Els successius acords de finançament  signats entre els governs espanyol i català no han pogut resoldre mai per si sols el dèficit acumulat i només han contribuït  a millorar de forma parcial les finances del Govern de la Generalitat. I això, malgrat que cadascun d’aquests acords ha estat automàticament qualificat com “el millor de la història”.

El desig d’un pacte fiscal ha anat creixent i adquirint  gruix, però té al seu davant dues consideracions que han estat oportunament amplificades des de posicions gens favorables a acabar amb l’asfixia econòmica que pateix el nostre país. Dues línies argumentals que han volgut farcir un discurs contrari des de les files populars i des d’algun sector socialista.
La primera esgrimeix que obtenir un pacte fiscal per a Catalunya equival a deixar de ser solidaris amb el conjunt de l’estat, a desentendre’ns de les necessitats d’altres territoris. Discrepo profundament  d’aquesta mena de conseqüència funesta de decidir gestionar més justament els nostres ingressos. Perquè precisament es tracta d’això: d’aconseguir un sistema just, pròxim i transparent,  ja que tots els que han funcionat fins ara s’han caracteritzat per la seva injustícia intrínseca respecte l’esforç realitzat des de Catalunya, entre allò que marxa i allò que, molt disminuït, retorna. I ningú planteja deixar d’aportar, però si cercant un major equilibri, de fer-ho en termes raonables. I sobretot, evitant que Catalunya s’empobreixi dia rere dia.

Curiosament, la candidata a secretària general del PSOE, i cap de llista del PSC a les dues darreres eleccions generals, subscriu aquesta tesi : no al pacte fiscal, per insolidari. Ras i curt. Cap alternativa, cap  menció a que des de les files del PSC s’hi ha treballat, i també discrepat, però mai des d’una oposició frontal. Obviant també la posició del seu partit a Euskadi, respecte el concert econòmic. Acostumats a tanta frivolitat ja no ens estranya . Si es tracta d’esgarrapar quatre vots i mostrar una imatge poc sospitosa de pro-catalanista, què importa tota la resta?

Una altra línia discursiva contrària al pacte fiscal el mostra com a plantejament elitista, de certes forces polítiques i sense suport social i popular . Res més lluny. La ciutadania catalana entén més que mai la urgència d’un instrument com aquest. La societat civil s’hi ha mullat, els dos principals sindicats del país hi ha apostat públicament . I em sembla natural que així sigui. Un nou acord fiscal, més just i equitatiu, revertirà en unes millors condicions per al conjunt de treballadors, autònoms, petits empresaris... Tindrà conseqüències en la competitivitat, les infraestructures, els serveis públics. No serà la panacea, no ho resoldrà tot, seria ingenu pensar-ho, i arriscat creure-s’ho. Però probablement el que està fora de dubtes és que aquesta és una reivindicació majoritària, secundada des de molts àmbits, merescuda, necessària, inajornable. I la seva consecució representa una prova, per a molts definitiva, de si la distància amb Espanya adquireix una dimensió irrecuperable.