La Punteta · 1 d'Agost de 2017. 08:40h.

JOAN B. GAVALDÀ

Politòleg

No hi ha democràcia sense respecte a la llei

Molts nacionalistes espanyols/castellans pantibèrics daten el naixement d'Espanya en el matrimoni dels Reis Catòlics. Aquesta interpretació va fer gran fortuna en els llibres d'adoctrinament d'història franquista i ha calat tant, que molta gent no nacionalista espanyola ho defensa, com defensa que és en aquest moment on neix la nació, la unitat o la sobirania espanyola.

La història és tossuda, però, i per molt que es vulgui manipular, els fets són els fets. I termes moderns com Nació (amb contingut polític) o sobirania, no apareixen fins al segle XVIII amb la Il·lustració o les Revolucions burgeses lliberals.

Després del matrimoni dels Reis Catòlics (1469), Isabel, va ser coronada el 1474 com a Isabel I de Castella i Lleó, i Ferran II d'Aragó, que va heretar la corona del seu pare Joan II d'Aragó l'any 1479, quan ja feia cinc anys que era consort d'Isabel I de Castella.

Com veiem en el detall de les seves coronacions, el matrimoni dels dos monarques no va aconseguir la unió efectiva de totes les Corones perquè en aquella època cadascú governava la seva per separat i així va ser fins que Felip V accedí al tron, després del que molts historiadors reconeixen com el gran conflicte europeu, on els Borbons, des de Versalles, tenien la voluntat de controlar el continent en detriment dels Àustries.

Felip d'Anjou, el coronen com a Felip V, rei de Castella, pocs dies després de l'arribada a la península. El jurament i plet homenatge va ser el 8 de maig de 1701 a l'església de Los Jerónimos, però van evitar la reunió amb les Cortes, temudes com a font de potencials problemes i conflictes. En contraposició, a Catalunya, Aragó i València, les corts eren essencials i resultava convenient celebrar-les, fins i tot a costa dels habituals riscos i dificultats.

El seu avi Lluís XIV de França l'havia aconsellat visitar immediatament els territoris de la Corona d'Aragó per celebrar el preceptiu i recíproc jurament reial a les Corts. Després de 200 anys que un monarca no en celebrava cap a Barcelona, Felip V de Castella i IV d'Aragó es va quedar a la ciutat Comtal 6 mesos, per intentar concedir i cedir al màxim el que li demanaven els catalans, arribant a acceptar i jurar com a comte de Barcelona, les Constitucions i altres drets de Catalunya, on es recollia que: "La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen el mateix idioma. El seu territori compren: Catalunya amb els comtats de Rosselló i de Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen una constitució política pròpia i estan federats entre si i amb el Regne d'Aragó mitjançant certes condicions que són objecte d'una llei especial. Catalunya és l'estat polític format, dins de la Confederació pels catalans, del principat i dels comtats del Rosselló i Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent".

Sense entrar en la guerra de successió que hom sap com es va gestar, amb enganys, deslleialtats, traïcions, etc. i com va acabar, amb el Decret de Nova Planta per a Catalunya, València i Mallorca i una centralització del poder reial sota la Corona Castellana, passem a l'Espanya Constitucional. Després de l'absolutisme, el despotisme il·lustrat espanyol i la guerra d'independència contra les aspiracions imperialistes de Napoleó, les Corts de Cadis van elaborar la primera Constitució lliberal espanyola inspirada en la francesa, on es van incorporar els principals principis del liberalisme i la divisió de poders. Tot i que la web de les Corts espanyoles parla que incorpora el terme "sobirania nacional", això no és literalment cert, perquè defineix la Nació espanyola com la "reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis" i recull que la sobirania "resideix essencialment en la Nació". És important la paraula essencialment perquè denota el trànsit entre l’absolutisme i la Restauració. Va ser un sistema liberal, però no democràtic, que va reservar la gestió dels assumptes públics a una elit articulada en dos partits -el Liberal i el conservador- que es van anar tornant per mantenir-se al poder.

Si deixem de banda les altres constitucions que no van durar ni una dècada, ni tampoc mirem el projecte de la constitució republicana federal de 1873, i fem una comparativa de com els textos constitucionals o similars tracten el terme "sobirania" espanyola, veiem que a la constitució republicana aprovada el 1931, enlloc surt la paraula sinó que utilitza com a sinònim "poder" de l'estat, "Els poders de tots els seus òrgans emanen del poble". Per tant, el poble, el ciutadà, és qui té el poder. Qui el fa servir en el sufragi universal, escollint els seus representants i ratificant l'organització institucional i territorial.

Fem un altre salt, aquest cas saltem la Guerra Civil, i mirem quantes referències a la sobirania, unitat, etc., fan servir les "Leyes Fundamentales del Movimiento". La Ley de Principios del Movimiento Nacional (1958) recorda el tant cèlebre "España es una unidad de destino en lo universal" o "España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada" i "La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible". A El Fuero de los Españoles (1967), "Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes". A la Ley Orgánica del Estado (1967), "El Estado español, constituido en Reino, es la suprema institución de la comunidad nacional", o "La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión", i "El jefe del Estado es el representante supremo de la Nación: personifica la soberanía nacional: ejerce el poder supremo político y administrativo". I arribem a la Constitució actual (1978) on es recull que "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat", o "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols,", i "El Rei és el Cap de l'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions".

