La Punteta · 14 de Maig de 2016. 12:36h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

"PSC, botifler"

Una pancarta contra el PSC a la manifestació "Som una nació" del 2007

Jo no sóc socialista, però als del PSC li hi haurien de fer un monument. Els hi han dit de tot: fadaralistes, unionistes, traïdors. Fins i tot fatxes. El crit de “PSC, botifler” ha estat el crit de guerra preferit en tota manifestació sobiranista. El president Montilla ja va haver de marxar escortat pels Mossos de la manifestació contra la sentència de l'Estatut. I un cop em vaig barallar amb uns hiperventilats a fora del Parlament perquè li deien "xarnego".

El PSC també ha estat sotmès a una sistemàtica operació de desgast, de perforació, d’acoso y derribo. Se l’ha volgut dinamitar. Però ha passat el que passa amb tots els crítics: sovint desperten més atenció mediàtica quan estan a dintre del partit que a fora. Llavors perden tot l'interès informatiu.

Que se n’ha fet ara d'Avancem -quasi 25% dels vots al congrés del 2011-, de Necat, de Moviment Catalunya?. Al final els únics que han sobreviscut sota el paraigües d’Esquerra i integrats a Junts pel Sí han estat els de Més però han començat a tastar en la seva pròpia carn -amb Ernest Maragall i la seva colla- el mateix que va patir el PSC.

Els convergents -i els republicans- amb els quals han estat enfrontats durant trenta anys van esperonar o com a mínim van acollir amb satisfacció les escissions. Es devien pensar que, si desapareixia el PSC, tot serien flors i violes. Greu error: en política un buit de poder s’omple amb un altre poder. No sempre millor al poder desaparegut.

I ara Convergència en comptes d’haver de negociar amb el PSC -com van fer a la investidura del 2010, per exemple- depenen de la CUP. La social-democràcia del PSC, amb la qual més o menys t’hi podies entendre o almenys parlar, ha estat substituïda per l’esquerra anticapitalista. Mentre Ada Colau espera el seu torn, tot arribarà, des de l’altra banda de la Plaça Sant Jaume.

Aviso també a navegantes: la crisi de Convergència pot ser superior a la crisi del PSC. El PSC era el 2008 era una immensa màquina de poder: governaven a la Generalitat, a l’Ajuntament de Barcelona i a les quatre diputacions en alguns casos -com a la de Girona- amb Esquerra. A més tenien dos ministres a Madrid (Carme Chacón i Celestino Corbacho) i 25 diputats al Congrés. Ara estan a pa i aigua: tercera força política al Parlament.

Però, malgrat tot, sempre hi són per donar un cop de mà quan se’ls necessita: els botiflers del PSC han salvat les castanyes del foc a Convergència a Girona, la capital sentimental de l’independentisme, amb un pacte de govern a l’Ajuntament després del fiasco d'Albert Ballesta. Al que, per cert, va posar a dit l'actual president de la Generalitat.

I, a Barcelona, Ada Colau també acaba de recórrer a ells. En aquest cas no l’entenc tant l'operació perquè sembla un regal enverinat de Jaume Collboni -que passa de regidor de l’oposició a segon tinent d’alcalde- a Pedro Sánchez a un mes i mig de les generals.

Però encara ho entenc menys des del punt de vista d'Ada Colau perquè amb els números a la mà, només aconsegueix passar d’onze regidors a quinze -lluny de la majoria absoluta de 21- a canvi d’encabronar a ERC i la CUP. A més, ha acabat pactant amb els mateixos que considerava “màfia” o responsables del “genocidi financer”.

Una altra cosa és el cas de Tarragona on Josep Maria Ballesteros va pactar amb el PP i Unió. Però la primera obligació d’un alcalde és garantir la governabilitat de la seva ciutat. La política local no segueix sempre els paràmetres ideològics de la política nacional o de l'estatal. A la ciutat veïna, Reus, el convergent Carles Pellicer també va pactar la legislatura passada amb el PP en ple procés perquè, matemàticament, no tenia cap altra opció.

En fi, jo no crec en el federalisme. Sempre m’ha sembla una versió ampliada del café para todos-II. Però em sembla tan legítim ser soberanista com ser federalista sense que hàgim d’anar acusant als militants socialistes d’alta traïció. Al capdavall, amb la seva cultura de govern, sempre hi són quan se’ls necessita hi són. Sort en tenen alguns ara d’ells. Els països, per funcionar, necessiten partits sòlids i honestos a dreta i a esquerra.

Ànims, socialistes.

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

15 Comentaris

#17 Galderic, Barcelona, 20/05/2016 - 08:46

Llàstima que l'amnèsia interessada d'alguns, oblidi que al PSC, els majors insults l' hi han provingut històricament dels contraris a la independència.
" estómagos agradecidos ", " catalanistas burgueses", " acomplejados", " traidores a España".
Oi que això no ho oblidem Rius ?

#15 Oriol2, BCN, 18/05/2016 - 16:34

Aclareixo el comentari anterior: és intolerable l'assetjament contra el PSC per motius "nacionals". Els casos de corrupció, la incompetència i el cunyadisme els han de pagar igual que tothom.

#14 Oriol2, BCN, 18/05/2016 - 16:33

Potser m'equivoco, però m'ensumo que el pacte Colau/Collboni és el principi del que veurem d'aquí poc a tota Espanya: Podem es convertirà en el nucli d'una nova esquerra descafeïnada, però més "fresca" que el PSOE.
Per cert, estic d'acord que l'assetjament contra el PSC és intolerable.

#13 nohate, Barcelona, 18/05/2016 - 16:11

Sr. Rius, la notícia és la manca de democràcia i respecte dels que insulten o portarien al paredon a PSC Cs o a PP. La notícia és que el PSC ha passat de Goliat nacional o David auxiliador de tothom?
A Catalunya ja és "normal" excloure o humiliar als que no pensen com els nacionalistes. Així estem

#11 fora Collboni/Iceta, bcn, 16/05/2016 - 13:56

El PSC? què és això? ah sí, la federació del PSOE del nord est d'Espanya... Un partit immobilista, clientelista i conservador que ha perdut les 2/3 del seu electorat. Que els voti la sevs iaia.