La Punteta · 7 d'Octubre de 2016. 21:36h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

RIP pel periodisme a Catalunya

Terribas, amb Otegi

Per entendre la manca de neutralitat de la premsa a Catalunya -sobretot dels mitjans públics- cal recuperar la foto que es va fer Mònica Terribas amb Arnaldo Otegi el passat 6 de setembre, uns dies abans de la Diada. És la imatge de dos col·legues. No d'un entrevistat i l'entrevistadora.

Res a veure amb la foto que es va fer amb l'autor de "La catedral del Mar", Ildefonso Falcones, que treu nou llibre. Al pobre Falcones li han penjat la llufa de ser del PP -cosa que no sé si és veritat o no i en tot cas tant me fa- perquè un dia va fer de guia de Mariano Rajoy per Santa Maria del Mar. Tampoc amb Carod uns dies després. Aquí també va guardar les distàncies. Carod és arbre caigut.

Aquella imatge frontal. La mirada felina de la Mònica com dient: aquí estic jo. I l'expressió de satisfacció d'Otegi, rebut com un heroi a la ràdio pública de la Generalitat. També la voluntat expressa d'exhibir-ho. De penjar-ho a twitter. Com la paella de Cadaqués, que també va circular per les xarxes. Però sobretot aquell braç d’Arnaldo Otegi sobrevolant l'espatlla de la Mònica. Com el de Bush amb Aznar a la cimera de les Açores. Aquest braç ho diu tot.

Que consti que, abans que Otegi fos una estrella de la Corpo, jo ja vaig fer una article l'abril del 2014 demanant la seva llibertat. A més, el líder de Bildu ha tingut el mèrit indubtable d’arrossegar ETA cap al final de la violència. Però tampoc podem oblidar que fins fa ben poc ETA matava.

Sobretot per respecte a les víctimes i als familiars. Per això jo seria molt curós a l’hora d’entrevistar segons qui en mitjans públics. La indirecta va també per Xavier Graset i la seva entrevista a Carles Sastre, al que va presentar com “un gran reserva de l’independentisme”. Com si fos un cava. O fins i tot l’etarra no penedit de Ricard Ustrell, que van vendre com un document periodístic.

Sembla que de cop i volta ens hagi entrat l’amnèsia amb les víctimes. Les d’Hipercor, Ernest Lluch, els regidors del PP -José Luis Ruiz Casado i Francisco Cano-, el mosso Santos Santamaria o tots i cadascun dels membres de les forces i cosses de seguretat assassinats perquè a l’hora de parlar d’una vida no distingirem si portava uniforme o no.

Com que en la meva època a La Vanguardia em tocaven els temes d’Interior -la fulla de cobrar del CNI crec que ve d’aquest època- vaig estar en contacte amb aglunes famílies. Recordo sobretot la de Vicente Beti, empleat d’una agència naviliera, de 42 anys, que va morir en l’atemptat contra el Govern Militar de Barcelona. Simplement passava per allà. Va deixar una dona i dos fills. Llavors de 16 i 14 anys d’edat.

O el coronel Lepoldo García, vivia al carrer Tenor Massini, a les Corts. Família nombrosa. Com em va dir llavors la seva dona: “lo mataron com a un conejo”. El van matar, en efecte, al portal de casa. No sé si la famíla va acabar canviant de pis, però ha de ser molt dur passar cada dia pel lloc on han matat el teu marit. Era del cos jurídic. No feia gens de pinta de membre de les forces d’ocupació. La independència no val cap mort. Ara ho entès fins i tot el nacionalisme abertzale.

Després hi ha la ressenya que va fer Ignasi Aragay, sobre la Història de La Vanguardia de Gaziel que ara reedita L’Altra Editorial -jo tinc la del 1971-. Si volen saber més coses de La Vanguardia hi ha també l’homenot de Pla sobre Ramon Godó (1975), el Servitud de Puig i Ferreter (1980), la biografia de Gaziel a càrrec de Manuel Llamas -especialment l’episodi del consell de guerra- (1996), la història de Huertas Clavería (2006) i, més recentment, les memòries de Lluís Foix (2016). Jo les tinc totes i no per això he deixat de llegir La Vanguardia.

