Segons Alfons Quintà, la radicalització del discurs nacional de CiU respecte dels temps de Jordi Pujol no és pas res més que tot un seguit de “cabòries incomprensibles, demagògiques i de fet només deliberadament fumígenes” concebudes per amagar l’ou “d'una corrupció i d'un mal govern autòctons”, una de les manifestacions dels quals són tots els tripijocs, denunciats per aquest periodista des de les pàgines del Diari de Girona, de Josep Prat, president de l’Institut Català de la Salut i, fins que en va presentar la dimissió, director general del holding Innova.

Doncs bé, a mi admetre que, en gran part, té raó no em porta pas a considerar la renúncia al projecte de la independència de Catalunya.

Ja ho sé que l’origen de tots els mals que pateix la societat catalana no es troba pas a Madrid; així, per exemple, la bajanada del Fòrum de les Cultures del 2004 no es va fer per decret del govern central sinó per iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Generalitat; a més, a Espanya tampoc no tenen la culpa que Fèlix Millet sigui cleptòman, etc, etc.

D’altra banda, no em costa gaire de veure que al sector negocis de CiU poden haver arribat a la conclusió que sempre remenaran més calés i tocaran més poder gestionant un estat que no pas administrant una comunitat autònoma, i, que, a més, mentre duri la lluita per la independència, es podrà tenir distreta la gent.

Per a mi la independència significa, en primer lloc, que Catalunya pugui participar a Europa al mateix nivell que Holanda, Eslovàquia o Àustria, com també poder resoldre la qüestió de la llengua i la de l’espoli fiscal espanyol, mentre que qualsevol altra solució significa renunciar a la presència a Europa i a la solució d’aquests dos problemes.

En conseqüència, encara en el cas que acabés sent una mena de revolució lampedusiana on tot canvia perquè res no canviï —tal com seria el cas si la dirigís CiU— la independència seria un progrés.

Naturalment, aquesta no seria pas la independència que a mi m’agradaria perquè jo veig en la construcció de l’estat propi una ocasió de dur a terme una regeneració democràtica que faci net de força de les xacres que pateix la vida política i l’administració pública a Catalunya.

A part d’això, com que un cop emancipats ja no hi haurà cap enemic exterior a invocar, també considero la independència l’hora de la veritat, és a dir, el moment quan es veurà fins on som realment capaços d’arribar si a Grècia o als EUA, i això ho dic posant com a comparació dues nacions que esdevingueren independents ara fa uns dos-cents anys.

Si en repassem la història contemporània, veurem com, durant els segles XIX, XX i XXI, a Grècia no hi ha hagut mai cap estat que hagi funcionat en condicions mínimament acceptables, però això no porta pas a discutir-li el dret a ser una nació independent; si els grecs no saben administrar la seva societat, problema seu, pitjor per a ells.

Alfons Quintà blasma el sobiranisme com un concepte estatista contrari al liberalisme; ara bé, qui diu que una república catalana hagi de ser, necessàriament, jacobina i estatista? I si ho fos, tot es reduiria a reformar-la en sentit liberal.

Imaginem un cas extrem com ho seria l’existència d’un estat català totalitari, feixista o comunista.

Com és lògic, aquesta no seria pas una situació que a mi m’agradés, però si m’hi trobés, el meu objectiu seria una Catalunya democràtica independent però, en cap cas, tornar a ser una regió d’Espanya.

Al capdavall, als portuguesos que, el 1974, participaren en la Revolució dels Clavells, amb la qual es liquidà el règim feixista imposat el 1926, no se’ls deuria passar pel cap que Portugal hagués de deixar de ser un país independent.