A “L’estat (català) i el català”, bitllet que ha publicat al número de juny de la revista L’Avenç, Albert Branchadell hi fa aquestes dues afirmacions:

    •    “Les principals amenaces que pesen sobre el català no vénen de la pertinença de Catalunya a Espanya, sinó de factors demogràfics i de normes d’ús arrelades que sobreviuran a la secessió”
    •    “La secessió de Catalunya seria innòcua per a la normalització del català. Quin poder de coerció extra tindria el govern d’un estat català independent en matèries com el cinema o el consum?”

    Arran dels seus postulats al llibre La hipòtesi de la independència, publicat el 2001, i que, en aquest bitllet, es proposa actualitzar a la situació present, podem situar Branchadell dins de l’ala més radicalment autonomista del catalanisme i, doncs, considerar-lo un dels autors de referència per als qui consideren que, per als interessos nacionals de Catalunya, és molt millor conformar-se gaudint d’un règim autonòmic dins d’Espanya, que no pas aspirar a convertir-se en un estat dins d’Europa.

    No he definit pas Branchadell com a nacionalista o catalanista moderat; no crec pas que de catalanista o de nacionalista ho sigui menys que jo; l’única diferència és que jo aposto per la solució de l’estat propi.

    És, doncs, des d’aquesta perspectiva que em proposo reflexionar sobre les seves dues afirmacions.

    “Les principals amenaces que pesen sobre el català”, a mi em sembla que es resumeixen en una de sola: la seva substitució pel castellà, cosa que, lògicament, és sinònim de la seva desaparició.

    Pretendre que la castellanització de Catalunya no és pas conseqüència de la seva pertinença a Espanya ho trobo insostenible, ni que sigui pel sol fet que l’única part de Catalunya que s’ha castellanitzat és la seva zona inclosa dins d’Espanya; sobre Perpinyà, podrem dir el que vulguem però no pas que sigui una ciutat castellanitzada.

    En el cas concret de la Cerdanya, a mi em sembla molt significatiu que, per exemple, Puigcerdà i Llívia estiguin castellanitzades mentre que La Guingueta d’Ix i Sallagosa estan afrancesades.

    I, com tots sabem, abans de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), que repartí Catalunya entre Espanya i França, no hi havia cap mena de diferència cultural ni lingüística entre els comtats de Rosselló i Cerdanya i la resta del país; per això, als segles XVI i XVII, el fenomen de castellanització que s’observa a Catalunya, en què alguns sectors de les elits decidiren fer servir el castellà com a llengua de cultura, també va donar-se a l’actual Catalunya Nord.

    Consideracions històriques a banda, crec tenir entès que, en el seu article 3, la Constitució espanyola defineix el castellà com a llengua de coneixement obligatori per a tots els espanyols, concepte aquest que inclou a tots els catalans, excepte, lògicament, els rossellonesos, conflentins, vallespirencs, capcinesos i part dels cerdans.

    Aquest article constitucional indica una cosa que trobo òbvia i evident: en el conflicte lingüístic de Catalunya, Espanya no és pas un àrbitre neutral sinó un jugador de l’equip castellà, el millor dels seus cracks, m’atreviria fins i tot a dir.

    Quan Branchadell atribueix la precària situació del català a “factors demogràfics”, entenc que es deu referir a l’allau immigratori castellà que va viure Catalunya durant les dècades centrals del segle XX, a conseqüència del qual la major part de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona és d’origen castellà.

    Ara bé, aquest fet demogràfic tenia, per si sol, prou força per posar en perill la condició del català com a llengua de Catalunya?
    Si no la majoria, almenys una bona part dels actuals argentins són descendents d’immigrants italians arribats durant els segles XIX i XX i, que jo sàpiga, l’estatus del castellà com a llengua nacional de l’Argentina mai no s’ha vist qüestionat perquè algú hagi pretès definir aquest país com una societat bilingüe on l’italià hi hagi de ser també llengua oficial.

    Per tant, qui doni per bones les teories de Branchadell, segurament, no podrà entendre com és que l’Argentina no es troba pas tan italianitzada com castellanitzada ho està Catalunya —bé, en realitat, només la part del seu territori sota sobirania espanyola—.

    Si plantejo la qüestió de què hauria pogut passar si l’allau immigratori castellà de mitjan segle XX s’hagués donat en una Catalunya que fos independent perquè hi hagués reeixit l’acció de Francesc Macià a Prats de Molló el 1926, em podran objectar que aquesta és una afirmació contrafactual i, per tant, indemostrable empíricament.

    Amb tota seguretat, aquesta objecció deu ser correcta, però, és clar, no deixa pas de ser indiscutible que la situació que plantejo n’és una en què l’única llengua oficial de Catalunya hauria estat el català, la majoria dels catalans no haurien sabut el castellà, ni tan sols a nivell d’entendre’l, i, sobretot, per justificar l’ús del castellà a Catalunya, no s’hauria pogut invocar l’argument “aquí estamos en España”.

    Branchadell també atribueix la situació de perill en què es troba el català a unes “normes d’ús arrelades que sobreviuran a la secessió”.
Compte, primer que tot, a fer afirmacions en futur, o, dit d’una altra manera, com ho pot saber què passarà després de la independència?
La llengua nacional d’Espanya és el castellà; per tant, si Catalunya ha de formar part d’Espanya, idea admesa, recordem-ho, per la majoria dels catalanistes durant el segle XX, és obvi que el castellà ha de tenir un lloc a Catalunya.

     Aquesta és, en opinió meva, la base de la norma d’ús vigent avui dia a Catalunya que obliga els catalanoparlants a practicar el bilingüisme i permet als castellanoparlants viure la mar de feliços en el seu monolingüisme.

     Si jo afirmo que la independència pot representar un canvi de paradigma que substitueixi aquesta norma per la contrària, fins al punt de considerar de mala educació contestar en castellà a algú que parli en català; pot algú demostrar-me que això és impossible?
Per tot això, no crec pas que “la secessió de Catalunya seria innòcua per a la normalització del català”, entenent per normalització del català situar-lo en el lloc de llengua predominant a Catalunya que, avui dia, ocupa —més aviat, usurpa— el castellà.

     I això, fins i tot, en el cas que ens veiéssim obligats a admetre el castellà com a llengua cooficial de la República Catalana, perquè aleshores ens les podríem empescar perquè aquesta oficialitat del castellà en fos una de segona com la que té ara el català.