ha col·locat on l’han col·locat feia dissabte un tuit en el que anunciava que estava a Washington per seguir les eleccions nordamericanes i acabava amb un “Todos/as con Hillary”.

Molt bé, ara què fem consellera?. Què dirà el proper ambaixador dels EUA a Madrid? I el proper consol nord-americà a Barcelona? Tota una portaveu del Govern -provinent de la UGT, tot ajuda- li ha dit “masclista, racista i homòfob” al futur president dels EUA. La política exterior de la Generalitat té un altre problema.

Como ho arreglem? Enviem el conseller Romeva? No perquè ja va anar-hi el passat mes de setembre i de les poques coses que va transcendir va ser un tuit davant l’estàtua d’Abraham Lincoln. Romeva devia oblidar que Lincoln va fer una guerra de quatre anys (1861-1865) per evitar el dret a la secessió del Sud.

En fi, a casa nostra, l’oposició al candidat republicà ha estat gairebé unànime. Fins i tot a la premsa de Madrid més cavernària. Suposo que esperonada pel seu projecte de construir un mur a la frontera mexicana. A 13TV anunciaven fa dos dies, per twitter, que "por primera vez una mujer puede convertirse en prsident de los EEUU. Un momento histórico”. A l’ABC, aquest dimarts, tiutlaven en portada: “Estados Unidos mide hoy la fuerza del populismo”. I a La Razón: “Ante el abismo Trump”.

Temps hi haurà també per repassar el trist paper de la premsa catalana -inclosa TV3-. En un diari de referència com La Vanguardia he pogut llegir cróniques del corresponsal a Washington en el que, a les planes d’informació d’Internacional, li deia “piròman” al futur president dels EUA (1). Uns dies després, el dia 8 del mateix mes, destacaven la “seva propensió a la demagògia, la seva irascibilitat i la seva manca de conenció davant qualsevol critica” (2).

Ara què? Els electors també s’equivoquen? Jo he arribat a llegir una crònica de Jordi Barbeta en la que parlava de Hillary Clinton com si fos Artur Mas. Deia que “l’elegància” de la candidata derrotada era “massa per a un tipus tan brut com Donald Trump” (3). “Massa dolent per ser un acudit”, titulaven a cinc columnes uns dies després (4). Doncs bé, l’acudit ha arribat a president.

Sense oblidar que han estat incontables -aquest els posa el director o amb el vist-i-plau del director- els semàfors vermells. Amb Trump, com la resta de la premsa, s’han saltat tots els controls de qualitat. S'han deixat endur pel pensament dominant, el wishful thinking. Què dirà ara el Defensor del Lector, Suso Pérez. Farà autocrítica?. La credibilitat de la premsa de paper ha quedat una mica més tocada.

Fa massa temps que sembla que la família Godó està embrancada en una lluita per la successió -el pare, el diari; el fill, l’edició digital- que pot afectar finalment a la qualitat del producte.  Com si haguessin deixat  en mans només de la redacció el resultat final. Però hi ha coses que un diari com La Vanguardia -i una ràdio com Rac1, per cert- no pot fer. I no em facin parlar més.

Perquè la victòria de Trump confirma definitivament que la premsa no només perd audiència, sinó també influència. Que els mitjans de comunicació van per una banda i que els votants van per una altra. És el triomf definitiu de les xarxes socials. La gent, ara, pensa per si sola.

Al capdavall, el nou president dels EUA ha hagut de fer campanya no només contra el seu propi partit, sinó també contra la majoria de mitjans. Un altre diari de referència com el The New York Times va arribar a publicar que portava perruquí. No sé si el fet és rellevant, però és que és fals. El llavors candidat ho va desmentir fent que una dona li estirés els cabells en un dels seus mítings.

