En el seu article al diari “Ara” del passat divendres, Xavier Roig hi analitzava els contrastos entre regions riques i regions pobres de França, Espanya i Itàlia.

    En tots els casos, contrasta l’existència d’un nord culte, civilitzat i eficient amb un sud arcaic, indolent i, sobretot, amb ganes d’aprofitar-se de la riquesa generada pel nord amb el seu treball.

    Es tracta, doncs, d’una contraposició cultural i no pas geogràfica perquè, com tothom sap, la Llombardia es troba al sud de Provença, i el Llenguadoc, al nord de Catalunya.

    Sobre França, diu que viatjant per les regions meridionals, és a dir, per Occitània, hi veu “un clar exemple d’un nord que ha aconseguit instruir el sud en una determinada manera de fer —de treballar i de comportar-se—. L’uniformisme francès no existeix pas perquè sí, sinó que es justifica democràticament i persegueix un millor estil de vida gràcies a l’eficàcia”.

    En conclusió, si els occitans no responen pas al tòpic meridional que apliquem al Mezzogiorno italià, i, també, al sud d’Espanya, de gent de sang calenta, bona per a qualsevol cosa menys per a treballar, és perquè els francesos els han civilitzats.

    En realitat, que dins de França, Occitània sigui un “sud” ens indica que, integrant-se al projecte franco-francès, no hi ha guanyat gaire.

    Referint-se a la descatalanització de la Catalunya Nord, acaba preguntant-se si “era preferible perdre alguna cosa [la identitat] a canvi de formar part d’un espai més civilitzat que no pas l’imperant a la península Ibèrica”.

    Bé, com va veure’s el passat 31 de març en el lip-dub pel català a Perpinyà, cada vegada són més els nord-catalans que desitgen recuperar el que França els ha fet perdre.

    Tant abans com després de la Revolució de 1789, França sempre s’ha caracteritzat per un fort poder centralitzat.
    Als començaments de la industrialització francesa, és a dir, cap a 1840, el bloqueig continental contra el Regne Unit que Napoleó (1799-1814) havia decretat el 1806, havia arruïnat ciutats portuàries com ara Bordeus, Marsella o —a la Bretanya— Nantes, per la qual cosa, la regió industrial del nord-est es convertí en el centre de l’economia francesa.

    Les primeres concentracions industrials franceses van formar-se al voltant de Lió, París i Mulhouse (Alsàcia), al nord de França i al Baix Sena, cosa que va donar origen a una puixant indústria tèxtil, metal·lúrgica i minera.

     El 1814, en el moment de la derrota de Napoleó, les potències europees van obligar França a tornar a les fronteres de 1792, és a dir, a renunciar a tots els territoris conquerits durant la Revolució (1789-1804) i l’Imperi (1804-1814).

     Si França hagués conservat les fronteres que tenia el 1812, és a dir, en el zenit del poder napoleònic, avui dia en formarien part la totalitat dels Països Baixos —les actuals Bèlgica, Holanda i Luxemburg—, parts d’Alemanya, Suïssa i del nord d’Itàlia, així com tot Catalunya —no sols els antics Comtats de Rosselló i Cerdanya— i, per tant, els francesos haurien “civilitzat” aquestes regions amb els seus prefectes i la seva escola laica, obligatòria, gratuïta i hexagonal, impulsada durant la III República per Jules Ferry (1832-1893).

     I, com tots sabem, a França, només hi ha dues coses: París i un gran espai buit format per la resta del territori.
A diferència de Madrid, París tenia força per esdevenir un centre econòmic, però és evident que també s’ha beneficiat de l’ultracentralisme francès, cosa que, com és lògic, ha anat en detriment de les altres ciutats i regions.

    En el cas italià, el Mezzogiorno correspon a allò que, fins 1860, fou el Regne de Dues Sicílies, amb capital a Nàpols i que, a més de l’illa, comprenia tot el sud de la Península.

    A Dues Sicílies, s’hi havia iniciat un procés d’industrialització que fou avortat arran de la conquesta del país entre 1859 i 1860 pels exèrcits piemontesos i pels expedicionaris de Garibaldi, així com pel règim d’ocupació que s’hi instaurà per combatre les guerrilles independentistes resistents.

    Això explica, en part, la posterior contraposició a Itàlia entre un nord industrial i un sud —l’antic Regne de Dues Sicílies— agrari i empobrit.

    A Espanya, segons Xavier Roig, ha passat que el nord —Catalunya— no sols no ha aconseguit modernitzar el sud sinó que, a més, se n’ha encomanat dels vicis.

    França i Itàlia poden haver estat creacions dels seus “nords”, però Espanya no fou pas una creació de Catalunya, sinó, al contrari, Espanya, tal com la coneixem avui dia, té el seu origen en la destrucció de la Corona d’Aragó per Felip V i els seus decrets de Nova Planta.

    Durant el segle XIX i la primera meitat del XX, Catalunya va industrialitzar-se però la resta d’Espanya no; ara bé, el poder era a Madrid i no pas a Barcelona; per tant, a Espanya era el sud el qui manava sobre el nord, just al contrari del que passava a França i Itàlia.

    En aquestes circumstàncies, sempre han estat els catalans els que han hagut d’adaptar-se als dictats de Madrid, on es remenaven les cireres de debò i a on hi havia els qui tenien la paella pel mànec.

    Amb la independència, es trenca amb el poder espanyol i, llavors, veurem si ens en sortim o no en el projecte de crear una versió mediterrània d’Holanda, cosa que, dins d’Espanya, segur que resulta del tot impossible.