La Punteta · 17 de Setembre de 2014. 14:47h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

Quinze anys perduts

Amb la seva perspicàcia habitual, Lluís Foix publicava aquest dimecres un article a La Vanguardia en què afirmava, en referència a la consulta, que “estem davant la possibilitat d’haver perdut uns altres dos anys per haver centrat la política en un sol i únic objectiu”.

Però, benvolgut Lluís, no portem dos anys perduts. Si els meus càlculs no són erronis, en portem quinze. Potser els que veieu la política catalana de més lluny sou més optimistes. Jo, que m’arrossego pel Parlament des de fa temps, he vist esvair-se ja cinc legislatures. De moment, dues amb eleccions anticipades.

De vegades, a la cambra catalana, tinc la mateixa sensació de pèrdua de temps que tenia a la mili. Sobretot quan aproven declaracions institucionals sobre l'Àrtic o la transició democràtica a Líbia. A Líbia, que estan a garrotades. I això que hi estic de simple espectador.

L’última legislatura de Pujol (1999-2003) ja no va servir de res. Va pactar in extremis amb Alberto Fernández. CiU tenia 56 diputats i el PP dotze: en sumaven 68 justos per a la majoria absoluta. Tota l’acció de govern va estar orientada a preparar la pista d'enlairament de Mas a qui, a mitjana legislatura, va nomenar conseller en cap. Duran se'n recorda segur.

Els posaré un exemple gràfic. Com que llavors començava a estar de de moda internet, la Generalitat va posar en marxa la famosa Administració Oberta de Catalunya -va haver-hi guerra interna entre David Madí i Antoni Vives, però això ja són figues d’un altre paner- que, amb franquesa, no sé com ha acabat.

L’acte de presentació, a la Llotja de Barcelona, va costar una milionada. Quan em vaig acostar a una hostessa espectacular per preguntar-li com funcionava em va confessar que els ordinadors ni tan sols estaven connectats a la xarxa elèctrica. Tot era façana.

Maragall per la seva banda, es va embolicar amb la reforma de l’Estatut. En el fons, dol que em pesi, Bono té part de raó encara que ara, amb l’expresident amb Alzheimer, no és el moment de dir-ho. Aquestes coses s’han d’explicar quan l’altre es pot defensar. Però, en realitat, el que volia l'exalcalde de Barcelona era ser president de la Generalitat. I, per això, calia desplaçar CiU del famós eix catalanista de la política catalana.

Un dia vaig fer un experiment científic pels passadissos del Parlament. Vaig preguntar a diputats d’un i altre grup qui havia tingut la brillant idea de la reforma de l’Estatut. Cap no ho va encertar. El que més s’hi va acostar va ser Miquel Iceta, llavors un diputat ras i curt, que em va dir que havia estat com la cursa d’armaments.

Pasqual Maragall, en efecte, va proposar primer una carta autonòmica per adaptar l’Estatut a la legislació comunitària -res, una collonada-, després es va apuntar a la reforma i finalment a un Estatut nou de trinca. Mas, com a líder de CiU, no podia quedar enrere.

El procés de l’Estatut va tenir moments memorables com el bus de l’Estatut -50.000 quilòmetres- o constituir una ponència parlamentària de setze membres. Allò no era una ponència, era un galliner. En política, hi ha una dita que diu que si no vols fer res el millor és crear una ponència parlamentària, una comissió d’estudi o un llibre blanc.

Un dels errors de Pasqual Maragall va  ser deixar en mans de la cambra l’Estatut en comptes d’haver elaborat el Govern -o Enric Argullol- l'avantprojecte de llei. Sospito que Josep Maria Vallès també se n’hagués pogut encarregar, però li va caure el mort de la conselleria de Justícia i Presons. Al pobre se li va escapar un pres i tot en una excursió al Fòrum.
 
Val a dir, en desgreuge de l'expresident, que quan ensopeguen amb una patata calenta, tots ho acostumen a fer. És com Mas, que també deixa en mans del Parlament l’elaboració de la futura Llei Electoral. En el darrer ple ho ha tornat a dir. És una manera com qualsevol altre de treure’s les puces de sobre. Més val agafar els problemes per les banyes.

En el fons, l’Estatut només va servir per carregar-nos la immersió lingüística -a e-notícies vam ser els primers en dir-ho-. Llavors només alguns com Alfons López Tena o Hèctor López Bofill es van atrevir a dir la veritat. El que havia de blindar-ho tot, va ser un gol en pròpia porta.

Però, segurament, l’error més gran va ser deixar el finançament per després. El després van ser quatre anys més tard. Quan s’havia de negociar les forces ja estaven exhaustes i la nostra capacitat de seducció, sempre limitadíssima en el cas d’Espanya, s’havia esvaït del tot.