Com podem veure, la diferència entre una constitució republicana i una que emana d'una dictadura militar nacionalfeixista, és el tractament i la importància que se li dona als termes poder/sobirania.

Darrerament no em deixo de sorprendre pel grau de franquisme que encara resta a la societat espanyola i catalana. Fins i tot en aquells que van lluitar-hi en contra o que per la seva edat no van viure sota la dictadura. És el que s'anomena franquisme sociològic. 40 anys de repressió i adoctrinament han fet efecte.

En sectors de l'esquerra espanyola i catalana, per exemple quan es participa i defensa la llibertat del poble sahrauí, de Palestina, es recolza el règim castrista o de Maduro, però no són capaços de defensar els pobles que conformen Espanya, no serà per allò de "España, raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada"?

Malauradament, la majoria de l'esquerra va abandonar la seva ideologia internacionalista per assumir l’idea de patriotisme. Un concepte que no és altra cosa que l'excusa perfecta per minvar els drets dels més desafavorits perquè la pàtria mereix tots els seus sacrificis. Les ambigüitats del PSOE, IU o Podem davant l’independentisme català, són una clara mostra de la seva incapacitat de fer front a aquest pensament progressista i totalment oposat als fonaments ideològics conservadors de l'esquerra.

La Brigada Aranzadi, amb Soraya al capdavant, i els ministres provinents de l'alt funcionariat de l'Estat defensen que "no hi ha democràcia sense llei", o que no existeix el dret de llibertat d’expressió quan en un partit de futbol es xiula al Rei, o en una manifestació es cremem fotos del monarca, no tindran ben interioritzat voluntàriament o involuntàriament allò de què "Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes"?

I que dir quan Rajoy defensa que “ni quiero ni puedo” autoritzar un referèndum per Catalunya “porqué la soberanía reside en el conjunto de todos los españoles” que sembla apel·lar més l’esperit de la Ley Orgánica del Estado de 1967 "La soberanía nacional es una e indivisible, sin que sea susceptible de delegación ni cesión", que no pas cap precepte de la Constitució del 78.

Tot i que veiem que en la redacció dels primers articles de la Constitució del 1978 és una picada d'ull a la del 1931 i un intent d'enllaçar amb el llenguatge republicà quan diu "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat", o en la redacció de l'art. 2 clara imposició dels sectors militars de l'època i del poder que tenien sobre la taula constituent del 77-78 dient que "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols".

Per tot plegat, no puc ni fiar-me ni prendre'm seriosament aquells que s'autoanomenen constitucionalistes i que diuen que la base de la democràcia és la llei sense plantar-los a la cara allò que ja defensava El Fuero de los españoles el 1967 "Los españoles deben servicio fiel a la Patria, lealtad al Jefe de Estado y obediencia a las leyes".

La democràcia espanyola està malalta i la pretenen curar amb arguments preconstitucionals. I ja sabem qui manava aleshores i qui mana ara.

10 Comentaris

#11 Elena, Blanes, 05/08/2017 - 18:25

No es "solo" la ley, es que la ley es justa: no es legítimo que los actuales residentes de un territorio se arroguen el derecho a decidir si quitan los derechos de ciudadanía a los demás a un lado y otro de una nueva frontera. Eso es lo que quiere decir que la soberanía reside en todo el pueblo español. Y si te pica, te rascas, Gavaldà.

#9 Elena, Blanes, 05/08/2017 - 18:16

Retorcer, retorcer hasta meter...la palabra nación, en la época de Felipe V tenía solo el significado cultural, o de patria chica, para España y Cataluña. No fue hasta el siglo XIX que adquirió un significado mas político. Me importa un bledo la palabra nación, ya es hora de superarla y disolver las fronteras en una unión planetaria democrátic

#8 Protágoras, bcn.España, 03/08/2017 - 21:26

Cuando un reino o satrapía se democratiza los siervos y súbditos de ese territorio adquieren la condición de ciudadanos con iguales derechos y obligaciones. En ese momento nace la nación moderna fundamentada en leyes democráticas y surge la soberanía que pertenece al conjunto de los ciudadanos.

#7 Sergi, Bcn, 02/08/2017 - 19:50

Se puede independizar Barcelona de Catalunya?, que diria el Putxi? Ni vull ni puc, no? De tonteries jo també puc escriure Sr. Gavaldá amb temps.

#6 el último que cierre, Canovejas, 02/08/2017 - 16:01

Gavaldá, toda tu exposición pretende justificar no se qué: ¿Todo ha ido tan mal en los últimos 300 años...? ¿Nada ha merecido la pena en tan larga convivencia? ¿Tienes seguridad de que todo habría ido mejor caminando separados? De cualquier forma, lo que reivindicas debe contar con un apoyo social que a día d hoy no se dá, salvo en tu imagina