Però em va cridar l’atenció que tot un director adjunt del diari Ara encetés una guerra de mitjans. “La Vanguardia -deia- ha retornat als seus orígens: com als inicis dels anys 80 del segle XIX, és un negoci deficitari; com als inicis, quan era la veu dels liberals monàrquics, és un diari de partit (però, ai!, que de cop s’ha quedat sense partit, orfe de la fracassada UDC duranista), i com durant la major part de la seva existència, està retrobant un ADN anticatalanista que Gaziel tan bé -i tan cruament- retrata a través de la figura de Ramon Godó”.

Perquè si La Vanguardia és “un diari de partit” l’Ara què és?. Perquè tothom l’identifica amb Esquerra com El Punt-Avui ha estat, històricament, el diari de Convergència. Un dia vaig anar a un consell nacional d’ERC -me’n recordo: el del 18 de desembre del 2010- i tots portaven l’Ara sota el braç. Era com la Bíblia d’ERC. En fi, La Vanguardia s’hi va tornar uns dies després i, de moment, la cosa ha quedat en taules.

Tothom critica La Vanguardia però tothom vol ser La Vanguardia. Josep Pla, al seu Cambó, dóna algunes pistes sobre la consolidació del diari: la direcció de Modesto Sánchez Ortiz, la decadència del Brusi -juntament amb els problemes de salut de Mañé i Flaquer- i l’arribada a la propietat de l’esmentat Ramon Godó. Lluís Foix aportava recentment una altra teoria: “La Vanguardia ha durat tant perquè mai no ha fet un torcebraç definitiu al poder”.


Després hi ha l’entrevista que li va fer el director d’El Punt-Avui, Xevi Xirgo, el passat 17 de setembre, a Francesc Homs dos dies abans de la seva declaració davant el Suprem. Aquella en la que l’exconseller comparava la demanda en contra seva amb el GAL. Em sembla que, amb aquesta estratègia de defensa, ho té pelut.

En aquest cas em va cridar l’atenció una pregunta: “Amb relació a l'embolic sobre què van votar vostès, no haurien hagut de ser més transparents?”. Ara resulta que el fet que votessin amb el PP per a la Mesa del Congrés era un “embolic”, només un “embolic”?. Ha, ha, ha.

Homs enllestia la reposta amb quatre línes, però no negava els fets: “A pilota passada tot és més fàcil. Admeto que no vaig explicar-me bé, però allò no va alterar el contingut de la mesa. I alguns van convertir-ho en un factor de propaganda explicant una cosa que en realitat no va passar”.

Clar, quina distància pot haver-hi entre l’entrevistador i l'entrevistat si unes planes abans el periodista publica un article en el que afirma: “quan et giris, dilluns, hi hauries de veure els més de dos milions de catalans que vam somriure aquell 9-N”.

De retruc, arrodonia la xifra del 9-N -també ho feia la Sílvia Cóppulo l’altre dia-: “Darrere teu hi hauries de veure els 2.305.290 catalans que el 9-N del 2014 vam fer allò tan simple i tan complicat alhora de posar una papereta dins d'una urna”. Aquí incloïa no només els 1,8 que vam votar sí-sí, sinó també els 232.000 del sí-no i els 105.000 del no-no. Hi ha un sobiranisme que comença a fer trampes.

Què passa? els sobiranistes no ens podem dedicar al periodisme?. I ara. Cadascú pot fer amb les seves idees el que vulgui. Només faltaria. Però, a l’hora de transmetre informació, les idees personals s’haurien de deixar a casa.

Posaré com a exemple Josep Gisbert, de La Vanguardia. Fa anys que el conec. El Pep deu ser sobiranista perquè he descobert al seu perfil de twitter -espero que em perdoni la indiscreció- una estelada ben gran. Jo mateix l’he vist algun cop en algun acte -com un al Fòrum- en el que ha assistit com a ciutadà, no com a periodista.

