Xavier Rius, director de la nostra revista i president del meu fan club al Principat, m'ha dit sovint que els dies de la premsa en paper són comptats. Durant molts anys, m'he mostrat molt reticent davant de la premsa digital. Llegir un diari tot esmorzant amb un cafè negre i un parell de croissants, vora mar o al peu d'una muntanya, és un dels grans plaers de la vida. En arribar a una ciutat, m'agrada descobrir la premsa local malgrat moltes decepcions.

A França, tret d'uns quants títols com La voix du Nord i Le progrès de Lyon, la premsa regional palesa una mediocritat inquietant. La gent que ha tingut entre les mans Le Dauphiné libéré o l'infecte Indépendant de Perpinyà, ja m'entendrà.

Fins ara, l'oferta en llengua occitana apareixia molt reduïda. Si bé existeixen molts mensuals i la famosa Setmana, no es publicava cap quotidià en la llengua de Frederic Mistral. Gràcies a Internet i a la bona voluntat d'intel·lectuals i de periodistes occitans, podem llegir cada dia, des d'algunes setmanes, l'excel·lent Lo jornalet. Amb les informacions habituals com l'esport,el temps i l'actualitat cultural, el lector trobarà anàlisis molt interessants de la política francesa i sovint de la catalana. M'agraden especialment les cròniques del quilhanenc Terric Lausa, de Domergue Sumien i de Marçal Girbau sobre l'estandardització de l'occità.

Una persona que llegeix el català i que sap un poc de francès entendrà sense esforç l'occità meridional, és a dir els parlars provençals i llenguadocians. Les altres variants com el gascó poden semblar difícils al començament però, amb un esforç mínim i bona voluntat, ja hi arribem. Dedicaré una futura crònica a la lectura de l'occità amb alguns consells per als lectors interessants.

La història d'Occitània hauria d'obrir els ulls a les persones que encara creuen en el futur de la llengua catalana en un marc espanyol o francès. A hores d'ara em fa por que les llengües sense estat al darrere per recolzar-les siguin condemnades a la desaparició.
Fa seixanta anys, més de la tercera part dels ciutadans francesos parlaven una variant de la llengua d'oc. Ara, la nostra germana fa la viu viu, amb prou feines tolerada per una república sectària. Catalans, voleu que passi el mateix a casa vostra?

http://www.jornalet.com/