Parlar d’autopistes i autovies a Catalunya és parlar de l'etern greuge que pateix el nostre país respecte a la resta de comunitats autònomes de l'Estat espanyol. Aquesta discriminació ja ve d'antic. La primera concessió d'autopistes de peatge en territori català la va signar l'Estat amb Acesa l'any 1967 per a la construcció i explotació, fins al 2004, de l’autopista de Barcelona a Mataró. A partir de llavors, van aparèixer al nostre país noves autopistes de peatge, seguint el model d’altres països com França o Itàlia.

A mitjan anys vuitanta, es produeix un canvi radical de model. A diferència dels països que es van decantar en el seu moment pel model de vies ràpides de peatge i sempre l'han mantingut, el govern espanyol construeix més de 5.000 quilòmetres d'autovia lliure de peatge, dels quals a Catalunya n'hi toquen menys de 200, tot i comptant com a autovies les rondes de Barcelona.

I mentre la xarxa viària espanyola s'anava nodrint d'autovies gratuïtes, el fet diferencial català es tornava a posar de relleu. La Generalitat va anar concedint la construcció i explotació de noves autopistes de peatge: l'autopista del Garraf, el túnel de Vallvidriera, l'autopista de Terrassa a Manresa.. i algunes més.

A partir de l’any 2000, la pressió social i política farà que en un termini més o menys curt desapareguin, almenys per als usuaris obligats i habituals, algunes barreres de peatge en autopistes de la rodalia de Barcelona, com ara la de la B-30 a Bellaterra. Però en general els catalans continuaran pagant per circular per les vies d'alta capacitat. Tot i això, durant aquesta darrera dècada, el govern de la Generalitat no renuncia a la construcció de noves autopistes i autovies, això sí, fent servir un nou model de finançament anomenat “peatge a l'ombra”.

Apareixen així noves autovies, com ara la de Manresa a Berga, o la de Vic a Ripoll, que semblen lliures de peatge per a la ciutadania, però que no hem d’oblidar que són concessions per llargs períodes de temps, pagades entre tots el catalans mitjançant els pressupostos de la Generalitat. Sembla evident que el Govern durant aquests anys vol “inaugurar” autovies, sense preocupar-se d’hipotecar les generacions futures, que tindran probablement un responsable polític diferent.

 
Aquesta situació discriminatòria ha generat un fort malestar als usuaris de les autopistes i autovies del nostre país. Però encara ens quedava per veure cóm el Ministeri de Foment pretén rescatar les concessionàries de les radials madrilenyes en fallida, allargant les concessions de l’Estat a Catalunya. Aquesta proposta del Ministeri ha provocat la protesta dels conductors catalans, indignats en veure que l’Estat espanyol torna, una vegada més, a escurar les seves butxaques.

Així ha nascut fa uns dies la campanya «No vull pagar». Veurem les conseqüències d’aquesta actitud d’alguns ciutadans. Els Mossos d’Esquadra ja han dit que no denunciaran aquest fet, donat que no és una infracció de trànsit. Però les empreses concessionàries han tramitat al Servei Català de Trànsit (SCT), dependent de la Conselleria d'Interior, unes 16.000 reclamacions.

Curiosament, tot i que no és una infracció al reglament de circulació,  l’SCT ha començat a enviar les primeres 1.300 sancions als conductors que s'han saltat els peatges. El Govern de la Generalitat exerceix d’aquesta manera d’organisme recaptador mitjançant sancions “fora de llei”, que seran anul·lades de forma automàtica quan el conductor sancionat presenti en corresponent escrit d’al·legacions.

Caldria més sensibilitat dels responsables polítics davant d'aquesta situació. És necessari un pacte nacional sobre el model de finançament de les autopistes i autovies, que elimini discriminacions entre els diferents territoris. No es tracta de fer gratuïtes aquestes vies, les infraestructures les ha de pagar qui les fa servir, tal com diu el llibre verd del transport de la UE, però els catalans només hem de pagar el nostres viatges, no els viatges dels altres.