Però quan escriu no se li veu el llautó. Podria entrevistar a un dirigent del PPC o de Ciutadans amb la mateia neutralitat professional que ho faria amb un d’ERC o del nou Partit Demòcrata. Hi poso la mà al foc.

En una recent roda de premsa de Mas, encara al carrer Córsega, va ser el que li va preguntar quants militants tenia CDC. Mas, clar, va fugir d’estudi. Però gràcies a aquesta qüestió ens hem assabentat que eren 15.000 -no els 55.000 que deien al congrés de Reus- i que al nou PDEC n’han passat uns 10.000.

I el passat 24 de setembre publicava una entrevista a la nova coodinadora general, Marta Pascal, en la que no hi sobrava -ni faltava- cap pregunta: “Estan disposats a renunciar al nom nou si hi ha terceres eleccions generals?”, “Francesc Homs tornarà a ser candidat?”, “Podria ser Artur Mas?”, “Voldran tornar a fer llista conjunta amb ERC?”, “Com estan les relacions amb Esquerra?”, “Se’ls està menjant l’espai?”.

Clar que dos dies abans, l’endemà de la reunió del Consell Executiu, havia publicat també una peça amb un titular que anava a missa: “El Govern promet culminar el procés el 2017 sense concretar com”, que és exactament el que es desprenia de les paraules de la consellera Munté. Aquell dia tota la premsa més o menys coincidia encara que alguns tocaven el violí. A l’Ara ho ensucraven una mica: “El Govern es dóna temps per endolcir la desconnexió”. I a El Punt-Avui: “El Govern es dóna fins a l’estiu que ver per decidir si hi ha RUI”.

Més exemples. Fa poc entrevistaven Helena García Melero a l'Ara arran de la nova temporada del Divendres. No hi havia cap pregunta sobre la famosa paella de Cadaqués. Res. Jo estic convençut que la periodista estrella de TV3 li hagués agradat poder-se explicar. De fet, va penjar una promoció a les xarxes en el que semblava que se’n fotia.

Això sí, gràcies a l’entrevista ens hem assabentat que porta 25 anys en pantalla, rècord no superat a TV3 per cap altra col·lega. Amb aquests padrins -els de la paella, vull dir- no m’estranya. I hem descobert també que a la cadena només n’hi ha tres persones en nòmina de menys de 30 anys. O sigui que Televisió de Catalunya -a més de les pèrdues econòmiques, el sobrepes de personal i l’esbiaix informatiu- té un seriós problema d’envelliment.

Un altre exemple: dilluns passat la presentadora d’Els Matins, Lídia Heredia, entrevistava el vicepresident Oriol Junqueras. Li va fer totes les preguntes llevat la que calia fer-li: “escolti’m, això del referèndum no sortia en el full de ruta de Junts pel Sí”.

Perquè, en efecte, no apareix enlloc en el programa electoral. CDC i ERC van pactar llavors que el Parlament declarava la independència, es convocaven eleccions constituents, s'elaborava una Constitució i se celebrava un referèndum per aprovar-la o no. Però res de referèndum d’autodeterminació.

Però Heredia li va fer preguntes de l’estil: “com anem?”, “ja podrà amb tot?”, “i com va?”. En fi, un Nixon-Frost. Junqueras estava com a casa: “nosaltres treballem”, “la nostra feina és treballar”, “nosaltres el que fem és treballar i treballar seriosament, treballar rigorosament”. La resta, pel que sembla, ens rasquem el melic.

Quan l’entrevistadora li feia pessigolles, el vicepresident responia: “qualsevol especulació és sobrera”. Això sí, l’entrevista va durar 36 minuts. I Junqueras va acabar dient: “ens expliquem amb una claredat meridiana” davant la impotència no sé si de l’entrevistadora o com a mínim de l’audiència.

