Explicaré un cas de ficció, però que estic segur que d'alguna manera ja ha passat o pot estar succeint a la vida real.

Sóc un inversor estranger. Crec que Catalunya m'ofereix l'oportunitat d'invertir els meus diners en muntar un negoci pròsper diversificant part de la meva producció. Davant meu s'albira un mercat de milions d'habitants, un port que començarà a moure - encara més- un gran nombre de mercaderies quan s'obri la nova terminal, el corredor ferroviari del Mediterrani que poc a poc anirà agafant forma i m'obrirà les portes a Europa, tot potenciant el transport intermodal a mitjà termini. La resta del mercat espanyol també em pot donar grans beneficis. Sembla una zona tranquil·la d'Europa coneguda sempre per la seva puixança econòmica. Tot pinta bé fins que:
Llegeixo el president d'aquesta regió (no em malinterpretin i/o s'irritin els lectors per un inexistent menyspreu cap a la meva terra, però per a la majoria de mitjans de comunicació estrangers, Catalunya és una regió situada al nord-est d'Espanya i no un país, nació o comunitat autònoma) a Financial Times amenaçant amb un creixent divorci entre Catalunya i la resta d'Espanya. No ha estat una cosa puntual. Dies després, a Le Monde, llegeixo que ell és independentista, que si hi ha una transició nacional, una ruptura amb la resta d'Espanya... i quan sembla baixar "la marea secessionista i rupturista" apareix el conseller d'Economia per atiar el foc amb unes declaracions que em fan pensar que Catalunya no és lloc per aventures ara mateix: "o hi ha pacte fiscal o és la fi de l'autogovern" un tot o res, un "caixa o faixa" diuen per aquelles contrades. Caram! si és el mateix conseller que vaig llegir mesos enrere va ser el responsable màxim d'un nyap pel qual no van cobrar les seves nòmines correctament els funcionaris pertanyents a l'administració catalana, que és el responsable d'un pressupost que l'endemà de ser aprovat en seu parlamentària no li quadra i fa una nova retallada per intentar solucionar-lo... És aquest el mateix que amenaça amb una brusca ruptura amb la resta d'Espanya? Doncs sí. Això sembla preocupant. Un territori on els seus polítics estan en la idea de separar més que ajuntar sinergies no és el més adequat per invertir en aquests moments de crisi mundial. Ja li va passar al meu pare a Montreal i va acabar traslladant les inversions a Toronto. Em recorda una situació similar amb governs nacionalistes asfixiants, incapaços de reconèixer la realitat social del territori que governen, sinó la que els agradaria que fos i no és. Tanmateix va encertar a la vista dels resultats.

El per què d'aquesta història? Artur Mas amb les seves declaracions en mitjans de comunicació estrangers i el conseller Mas-Colell, juntament amb altres membres del Govern com Homs o Puig, estan tirant sal contínuament sobre un camp que va ser fecund en el passat i que hauria de ser fecund en el present i futur. Molts inversors que llegeixin, vegin o escoltin el panorama que ens pinten els representants del govern de la Generalitat potser no vegin Catalunya com a lloc atractiu on invertir i sí Madrid, Saragossa, Bilbao o València. Si a tot plegat li afegim el to bel·licista del congrés de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquest cap de setmana: creuen que els inversors estrangers arriscaran els seus diners en un territori on els seus polítics governants criden a desacatar a la justícia quan les sentències no els hi són favorables, a formar tropes de xoc contra la resta d'Espanya, incitar al rupturisme, a aixecar fronteres en el si d'una Unió Europea que justament tendeix precisament al contrari? Certament crec que s'ho pensaran dues vegades i això, com és natural, és dolent. Els inversors busquen tranquil·litat i garanties on posar els seus fonaments.

El nacionalisme de CiU, flirtejant amb l'independentisme com està, ens pot donar lloc a la pèrdua d'oportunitats en forma d'inversors vinguts de fora de Catalunya que obrin nous negocis i que generin nous llocs de treball. No parlo d'inversions com la de l'Eurovegas, de la qual ja vaig donar la meva opinió setmanes enrere; parlo d'inversions serioses dintre d'un marc legal. Afegim a tot plegat el fet del talent acadèmic i estudiantil que es perd quan s'ha volgut imposar quotes de català als professors universitaris o que els alumnes de fora de Catalunya paguin més. Sobre el tema del professorat sempre he estat del parer que si el professor universitari és bo i s'expressa en anglès l'alumne ha d'aprendre anglès (quant trigarem a comprendre que necessitem un model d'immersió trilingüe? Quantes generacions més es perdran a Espanya estudiant en un sol idioma sigui aquest el castellà, català, basc o gallec?). Sobre el segon, per a mi és anticonstitucional pel sol fet d'atemptar contra la igualtat d'oportunitats de tots els ciutadans espanyols al llarg i ample de tot el territori espanyol i al dret a l'educació que recull l'article 27 de la Constitució del 1978.

No podem ni hem de generar uns nous "Torontos" en detriment de la nostra "Montreal" Catalunya fent una comparació amb el que va comportar per aquelles dues ciutats l' aplicació de la "Loi 101" a la dècada dels anys 70 del segle passat (La pressió nacionalista al Quebec va propiciar la fugida de grans companyies i capital humà de Montreal a Toronto, fet que va acabar per col·locar a la capital de la regió d'Ontario com a centre i motor econòmic del Canadà). No hem d'espantar les nostres possibilitats de recuperació i lideratge per circumloquis com el pacte fiscal o l'estat propi que no són la recepta màgica per sortir de la crisi. Escoltant el flamant nou secretari general de CDC, Oriol Pujol, sembla mentida com no ha recomanat a Angela Merkel, Obama i altres líders mundials el pacte fiscal com a solució a tots els mals que aquesta crisi ens està generant. Voldrà que li atorguin el Nobel d'Economia potser?

Sarcasme a banda, Catalunya ha de ser novament locomotora d'Espanya, terra oberta i d'acollida, de treball i esforç, d'oportunitats. El que no pot fer Catalunya és ofegar-se en un nacionalisme provincià, com va titllar el rotatiu francès Liberation a l'actual situació, o com estan criticant altres prestigiosos mitjans de comunicació internacionals. I la resta d'Espanya també ha d'entendre aquest fet. Però amb polítiques de crispació, victimisme i enfrontament a ambdues parts de l'Ebre no ho aconseguirem. Si no sumem sinergies dins d'un mercat global que ens donin la fortalesa necessària per sortir de la crisi estarem perduts i no per tenir o no tenir el pesat discurs del pacte fiscal com a panacea curadora de tots els mals. Com deia l'últim vers d'aquella cançó titulada "Hey You" dels britànics Pink Floyd: "Together we stand, divided we fall".