El teatre d'èxit, el comercial, l'espectacle de molts sembla encabir-se en dos blocs, la comèdia plena de boudevilles o els refregits plens de repeticions, els Violines y Trompetas o l'enèssima versió del Cyrano de Bergerac, tot d'una representacions cent per cent de distracció. Malauradament les companyies de teatre poc poden apostar per altres estils si el que volen és omplir la platea per fer virolles. Però el més paradoxal és com durant la vigent etapa de crisi el públic prefereix majoritàriament el teatre lúdic que il·lumina molts somriures però adorm els pensaments en detriment del teatre de denúncia, el que desperta l'actitud crítica tot utilitzant la sorna si s'escau.

Aquesta combinació entre fer pensar i fer gaudir s'ha pogut veure al teatre Almeria amb El Diccionario del Diablo, una obra escrita amb enginy per Jordi Cases i dirigida amb audàcia per Norma Cano. Entre bons jocs cromàtics d'il·luminació i un bon ritme de text va creixent la tensió entre tres excel·lents interpretacions que tenen molt a amagar-se els uns als altres. El tempo de l'obra i el desenllaç són idonis per no avorrir l'espectador i deixar clar quin és el missatge de l'obra, que la mentida i l'engany són mals amics. Que bo fora que això succeís a la vida real entre governants, especuladors i crisi econòmica.