La traca final ha estat el Catalunya Vespre -un programa informatiu!- amb aquella polèmica pregunta: “Esteu disposats a impedir físicament que jutgin Mas, Ortega i Rigau?”. De fet ho va dir, durant la tertúlia, l’exconseller d’ERC Xavier Vendrell, quan va afirmar que el que s’havia de fer era “impedir físicament” el judici perquè no puguin arribar “ni els jutges ni els imputats al jutjat”.

Siguem francs, Xavier Vendrell tenia raó en una cosa: “Aquesta és la primera vegada que anem al xoc definitiu”. Si vols la independència cal trencar algun plat. Però com pot ser que el que digui un exconseller d’Esquerra s’encomani a una emissora pública?.

Fins ara, els únics que han fet una crida a la desobediència civil, en pla Gandhi, han estat precisament els companys de Catalunya Ràdio. I amb escassos resultats la qual cosa confirmaria també el seu descens d’audiència i, sobretot, d’influència.

En realitat, abans de d’anar a Madrid els hi van fer un homenatge a Mas i Homs a Arenys de Munt i eren 600 persones. I quan Homs va declarar davant el Tribunal Suprem no hi havia ni excol·legues del Consell Executiu com la pròpia Joana Ortega, Mas-Colell o Germà Gordó.

Jo crec que Sílvia Cóppulo ho va fer per fer-se perdonar pecats de joventut. Al capdavall, va estar presentant un magazín a ComRàdio durant deu anys (1996-2006) quan gairebé s’havia d’anar amb el carnet del PSC a la boca. El programa en qüestió es deia Catalunya Plural, que donava la idea que la resta de Catalunya, inclosa Catalunya Ràdio, no ho era.

Però si fins i tot va fer la tesi doctoral sobre les traves de CiU a l'emissora de la Diputació. Jo vaig llegir el  llibre, Com neix ComRàdio -editat per Angle Editorial i pagat per la Diputació de Barcelona amb Celestino Corbacho de president- i explica que era “l’emissora pública de l’esquerra progessista”. Fins i tot hi ha ha un capítol dedicat a com “La Generalitat intenta ‘frenar’ ComRàdio”.

“És evident que hem intentat que el fenomen ComRàdio no anés a més. És la nostra obligació, perquè si creiem que la Com es un fet negatiu per a la comunicació local, la nostra obligació és acutar en conseqüència”, explicava llavors Agustí Gallart, director general de Radiodifusió i Televisió (pàg 174). Com has acabat, Sílvia.

Per això, per no equivocar-me, abans d’escriure aquest article vaig trucar a un periodista amic meu del PSC. No malpensin no era Jordi Garcia-Soler:

- La Melero no era vostra?

- Era. O almenys si no era nostra, no era d’ells

- I la Lídia Heredia?

- Aquesta sí. Aquesta va despegar a TV3 amb el tripartit

- I la Cóppulo?

- Era un baluard. Molt amiga del Quim Nadal.

En les memòries de l'exalcalde de Girona, en efecte, surt quasi una mitja dotzena de vegades. El 26 de setembre del 2006, el llavors portaveu del Govern anota: “A les quatre de a tarda ve la Sílvia Cóppulo a explicar-me els seus projectes. Se la veu alliberada i emprenadora”.
 
Quan se li va acabar ComRàdio va trobar feina a Sant Cugat -on feia un programa, Amb ulls de dona, l’audiència del qual m’agradaria saber- quan els socialistes controlaven TVE i després la van fitxar per a Catalunya Ràdio amb el tripartit: era un dels nostres. Entre d'altres, li van encarregar fer ombra a Toni Clapés, objectiu impossible. Quan la van canviar de franja horària encara recordo que va dir, per astorament del personal present, que havia aconseguit l’objectiu encomanat.

Al final de la darrera temporada va estar a la corda fluixa. Però la van recol·locar com a parella de Kílian Sebrià -quin error, Kílian-. Al seu pefil de twitter hi posa “feliç”. No m’estranya. Hi ha gent, a Catalunya, que mai es queda sense feina.

