L'actual crisi ens està portant tothom a una gran crispació que sovint ens fa treure les coses de mare. El radicalisme d'uns acostuma a portar el radicalisme d'altres. Han estat molts els polítics al llarg de la història de la Península que han trobat un filó per dissimular els seus problemes, la seva ineptitud o el seu caciquisme, malparlant dels catalans i fent-nos malveure. També alguns intel·lectuals s'han apuntat a aquest carro i normalment han estat recompensats com és degut. També aquí hem estat influïts per missatges en sentit contrari envers els nostres companys peninsulars. És bo recordar aquell missatge bíblic que diu "qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra"...

Amb tants altaveus i durant tan de temps, no es estrany que el missatge hagi quallat en molts ciutadans de les dues comunitats fins i tot negant-nos sovint el pa i la sal, sense diferenciar el que són les picabaralles polítiques dels pobles. Els polítics, que és coneixen entre ells, tracten que els dos pobles -que com a col·lectiu no es coneixen- s'enfrontin. Molts hi caiem com a criatures.

La cultura castellana és molt important i no sols cal reconèixer-ho i respectar-la sinó que és bo que la coneguem i la gaudim; una bona part de la seva gastronomia l'hem feta nostra i quasi sempre el tracte amb les seves gents és més que afable. Gràcies al turisme i a la immigració cada cop hi ha més gent que entenen que parlem català perquè es la nostra llengua i costa més de fer entendre que defensem una manera de ser que no és la seva.

Ells també tenen una llarga història, important, amb els seus èxits i les seves vergonyes (com qualsevol altre poble que té tants segles de vida). El nostre passat, al cap i a la fi, també té molts clarobscurs. Podríem seguir posant exemples laudatoris cap els nostres veïns, però com a mostra ja n'hi ha prou amb aquests botons.

No sóc futuròleg i molt menys endeví i per tant no sé el que passarà en un futur pròxim, si seguirem compartint estat o cadascú volarà pel seu compte. El que sí sé és que els dos pobles continuarem vivint en un marc concret: la península. Encara que la proximitat provoca amors, però també odis, seria desitjable que -polítics a banda- ambdós pobles demostressin prou maduresa per mantenir no sols el respecte mutu sinó unes relacions el més normals possible.

 No sé si això, encara que sigui desitjable, pot fer-se realitat perquè són molts segles de maleses, però crec que nosaltres no podem renunciar al ric patrimoni del veí i ells ferien bé en conèixer el nostre.

I del que sí que estic convençut és que uns i altres som pobles diferents, però ambdós són uns grans pobles que mereixen el més gran respecte, encara que el futur ens pugui portar per camins diferents.