Aniré en contra de la majoria, segur. Al menys de la majoria què no són el 67,4% dels comerciants catalans. Els meus arguments són negats per la globalització, el model xinés o pakistanès, el consumisme extrem i els grans economistes com el Sr. Xavier Sala Martin. Aniré en contra del Partit Popular de la majoria absolutista, els lobbies de les grans cadenes o els molts consumidors que diuen no disposar de temps per fer les seves compres o amb impulsos nocturns per una maduixa que ja no saben si és produïda aquí o allà.
 
Fustigueu-me sense pietat, sóc un repressor que no creu en la vostra llibertat. Sí, nego aquella llibertat que per comprar a qualsevol hora o fer contents turistes passavolants esclavitzarà milers d’autònoms i petits comerciants per acabar-los matant. Sí, estic en contra d’aquesta llibertat obsessiva per renunciar a la personalitat i model de societat del meu país, Catalunya, amb propostes com aquesta o l’Eurovegas.
 
I és que no vull acatar les imposicions d’un govern a Madrid que ignora la realitat comercial catalana i les competències de la Generalitat en una mostra més de les intencions de recuperar centralitat per la capital d’Espanya. No accepto la fal·làcia oratòria de la creació de llocs de treball calculats sense disposar del càlcul dels que es destruiran en unes petites i mitjanes empreses molt afeblides en què no manquen treballadors, en molts casos, actualment, es fa un esforç per no acomiadar. No m’empasso el creixement econòmic suportat en la creença que el consum es basa en la tangible de les hores i no dels diners a la butxaca dels consumidors. I no m’agrada dissenyar un model de país pensant només en el turisme i sense consens i diàleg entre les parts implicades en decisions transcendents.
 
Renego dels qui obvien les xifres per argumentar. A Madrid, amb molta més llibertat d’horaris que a Catalunya, l’ocupació en el sector ha disminuït en l’últim trimestre del 2011 un 13,07% respecte al mateix període del 2008 i s’han destruït quasi el triple de comerços dedicats a la venda al detall que a Catalunya entre el 2008 i el 2011. Això sí, pots consumir durant moltes hores.
 
I constato que darrera de tota aquesta maquinària propagandista cap el consumidor, el que s’amaga únicament és afavorir a les multinacionals de la distribució i les grans superfícies. Sí, aquelles que et coneixen pel codi de barres assignat, insolidàries amb les iniciatives ciutadanes del voltant i que acaben per transformar mimèticament els centres de les ciutats, tot despoblant barris i anul·lant un equilibri en l’oferta comercial que és la veritable garant de la llibertat de consum.
 
Però sóc realista. Els petits no en sortirem guanyadors. El model consumista anglosaxó s’imposarà. D’aquí a un temps tots passejarem per carrers inundats de cartells say it in english que durant tot l’any oferiran sales per acabar marxant amb el cotxe avorrits per repetició a tancar-nos en un commercial theme park mentre col·loquem els fills al colour balls room i nosaltres devorem un hot dog recordant que la camisa la vàrem comprar sota casa. Què deu fer ara en Lluís? Sí, no el recordes? El de la botiga.
 
Haurem guanyat hores de consum, però haurem perdut país.
 
Per cert, sóc un petit comerciant, es nota?