Per això -amb el silenci de Saül Gordillo- l’endemà de la polèmica no es va ni disculpar. Per què?. Es va limitar a fer “aclariments", agrair "la confiança de la direcció" i lamentar les "tergiversacions i manipulacions" en al·lusió a PP i Ciutadans.

Però ella més que ningú hauria de saber que una pregunta així -per fer mèrits- no beneficia als redactors de l’emissora que fan periodisme a peu de carrer o es trenquen la cara cada dia per fer un producte digne.

En fi, no voldria acabar sense l’enganxada aquest dijous a Rac1 entre dos il·lustres tertulians: Vicent Sanchis, quota convergent, i Gemma Galdón, quota progre. Que consti que jo he enviat els dos a pastar fang, però no sé si era per riure o per plorar sentir l’exdirector de l’Avui defensant, a capa i espasa, l’antiga Convergència.

La carrera professional de Vicent Sanchis l'hem pagada entre tots. Crec que ara porta catorze anys endollat a la tertúlia de Rac1. Quan se li va acabar la direcció de l'Avui li van donar un programa a La Xarxa i, traspassat aquest per manca de telespectadors, el van posar de tertulià a tot arreu. Tan serveix per comentar com es fa una paella -no sé si per la seva condició de valencià o perquè n'és un expert- com un ple del Parlament. Amb Francesc-Marc Álvaro acostuma a fer parella de ball. De dos en dos.

“Tenim un govern net”, exclamava. “Convergència i Unió no té les seus embargades”. No, clar, les té Convergència. O dipositades en garantia, que si fa no fa és el amteix. Fins i tot va aprofitar per fer mèrits davant el partit: “si jo fora de Convergència ara mateix la demandaria a vostè”.

No em facin buscar articles de Vicent Sanchis en contra de la corrupció del PP perquè, francament, no el llegeixo. Són com el lluç bullit: ja se sap quin gust tenen. Però segur que algun en trobaríem. Sobretot del seu estimat PP valencià.

El moment àlgid, tanmateix, va ser quan va rebaixar el cas Pujol a “no fer la declaració com l’havia de fer”. “Que té què veure Pujol amb Convergència?", es va arribar a preguntar. Res, passava per allà. Un militant de base.

La Vanguardia, que tampoc és l’antic Pravda, va publicar el passat 11 de febrer un document excepcional. Un gràfic amb tots els presumpes casos de corrupció de CDC. En sortien una desena: el cas de la família Pujol, Oleguer Pujol, ITV, deslocalitzacions, Palau de la Música, 3%, Pretòria, Associació Catalana de Municipis, Agència Catalana de l’Aigua, Adigsa i Barcelona Regional.

I encara es deixaven el cas Traiber. Per mi el més esgarrifós de tots. Com podien posar pròtesis caducades a pacients?. La majoria gent grant i després d'haver estat en llista d'espera durant mesos. Això no passa ni a Ruanda. Dit amb tot el respecte pels ruandesos. A més, amb la complicitat de totes les parts: l’empresa, els metges i l’Administració.

Per descomptat, atorgarem tota la presumpció d’innocència que calgui, però si hi ha un partit igual o més esquitxat per la corrupció que el PP és la pròpia Convergència. O vostès creuen que s’han ficat en l’embolic del canvi de nom per amor a l’art?. Han sentit cap declaració d'algun dirigent del Partit Demòcrata sobre el cas Gürtel ara que ha començat el judici?. No, tenen el sostre de vidre.

Ja veurem també què passarà amb el cas del Palau. Del cas Casinos van sortir indemnes -d'aquí ve el pecat original- i hi havia factures falses de l'Avui pel mig, per cert. Però de l’escrit de l'Audiència de Barcelona del passat 15 de febrer que donava via lliure al judici em va cridar l'atenció el que deia a la plana 21 sobre “el flujo de fondos de la empresa Ferrovial-Agroman, a través del Palau de la Música Catalana, a la formación política Convergència Democràtica de Catalunya como pago de comisiones por adjudicaciones de obra pública por parte del Govern de la Generalitat de Catalunya u otros organismos públicos, en los años 2000 a 2009 en virtud de un acuerdo, que se inició al menos en el año 1999 y se prolongó hasta los años 2008-2009”. En resum, el presumpte 3%.

