Ara que el desig d’independència s’afirma cada vegada més i, segurament, aviat serà tan fort com, ara fa quaranta anys, ho era el de reivindicació de la llibertat, l’amnistia i l’estatut d’autonomia, convé que ens preguntem quina mena de país volem.

Dins d’Espanya, estarem condemnats eternament a l’espoli fiscal, a la discriminació en la construcció d’infraestructures, a l’estúpid centralisme madrileny i a haver de formar part d’un estat hostil a la nostra identitat nacional.

En conseqüència, per arribar a ser un dels països rics d’Europa o, com es diu també, la versió mediterrània d’Holanda, la independència és una condició necessària.

Ara bé, no és pas una condició suficient, perquè si no es corregeixen alguns defectes i disfuncions de la Catalunya actual, el risc d’acabar, juntament amb Irlanda, Espanya, Grècia i Portugal, al grup dels PIGS, existeix.

Es troba molt estesa la idea que, sense l’espoli fiscal espanyol, no necessitaríem fer retallades de cap mena; tanmateix, si un cop alliberats del llast d’Espanya, estirem més el braç que la màniga, a la llarga ens trobarem havent de ser rescatats, i, llavors, no en podrem donar les culpes a ningú ni posar-nos a buscar enemics exteriors.

Per posar només un exemple, que l’Ajuntament de Barcelona malbaratés una quantitat enorme de recursos en una ximpleria com va ser-ho el Fòrum del 2004 no va ser pas una imposició d’Espanya i, per tant, res no impediria que una cosa semblant s’esdevingués després de la independència.

D’altra banda, a Alguaire, tenim la prova que construir aeroports sense avions també és possible fer-ho a Catalunya. Si el sistema català de caixes d’estalvis ha fet figa, no tots els culpables d’aquesta desfeta viuen a Madrid.

Evidentment, si es manté l’actual llei electoral, continuarem tenint una classe política dominada per les cúpules dels partits, les quals maldaran per controlar-ho tot per poder proporcionar així menjadores per als seus membres, a expenses, és clar, de l’erari públic.

A més, tornarem a veure com els partits converteixen les institucions que governen en una mena de feu privat, tal com, ara fa anys, passava a la província de Barcelona on els ajuntaments de CiU s’entenien amb la Generalitat, i els del PSC amb la Diputació.  

Així doncs, si en un poble d’aquesta demarcació hi veiem la placa commemorativa de la inauguració d’una determinada infraestructura, només fixant-nos en qui va ser l’autoritat convidada a la cerimònia —el Molt Honorable Senyor President de la Generalitat o bé l’Excel·lentíssim Senyor President de la Diputació de Barcelona— podem endevinar quin partit governava aleshores l’Ajuntament.

Una de les causes de la ruïna econòmica de Grècia ha estat la gran corrupció que s’hi ha practicat. Cal, doncs, que la lluita contra la corrupció sigui implacable i sense concessions de cap mena; per tant, qui tingui coses per explicar sobre els casos Palau, Pretòria o d’altres, ha de ser obligat a fer-ho, independentment del càrrec institucional que ocupi.

L’actual règim polític procedeix dels pactes de la Transició, els quals van consistir en l’oblit dels crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme.

Si a gent amb les mans brutes de sang no se li va dir res, què no s’havia de fer amb els culpables de simples afers de corrupció?
Ja té delicte que ni Porcioles ni cap dels seus col·laboradors a l’Ajuntament de Barcelona no haguessin de respondre mai per res, i, a sobre, que Pasqual Maragall el reivindiqués.

La independència només ens proporciona la possibilitat de tancar aquest cicle i començar de nou.