La Punteta · 4 de Febrer de 2013. 14:18h.

TONI GALLARDO

Toni Gallardo

Quan algú cobra, algú paga

Miguel de Unamuno aconsellava en certa ocasió la pràctica d'assenyalar amb el dit. Sí, aquella que les nostres mares ens prohibien, picant-nos fins i tot el dit. Escrivia Unamuno: “Ensopegueu amb un que menteix? Crideu-li a la cara: mentider! Trobeu un que roba? Crideu-li: lladre! N'hi ha un que diu rucades a gent que l'escolta amb la boca oberta? Digueu-los estúpids!”.

La corrupció campa a plaer i resta generalment impune perquè és tolerada socialment. No parlo de les converses de cafè, on al caliu de la crisi es dispara a tort i a dret (bé, més aviat a tort que a dret), sinó de la nostra peresa per plantar-nos de debò. Com deia el mateix Unamuno, Espanya era un país ensenyat a “fugir de la veritat, transigir amb la injustícia i suportar l'opressió”.

Que no ens enganyin les mínimes mostres de rebel·lia que la corrupció està despertant entre una població a la qual la desesperació fa sortir, tímidament, al carrer. No és que trobi malament que la gent es manifesti a la porta de la seu d'un partit que presumptament s'ha finançat il·legalment. És un lloc molt apropiat per queixar-se, i més en aquest cas. No considero que s'alteri el funcionament normal de la democràcia, ja que qui l'altera, en realitat i per descomptat presumptament, és qui es finança per sota de la taula.

Però trobo que manifestar-se a les portes dels partits amb les mans brutes és quedar-se curt. Com ja deia en l'anterior article i remarco en el títol d'aquest, no hi hauria corruptes sense corruptors. Quan algú para la mà, sempre, però és que sempre, és perquè algú està disposat a pagar. Per què no ens manifestem, doncs, davant de les portes de les empreses que compren favors a base de comissions? Seria lògic, no?

Certament, hi ha un problema d'identificació, derivat d'una qüestió de visibilitat. Sabem la cara que fan els polítics, perquè surten cada dia als diaris i als telenotícies. Quina cara fan els banquers que perdonen crèdits de campanya als partits? Com es diuen els responsables de les empreses que, segons sospitem sotto voce, els unten?

Difícil, sí, fora de dos o tres casos (que, a més, no vol dir que coincideixin amb els podrits). Però no impossible. El Tribunal de Comptes del Regne d'Espanya publica cada any un informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics. Ho fa, certament, amb set anys de retard (enguany es publicaran les dades de 2006), però la informació que se n'obté no és precisament menyspreable.

Hi surten retratats, en particular, els crèdits que els partits han rebut i que han deixat de pagar sense haver-los amortitzat. I sense que l'entitat financera que els va prestar els diners, els reclami, és clar. És el que té aquest peculiar sistema de finançament, que deixa rastre documental.

Ens hem d'escandalitzar per aquestes maniobres de dubtosa legalitat i d'innegable immoralitat? És clar que sí. Són una burla a tothom, en particular a qui ha de suar sang per aconseguir finançament per qualsevol cosa. Però estem segurs que no ens equivoquem si només disparem contra qui es beneficia del favor i no contra qui el fa? Contra qui rep i no contra qui dóna?

I no es creguin que ens sigui indiferent qui dóna. Perquè el favor se'l cobra, i a compte nostre. Però ja no és això, ni que siguem una societat malalta, o ensenyada a transigir amb la injustícia i a aguantar-ho tot. És que no obren la boca ni els perjudicats directament a la butxaca. Imaginin-se una junta general d'una entitat financera on un accionista s'aixequés, amb un exemplar de l'auditoria del Tribunal de Comptes, i demanés explicacions. Per què va perdonar-se tal crèdit a tal partit? Per què les pèrdues derivades de la condonació han de minvar el benefici i, per tant, el nostre dividend? Costa d'imaginar, veritat? Costa perquè no ha passat mai.

0 Comentaris

Publicitat