Malgrat això vam aconseguir, segons Montilla, “el millor finançament de la història”, frase a la qual també es va apuntar el conseller Castells. Castells va encunyar encara una altra frase cèlebre: “abaixar impostos és d’esquerres”. Ara, com se sap, la Generalitat està amb l’aigua al coll. Aquest trimestre serà dramàtic.

En realitat tothom sabia que l’Estatut no passaria el ribot del Constitucional. L’historiador Joan B. Culla té una frase en un article sobre Òmnium -jo l’he descobert aquest estiu llegint el llibre de Francesc Marc-Álvaro Ara sí que toca, a veure si entenc el final del pujolisme- que diu que “en politica sólo hay un pecado más grave que plantear una batalla innecesaria; y es, una vez planteada, perderla”. Doncs això.

I Mas? Mas s’ha embolicat amb la consulta. No és que la consulta no sigui legítima, al contrari, però llevat la consulta no han fet res més. A la primera legislatura almenys van aprovar les Lleis Òmnibus que, en el fons, només eren per esborrar tota l’obra legislativa del tripartit. Decisió, per cert, a la que va donar un suport entusiasta Esquerra.

I, a la segona, porten deu lleis, però la majoria són per apujar impostos -a petició dels republicans- o peccata minuta com la de fusió de diversos col·legis dels Col·legis d’Economistes. Camacho, la punyetera, els hi retreia ahir que Rajoy en porta seixanta. Encara que, certament, no sóc partidari de valorar un govern només per l’obra legislativa. Però la prova és que fa temps que ningú no parla a Palau del govern dels millors.

Només un detall: l’estructura de la Generalitat -els famosos 200.000 funcionaris- continua intacta. Mas, en el seu discurs al debat de política general, va presumir d’haver reduït “un 17% els alts càrrecs, un 35% el personal de confiança i eventual i un 29% el nombre d’organismes i entitats”. Però no en va donar xifres absolutes -tot eren percentatges- ni va parlar dels funcionaris.

Un dia, sortint del Parlament, vaig preguntar a un diputat de CiU -ara amb responsabilitats a la direcció- com és que s’havien fet sobiranistes. “No hi havia ni un duro” em va confessar en un rampell de sinceritat. En certa manera, ha estat una fugida endavant.

Amb això vull dir que Catalunya no té dret a la independència?. No, som un nació i tenim dret a decidir. Només faltaria. Però no podem supeditar-ho tot a la independència. Entre l’Estaut, el finançament, la sentència del Constitucional i la consulta fa quinze anys que la ballem. La nostra classe política no es dedica a una altra cosa.

De fet, és el mètode Kennedy -Kennedy, no Grönholm-. El president nord-americà es va proposar, en plena Guerra Freda, enviar un home a la Lluna per fer trempar els nord-americans i, de passada, intentar enfonsar la URSS. Cosa que va aconseguir, molts anys després, el seu col·lega Ronald Reagan. Des de llavors més d’un polític es pensa que és JFK i s’anima a posar objectius difícils o impossibles sense tenir en compte, en el nostre cas, els mitjans.

M’estalvio d’esmentar els errors d’Espanya com prohibir Victus, que es una obra de ficció -encara que, per cert, aquí vam vetar el rodatge d’Isabel al Saló del Tinell- o amenaçar amb suspendre l’autonomia catalana en pla Margallo. Sempre he pensat que, si som independents, serà més pels errors d’Espanya, que pels encerts propis. Si envien els tancs serem com Hongria el 1956. Llavors segur que sí.

Però, en plena revolució digital, no podem supeditar l’agenda política a l’econòmica. Ni pensar que l'Estat propi ho arreglarà tot. Ja em perdonaran, però n'hi ha que es pensen que, amb la independència, follarem més, cauran els bitllets del cel i, com deia Francesc Pujols, ho tindrem tot pagat.

Com deia, doncs, a l’inici d’aquesta llauna d’article portem quinze anys perduts. Amb l’agreujant que, en ple segle XXI, el temps passa més de pressa. Quinze anys d’ara deuen ser quaranta de la Revolució Industrial. Només cal mirar enrere per adonar-se’n que a finals dels noranta no hi havia ni Facebook ni Twitter. Kodak, per entendre'ns, era un gegant econòmic. Ara ja no existeix.

I que, en ple canvi tecnològic, la resta de països no esperaran a veure què fem els catalans. Si Espanya ens deixa marxar o no. De fet, pel que fa aliats internacionals, al final ni escocesos ni bascos. I com no trobem petroli en abundància al Delta de l’Ebre difícilment ningú mourà un dit per nosaltres. Estem sols.

En canvi, Estònia, el primer que va fer després d’assolir la independència de la URSS, va ser posar internet a dojo. Jo, a cada secretari de Telecomunicacions que ha arribat des del tripartit, li he demanat la fibra òptica.

