La Punteta · 11 de Març de 2016. 12:28h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

L'ego de Germà Bel

Suposo que, a hores d'ara, ja tohom sap que el malestar de Germà Bel sobre el funcionament del grup parlamentari de Junts pel Sí és perquè no ha arribat a conseller. No ho dic jo, ho diuen fins i tot fonts del mateix grup parlamentari que, en declaracions recollides aquest divendres per La Vanguardia, afirmaven que “sembla dolgut per no haver pogut ser alguna cosa més que president d’una comissió”.

La crisi, al final, s’ha pogut reconduir gràcies a Marta Rovira, Jordi Turull i els números u per Girona i per Lleida, Lluís Llach i Josep Maria Forné respectivament, que han actuat de bombers. Tot plegat confirma doncs que, en efecte, ha estat un atac de banyes. Han passat sis mesos d'ençà de les eleccions.

Però el públic en general -i els mitjans en particular- ens hem quedat amb les ganes de saber exactament quin eren els motius de desacord. El mateix Germà Bel va fer unes declaracions a TV3 als passadissos del Parlament dimecres passat en les que assegurava que “demà” ho explicaria tot. Encara estem a l’espera. Curiós per a un govern que es vanta de tanta transparència.

La veritat és que si jo fos un home amb el seu currículum potser també estaria dolgut. De fitxatge estrella de Junts pel Sí i cap de llista per Tarragoan ha acabat de president de la Comissió de Medi Ambient. Una cosa similar li ha passat a un altre catedràtic que també prometia molt, Oriol Amat. En aquest cas, president de la comsisó de la Sindicatura de Comptes. No sé pas quina és més somnífera.

A més és la segona vegada que li passa. Germà Bel també va ser un dels promotors de la Nueva Vía de José Luis Rodríguez Zapatero -juntament amb Carme Chacón- però al final tampoc li va servir per a arribar a ministre o, com a mínim, a secretari d’Estat. Al contrari, va deixar de ser diputat al Congrés el 2004 després que el PSC no l’inclogués a les llistes. Montilla va deixar clar a Zapatero que Bel no era l’interlocutor del PSC a Madrid.

Sospito que, com altres socialistes il·lustres, el gir sobiranista de Germà Bel va començar llavors perquè fins aleshores ningú li havia sentit un mot no només a favor de la independència sinó simplement del dret a decidir. Tot plegat es va traduir en una notable producció editorial amb algun llibre notable com el seu “Espanya, capital París” (2011). L’obra va ser elogiada fins i tot per Jordi Pujol, que llavors encara era un referent moral per a tots nosaltres.

Però amb Germà Bel ha passat el que passa sovint amb els fitxatge estrella. No se senten prou valorats i acaben esclatant. Els partits els fan servir sovint per guanyar abans de les eleccions, els presenten a bombo i plateret, però després els deixen arraconats. Des d’un punt de vista de partit, resulten molt incòmodes i el resultat és incert.

Baltasar Garzón va durar amb prou feines unes mesos com a independent a les llistes del PSOE després del seu fitxatge per a les eleccions generals del 1993 -va anar segon per Madrid, on fins i tot va desplaçar Javier Solana al tercer lloc-. Aspirava a ser ministre de l’Interior i va acabar de delegat del Plan Nacional sobre Drogas.

José Bono, que va propiciar el seu fitxatge per Felipe González en una cèlebre trobada a Toledo, explica al primer volum dels seus diaris que els independents “no están acostumbrados a la vida partidaria y descononcen el valor de una mínima disciplina entendida no al modo castrense sino como una responsabilidad compartida” (1).

A Catalunya tenim un altre exemple amb Montserrat Nebrea. Josep Piqué la va promocionar a les tertúlies -ara el salt previ abans de passar a la política- i al final va ser el fitxatge estrella del PPC a les eleccions al Parlament del 2006. Aspirava a ser, com a mínim, portaveu del grup parlamentari. Va acabar de presidenta de la comssió de Justícia.

De seguida va començar a conspirar i va organitzar un sopar multitudinari al Majestic que tothom va interpretar com una maniobra contra el propi Piqué. Despres es va enfrontar a Alícia Sánchez Camacho en el congrés del 2008: va estar a punt de guanyar. Va treure un 43% dels vots. Però se li va pujar al cap -els seus seguidros la van treure a coll, com els toreros- i va perdre els quatres congressos provincials. Rajoy tampoc la va rebre, clar.

Almenys va tenir la dignitat de plegar de diputada, però li va quedar el cuc de la política. Va provar sort amb un nou partit a les eleccions el 2010, Alternativa de Govern, i va treure només 2.208 vots: el 0,07%. Fins i tot la va guanyar la CORI.

Després va festejar amb Josep Anglada -li va demanar anar primera a la llista de Plataforma-, i va acabar dalcaldable de CDC per Sant Just Desvern per a les eleccions municipals del 2015, però va provocar una espantada set mesos després. Ara la té de tertuliana Josep Cuní, que atès que també l’expresidnet de Caixa Girona, Arcadi Calzada, aquell que venia quadres de la seva pròpia galeria d’art a l’entitat d’estalvis, no sé què pensar.

El problema és que la minicrisi de Germà Bel revela que Junts pel Sí, format per quatre partits -CDC, ERC, Moviment d’Esquerres (MES) i Demòcrates de Catalunya- i una colla d’independents pot ser un guirigall. Com al vestidor del Madrid, costarà molt gestionar els egos.

I ha començat ja a donar alarmants mostres de manca de cohesió interna: fins i tot sobre el monument franquista de Tortosa han hagut de donar llibertat de vot. Mentre que Convergència s’ha abstingut ara amb coses -com la reforma laboral- sobre les quals va votar a favor ara fa quatre anys. Tot un exemple de coherència. Això pot acabar com el rosari de l'Aurora.


(1) Les voy a contar, Planeta, Barcelona 2012, pàg 298

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

4 Comentaris

#3 Casper, Bcn, 14/03/2016 - 16:54

Ostras con el Arcadi Calzada !!qué morro!! vendía cuadros a la entidad que el presidía. Me parece un delito de administración desleal en toda regla. Un artículo notable Rius.

#3.1 Casper, Bcn, 14/03/2016 - 16:56

Por cierto no soporto al Germà Bel con esa mirada taimada de soslayo, de conspirador tabernario y siempre poniendo a parir a todo lo que se realiza en España.

#2 josep miquel, calella, 14/03/2016 - 13:01

Es diu que hi ha gent que amb la cara paguen. Per a mi es el cas de Germà Bel. El seu somriure sardònic a les tertulies, que ja he deixat de mirar, mai em va donar la confiança que fos sincer. Molt bona la referència de les aventures de Nebrera.

#1 pepe., andorra, 13/03/2016 - 18:49

visto lo visto, la mayoria de los q dice, es posible q sean de una logia, sobre todo viendo q hagan lo q hagan, siempre alguien les da un salvavidas para pagar las facturas. Es una teoria, pero le veo indicios, al menos para investigarlo. Q eso es lo q hacen los buenos periodistas.