La veritat és aquí, almenys en això, vam ser peoners: vam veure una campanya -la del 2012- en la que el llavors president, Artur Mas, tenia el suport dels dos grans grups mediàtics del país: un de públic, la Corpo, i un altre de privat, el Grup Godó. Això volia dir un suport impressionant: no només La Vanguardia, sino també TV3 i 8TV, Catalunya Ràdio i Rac1.

Mas -i els seus col·laboradors, algun d’ells ara a Madrid- es va deixar arrossegar per l’eufòria. Va confondre una manifestació multitudinària amb un sondeig electoral i no és exactament el mateix. Com el CEO, que va pronosticar la majoria absoluta.  El resultat és conegut: va guanyar, sí, però mai una victòria havia estat tan amarga. Va perdre dotze diputats de cop. Allà va començar el principi de la fi d’Artur Mas. No va entendre ni tan sols els resultats.

Des de llavors aquesta tendència només ha fet que confirmar-se: el sí al Brexit es va produir també contra tots els mitjans en contra, a Colòmbia van tombar el referèndum quan totohm el donava per guanay i fins i tot uns pagesos de Valònia s’han rebotat contra el TTPI. La premsa de paper està tocada de mort.

Si s’aguanta a Catalunya -un país amb quatre diaris nacionals en el que no veus gairebé ningú pel carrer amb un diari a les mans- és només gràcies a unes subvencions púbiques que distorsinonen el mercat i donen una imatge fictícia del país. Però ara més que mai l'opinió publicada no es correspon amb l'opinió pública. La premsa no podrà viure tota la vida de les aportacions públiques en forma de subvencions, publicitat o promocions.

L’escriptor espanyol Paco Umbral, en la que és considerada la seva obra mestra Mortal y rosa, té una frase que diu: “A la mierda Freud”. Sempre he pensat que si hagués titulat així el seu llibre en comptes de l’esmentat Mortal y rosa hagués venut 50 milions d’exemplars a tot el món. Els diaris estan a punt d'anar-se'n a la merda. El món s’acaba.

 


(1) “El candidat de la ira”, 1 d’agost del 2016

(2) “Humayun ha tornat a la vida”, 8 d’agost del 2016

(2) “Ganivetades i somriures per caritat, 22 octubre del 2016

(4) 11 d’agost del 2016

8 Comentaris

Publicitat
#8 alemany von stolberg, TORTOSA, 13/11/2016 - 21:43

la tonteria del 68 y la socialdemocracia europea promovida en los despachos americanos igual toca a su fin, debemos ser ordenados cada cultura debe defender lo que ha logrado, la musica clasica el rock, el basquet, la literatura, que no lo joda nadie.

#7 Núria, Vallès, 11/11/2016 - 15:02

Estem vivint temps realment molt interessants: primer el Brexit, ara això. Falta veure com aniran els resultats de les eleccions a països on hi ha partits patriòtics a l'alça per veure si realment s'està produint una reacció contra la dictadura mundialista.

Entre els millors exemples del "pe

#6 Alfons Maristany, BCN, 10/11/2016 - 12:47

Lo comparto al 100% Rius
Solo añadiría que ademas la Prensa engaña.
En estas elecciones publicaban que Clinton ganaba Pennsilvania superseguro. No obstante Hillary dio 3 mitines los últimos 5 días en ese Estado . Raro cuando ganas de calle. En votación lo perdió
Lo sabia la prensa?

#5 Gianni, Barcelona, 10/11/2016 - 09:12

Pero els pagesos de Valonia? de que hablas? era el CETA no el TTIP, y eran los parlamentarios de Valonia..a veces la prensa está de verdad,como tu dices...

#3 Fran, Vilassar de dalt, 09/11/2016 - 18:03

Xavier los electores también se equivocan

Aquí, sin ir más lejos, cuando 7 millones votan a un pasmao que si no colaboró con la corrupción por lo menos la toleró, o en nuestro pequeño país cuando más de 1,5 millones de ciudadanos votan a un partido tocado por las comisiones (un 3%) y a sus so