S'hi pot estar d'acord o no, però una de les coses que m'agrada de Duran és que sovint diu el que pensa. Acostumat al polític cotofluix o a l'abús de l'eufemisme, és d'agrair que digui les coses pel seu nom. Com aquest dimarts, per exemple, quan va afirmar al programa de Manuel Fuentes que caldria "reconduir l’Estat de les Autonomies, deixant el País Basc, deixant Catalunya i deixant Galícia, i buscar una fórmula de descentralització per la resta".

No sé si li volia tornar-li la pilota -la política és com un partit de tennis- a Juan Antonio Griñán després que el PSOE andalús hagués aprovat, en el seu darrer congrés, el seu rebuig al pacte fiscal català perquè Duran esborrava també, en aquestes declaracions andaluses, l'autonomia andalusa.

La veritat és que l'ara president de la Junta no té res a envejar a Maquiavel: va començar a donant suport a Carme Chacón i quan va guanyar les eleccions autonòmiques contra pronòstic -si el PSOE no perd a Andalusia amb el cas dels ERO no sé quan perdrà- va lliscar cap a Rubalcaba, que l'ha acabat fent president del PSOE.

Però el que debò li hauria de preocupar a Griñán no és el pacte fiscal sinó que sortis reelegit amb només un 70% dels vots -el percentatge més baix des del 1994- la qual cosa mostra com de dividit té el partit per dins. Potser per això va fer les declaracions que va fer: l'enemic exterior sempre cohesiona.

Almenys, a Duran no li ha sortit en aquest cas -com li va passar a Trias- el president de la Junta de Extremadura, José Antonio Monago, dient-li allò de "si tens cullons dímelo a la cara.

La veritat és que Espanya no té prou PIB per permetre's el luxe d'un Estat amb disset autonomies, la qual cosa vol dir disset governs autonòmics, disset parlaments o fins i tot disset canals autonòmics. Com va dir el mateix dirigent de CiU: “Una televisió en llengua castellana, per què? Perquè surti més el seu president a la televisió? Per això no s’ha de fer una televisió pública”.

Amb franquesa, l'Espanya de les autonomies és un nyap. Com que ningú a Espanya volia sentir a parlar d'un estat federal -sobretot després de la I República- ni un Estat amb només quatre autonomies es van inventar l'Espanya de les autonomies.

Però calien autonomies uniprovincials com la Rioja, Astúries, Múrcia o Madrid? El cas de Navarra era diferent perquè, en realitat, el que no volien era una gran Euskadi. Als meus llibres de batxillerat hi havia dues castilles: Castilla la Vieja y Castilla la Nueva. Ara és Castella-la Manxa i Castilla-León tot i que els límits geogràfics tampoc no coincideixen.

Ben mirat, l'Estat de les autonomies era una manera com qualsevol altra de diluir les reivindicacions de Catalunya, el País Basc i, en menor mesura, Galícia. Els catalans sempre posem la galta i ens cauen totes les hòsties: ens va passar llavors i ens ha passat ara amb el segon Estatut. Potser cal recordar que un president valencià que va haver de dimitir es va empescar allò de la clàusula Camps i José Antonio Griñán s'acaba d'inventar ara la versió andalusa aplicada al pacte fiscal.

Les retallades a TV3 -les de debò seran partir de l'1 de gener- tenen almenys una cosa bona: diumenge passat van repetir aquell magnífic 30 Minuts en què Joaquín Leguina admetia que es van haver d'inventar a corre-cuita la bandera de la Comunitat de Madrid; Manuel Clavero Arévalo explicava, sense embuts, com es va gestar l'autonomia andalusa; i Miguel Ángel Revilla, expresident de Cantàbria, confessava que s'havien inspirat en el PNB! Si Rajoy vol retallar ja sap per on començar.