Jo, l’únic que recordo es que havien signat un conveni amb la Fundació Trias Fargas per 600.000 euros per fer concerts de musica clàssica. No hi ha constància que la fundació diridida llavors per Agustí Colomines -ara director de l'Escola d'Administració Pública, què els hi deu ensenyar?- dediqués mai ni una sola sessió a Bach o Beethoven.

En fi, perdonin l’extensió, sobretot a internet. A més, tinc una inveterada costum a fer amics. Ara segur que Sílvia Cóppulo no em convida mai de la vida a la seva tertúlia -no és la seva, és la d’un mitjà públic-, però el periodisme ha esdevingut un ofici d’alt risc a Catalunya. Gairebé com la de bomber o mosso d’esquadra.

Acabaré, si m’ho permeten, amb una confessió personal. Recentment he llegit una biografia del periodista nord-americà William Shirer, que va viure a la l’ascens del nazisme entre 1934 i 1941, a càrrec d'Steve Wick, un premi Pulitzer. Fruit d’això va escriure el seu Berlin Diary -amb una segona part el 1947: End of a Berlin Diary- i The Rise and Fall of the Third Reich (1960). La professió li va costar la feina i segurament la salut.
 
A l’estiu del 1940, després del col·lapse de França, a ell i altres corresponsals estrangers -entre ells un espanyol- els van passejar per la costa francesa perquè veiessin els preparatius per a la invasió d’Anglaterra.

Quan van tornar a Berlín els hi van posar tota mena de facilitats. Shirer és va estranyar: si havia de transmetre les seves cròniques després de passar per la censura i amb un empleat del Ministeri de Propaganda al seu costat com és que ara tot era una bassa d'oli?.

I quan dos oficials de la Wehrmacht li van preguntar perquè no transmetia la seva crònica va dir que va dir dir que no ho faria, que no havia vist barcasses o transports per poder traslladar a Anglaterra totes les tropes alemanyes que calia. Com a bon observador també sabia que sense el control de l’aire i del mar tota invasió estava abocada la fracàs. Els alemanys els volien utilitzar per atemorir els anglesos i, de retruc, aconseguir la rendició.

Que consti en acta que no estic comparant, en cap cas, l’independentisme amb el nazisme com fan alguns fatxes espanyols. No és pot comparar mai de la vida un moviment democràtic amb un règim totalitari. Però l’anècdota serveix per explicar el meu desfici.

Perquè això és el que necessitem a Catalunya: simplement observadors. La veritat no és mai absoluta, però de vegades n’hi ha prou amb dir el que veus. Si l’aigua és inodora, insípida i incolora no la pots fer passar per un whisky escocès de quinze anys.

Amb el procés passa el mateix: si retornen al referèndum del 2012 no es pot vendre en portada com un pas endavant. Senzillament, el Govern se n’ha adonat ara -ara?- que dos milions de persones són moltes persones, però no són prou en un cens de 5,5.

Joaquim Maria Puyal deia aquest dijous, en un acte de directors de comunicació, que “res ens ha d’allunyar de la veritat, mai”. No sé si ho deia pel procés o no -jo m’ho vaig perdre per culpa del debat de política general- però encaixa. El mestre ja va publicar el 2011 un llibre premonitori sobre la situació dels mitjans a Catalunya: Aicnàlubma, que és ambulància a l’inrevés. Sospito que l’obra va passar més aviat desapercebuda perquè deia massa veritats.

Malauradament la professió ha entrat en una fase de col·leguisme, de compadreo, de quedemadinar mai vista. Sí, ja sé que la connivència de la premsa de Madrid amb els partis d’una i altra banda deu ser igual o superior. A Pedro Sánchez se l’ha carregat el grup Prisa. I el PP fa amb TVE el mateix que Convergència amb TV3, però no volíem que la nostra fos com la BBC?.