Però uns estaven obsessionats amb el programari lliure, altres amb fer la guitza a Telefònica -si no pots vèncer el teu enemic, més val aliar-s’hi- i finalment amb el Cesicat. Internet és ara el que el vapor va ser a la Revolució Industrial. Hauríem de tenir internet pels carrers, com les putes, dit amb tot el respecte per tan venerables senyores. Ara tot just comencem amb l’esmentada fibra òptica.

Mentre que Corea del Sud té sis multinacionals. Sí, d’acord, és un estat independent, però fins a finals dels 80 va ser una dictadura militar. Ara tenen Hyundai, Samsung, LG, Kia, etc. I m'estalvio de parlar d'Israel per no fer enfadar cap propalestí després de la massacre de Gaza, però em sembla que a la darrera tongada de Premis Nobel sis guardonats eren jueus. Nosaltres tenim Barcelona World. Totxo i turisme.

També Abertis, Grífols i Gas Natural, entre d'altres. Però un dels problemes de l’economia catalana és que la majoria són petites i mitjanes empreses. Ho deia fins i tot el CAREC, l'òrgan assessor d’Artur Mas, en el seu informe de desembre del 2011 sobre La dimensió empresarial de Catalunya.

Culpar sempre Espanya, el mirar-nos al melic, fins i tot la mala llet ha absorbit una immensa quantitat d’energia. En teoria, mai no havíem tingut tan autogovern des del 1714 i durant tant de temps -encara que només siguem una comunitat autònoma-. Tampoc, aparentment, mai no hem estat tan malament. Llavors?.

Jo sempre penso en els nostres besavis que van fer la Revolució Industrial amb una sabata i una espardenya. Sense recursos energètics ni infraestructures ni mercats. Enmig de sis guerres en un segle i gairebé amb un Estat en contra. Aquella aferrissada lluita entre proteccionistes i lliurecanvistes. Pitjor que la rivalitat Barça-Madrid. En fi, un miracle. Seríem capaços de fer-la ara?.

Perdonin, soferts lectors, la llargada d'aquest article. Però he buidat el pap. Si algun editor agosarat s’anima sóc capaç d'escriure-li un llibre i tot.

 

Twitter

Web personal

Darrers articles

Elogis

Insults

38 Comentaris

Publicitat
#28 Laughter, L'H - España, 20/09/2014 - 20:58

No se puede explicar en menos palabras, en lo que se ha convertido Cataluña. La región más adelantada de España en todos los aspectos no es ni sombra de lo que fue y algo tiene que ver el nacionalismo en lo sucedido aquí en los últimos 30 años. No hay peor ciego que el que no quiere ver

#26 Francesc, Llança, 18/09/2014 - 19:12

Sr. Rius , vostè enyora els anys Pujol de peix al cove , he he...
Diu el mateix que els de la perduda tercera via...

A veure si algun dia li donen un càrrec

#25 Kropotkin, Vic, 18/09/2014 - 18:51

Si han sido 15 anys perdidos, pero no para los que han organizado este tinglado. Ellos se han forrado hasta las cejas y seguiran haciendolo mientras los votantes no despierten. Siguen votando a los del 3% (CiU) y a los que hundieron Catalunya en el Tripartit (ERC). Dantesco pero cierto. Paciencia.

#23 Kropotkin, Vic, 18/09/2014 - 13:46

Rius, mi experiencia en este tipo de choriceos me indica que estos quince perdidos no van a ser los ultimos. El pueblo estelado hara que se pieredan bastantes mas. Adelante masas esteladas a votar a los de siempre.... Jua, jua, jua,...

#23.1 Xipolleig, Barcelona, 18/09/2014 - 16:33

Tu mentre es preservi l'espècie dels chorizos rojigualdos, que roben en nom d'Espanya, ja t'està bé, ha,ha,ha
Quins sectaris tu !!

#23.2 david, pamplona, 18/09/2014 - 16:35

ke más quieres, años perdidos para cataluña años ganados para españa. No? ke españa sí que sabe aprovechar el tiempo porque el tiempo es oro, sobre todo para los que cobran el PER y demás y así toa la via...Que conste que muchos andaluces lo reconocen, qué conste.

#23.3 Marc, Sabadell, 19/09/2014 - 18:44

Koprotkin paràsit inadaptat aviat et tocarà treballar si vols tenir un plat calent a taula, el PER i les subvencions als vagos unionistes s'acaben.. Unionista treballa i guarda la navalla!!!!!

#23.4 Kropotkin, Vic, 19/09/2014 - 19:16

Marc: Me lo podrias repetir en castellano, es que no entiendo catalan?

#22 Kropotkin, Vic, 18/09/2014 - 11:29

Realmente no os entendemos catalanes. No os place pertenecer a un estado que os expolia 17.000.000 de euros cada año y os insulta llamandos nazis?....juas, juas...mejor hundidos