La Punteta · 19 de Gener de 2016. 14:30h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

L'hora zero de KRLS

Ha costat tant l’elecció del nou president que ara hi ha una mica la sensació de no saber què fer. Com les embarassades que, després de l’esforç per donar a llum, pateixen una depressió post-part. Un fenomen difícil d'entendre des de l'òptica masculina. Sobretot perquè no passem per tan dura una experiència.

Les primeres declaracions del nou president, en efecte, han servit per enviar a pastar fang a Mariano Rajoy. Després ha posat un tren a la via i ha assistit a l’estrena del documental sobre Josep Suñol. Crec que, de pas, ha aprofitat per anar al barber perquè li retallin una mica els laterals.

Romeva ha anat a TV3 per dir que calen més ambaixades. De retruc, han rebaixat la comissió de la independència a una comissió d’estudi. Hi ha una dita parlamentària segons la qual si no vols fer res hi ha tres alternatives: crear una comssió d’estudi, posar en maxa una ponència parlamentària o encarregar un llibre blanc. És infal·lible.

També hi ha hagut una de freda i una de calenta: les dues principals fites del nou Govern -encara que tot just acaba de començar- ha estat llançar el missatge que potser amb 18 mesos no n’hi ha prou a veure si ens hi podem quedar tota la vida. I perdonar els actes violents d’antisistema de la CUP. Fer de mosso ha esdevingut, més que mai, una autèntica professió de risc a Catalunya.

Hi ha una mica, doncs, la sensació que van amb peus de plom. Mas va ser molt criticat -jo, el primer- però ningú no li podrà negar-li l’autoritat i la voluntat de tirar endavant. Puigdemont, en canvi, és la prova fefaent que qualsevol pot arribar a president de la Generalitat. Cosa que, de moment, pensava que només passava als Estats Units.

Potser per això la premsa, almenys la més addicta, s’ha llançat a construir una biografia a mida. Com si hagués estat predestinat tota la vida a arribar a president. Casualment va començar un columnista d’El Periódico un dia abans que el fessin director de Catalunya Ràdio. En la seva opinió, és “un activista, un intel·lectual, un emprenedor, un periodista inquiet”.

Fins i tot un intel·lectual, no pecisament enlluernat pel procés, el defensava en un perfil publicat a La Vanguardia. Recollia dos testimonis segons el qual, per a un, “no pararà d’imaginar projectes”. Per a l’altre, “es un tipus especial, visionari, que va a la seva: desconcertant” (2). Certament, batejar-se a twitter KRLS si que és visionari. Però els de Girona, de vegades, fan pinya.

En fi, els 100 primers dies és fonamental en tota administració -d’això hi entén més Pau Canaleta que jo tot i que no he pogut llegir el seu llibre encara-: serveixen per transmetre un missatge de confiança i, sobretot, d’autoritat: “aquí mano jo”. Cosa que Puigdemont tindrà francament difícil perquè l’ha posat la CUP, Artur Mas, l’AMI i la resta de la societat civil. Ara s’ha posat de moda que el tercer per Girona esdevingui president. El Lluís Llach es deu estar rosegant les ungles.

Roosevelt, quan va arribar a la Casa Blanca, rebia 460.000 cartes a la setmana (3) de gent desesperada i es va posar les piles de seguida. Entre el març i el juliol del 1933 va fer aprovar més d'una desena de lleis. Sovint amb el poder legislatiu en contra. Fins i tot va revocar la Llei Seca, vigent des del 1919, cosa que sens dubte també devia ajudar a animar el país.

És veritat que el lideratge d’un govern no s’ha de mesurar necessàriament pel volum legislatiu, sinó per la iniciativa política. Però suposo que també hi ajuda. I, amb independència o sense, aquest govern ha de començar a governar de seguida. A Puigdemont li costarà més perquè, fins fa quatre dies, només era alcalde de Girona. Ni tan sols sabem si té un projecte de país. O, com a mínim, el país al cap.

Però el problema de debò és que és molt difícil fer-ho sense estabilitat parlamentària, amb els ponts amb Madrid trencats i amb 68.000 milions de deute. En aquest cas ni tan sols pot culpar a Mas perquè l’ha posat ell.

A més, els socis de govern s'han afanyat a mostrar la cohesió interna del Govern en pactar a Madrid amb Bildu i Izquierda Unida. Tot un auguri del que pot significar aquesta legislatura. Sort i encerts, president. No m'agradaria estar a la seva pell.


(1) El Periódico (Saül Gordillo): “Un visionari amb capacitat de seducció”, 11 de gener del 2016

(2) La Vanguardia (Antoni Puigverd): “Puigdemont i el castell de Kafka”, 12 de gener del 2016

(3) Anthony J. Badger: “FDR: The First Hundred”, Hill and Wang, June 2009

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

6 Comentaris

#7 Canterville's ghost, Bcn, 21/01/2016 - 14:32

On és en Mas????

#6 Carlos Gomez, Bcn, 21/01/2016 - 00:35

" Puigdemont, en canvi, és la prova fefaent que qualsevol pot arribar a president de la Generalitat."

No cal dir res mes.
Es poc probable que al Rius el premiin amb una Creu de Sant Jordi, d¨aquestes que regala La Vanguardia cada diumenge amb el suplement.

#5 Pepón, Bcn (España), 20/01/2016 - 11:06

Lo del director de la radio nacional, el tal Saúl, es de risa. No se puede ser más pelotilla. Aunque me parece que tenía negocios con el Junqueras. Negocios fracasados, claro. Vaya un conseller de economía que nos espera...

#4 Arrencada de cavall, parada d'ase, bcn, 19/01/2016 - 21:56

El procés va arrancar fort per la necesitat del MH Pujol de sortir per cames del seu procés.. Eliminat el MH Astut, ma dreta del presumte corrupte, el procés està en aturada d'ase

#3 pepe, andorra, 19/01/2016 - 20:42

habria q establecer la diferencia entre pelotas q buscan un chollete y periodistas de verdad, los q menciona vd. son gacetilleros y juntalegras q solo buscan agradar al poder para q les inviten a los canapes de las presentaciones de lo q sea. Q asi se les ve q no pasan hambre. Vaya tropa.