Ben mirat TV3 l’ha superat. Si a TVE arriben a cremar l’equivalent d’una Constitució en directe -una estelada posem per cas- o fan una pregunta com la de la Sílvia Cóppulo els hi hauríem dit el nom del porc. L’altre dia, en roda de premsa, li vaig preguntar al portaveu adjunt de Junts pel Sí, Roger Torrent, què en pensava i es va limitar a dir que "no hi ha res a comentar". L'ara no toca de Pujol versió procés.

A TV3 hi havia fins ara un equilibri de poders entre els periodistres progres i els convergents. Quan manaven els uns, els altres els arraconaven, però no els hi tocaven el sou. Però això s'ha acabat: ara tots s'han fet sobiranistes. És la manera de fer carrera professional o cobrar sobresous a través de les productores. I es predica no només a programes informatius, sinó també d'entreteniment. A veure si el missagte qualla entre les tietes i eixamplem així la base social.

Quan aquest país recuperi la normalitat i facin fora mil treballadors de la cadena -espero que comencin per les estrelles, no pels càmeres ni els redactors- podrem fer com aquell 30 Minuts dedicat a Canal 9. Quan sortien tots explicant les barbaritats que feia el PP a la tele valenciana. Sí, però quan s'havien quedat sense feina. Mentre en tenien tots callaven.

Ho tornaré a preguntar, doncs: S’imaginen què diríem si el que fem nosaltres ho fessin a Madrid? S’imaginen que Rajoy organitza una paella amb la principal columnista d'un diari, el cap de la Guàrdia Civil i una presentadora estrella de TVE, per exemple?. Haguéssim dit allò de l’Espanya cañí.

Perquè tant parlar d’un país nou, de separació de poders, de democràcia de baixa qualitat i la primera condició sine qua non és una premsa lliure i independent. A Catalunya encara ens queda molt. Hi ha col·legues que han considerat que el fi justifica els mitjans.

El pitjor és el silenci de gairebé tota la professió: el Col·legi de Periodistes, el CAC, el Consell de la Informació de Catalunya, fins i tot el Grup de Periodistes Ramon Barnils. Però clar que volen què diguin si la degana del Col·legi, Neus Bonet, treballa a Catalunya Ràdio i el presentador del TN vespre, Carles Prats, és de la junta. Amb les coses del menjar no s’hi juga.

Dintre d’uns anys, quan hagi acabat tot -bé o malament, jo crec que malament- i els historiadors repassin el paper de la premsa a Catalunya durant aquest període se’ns caurà la cara de vergonya. Jo no sé si hauré d’acabar canviant d’ofici, però almenys no hauré d’acotar el cap. La dignitat pofessional no s’hauria de perdre mai. Felicitats, col·legues, ens l'hem carregat entre tots.

 

Web personal

Twitter

Facebook

Més articles

Elogis

Insults

 

35 Comentaris

Publicitat
#23 Juan, Tarragona , 11/10/2016 - 17:55

Monca terribas y OTEGUI junts , el nacionaliste catala y el nacionaliste etarras junts? Porque será?

#22 josep miquel, calella, 11/10/2016 - 12:32

Molt bon article. Es podria extendre a altres periodistes que defensen o intoxiquen cap el seu interès. Al vespre a la 2, es poden veure : Toni Aira, gran intoxicador, Marina LLansana molt simpática i expresiva però falsa i MIlagros Pérez Oliva amb un sonriure d´estar per sobre del be i el mal.

#21 De-MAS-Cràzya, Barcelona, capital de Lemmings Land, 11/10/2016 - 02:20

Aquesta me la guardo: La professió li va fer perdre la feina i probablement la salut.

#20 elbonpastor, Madritt, 09/10/2016 - 17:35

Llarg, massa larg, però magistral.

#19 BEJOTA, BCN, 09/10/2016 - 17:02

N.B. EL PERIODISMO SUBVENCIONADO - TODO ESTÁ CONTROLADO CON DINERO PUBLICO EN CATA.- NO TIENE FUTURO POR FALTA DE CREDIBILIDAD.