El 25 de juliol de 1992 Barcelona va inaugurar els “nostres” Jocs Olímpics. Al cap de quinze dies, quan Samaranch va confirmar que aquells havien estat els millors jocs de la història, tot Catalunya va entrar en una mena d’estat de felicitat inconscient de la qual encara estem despertant.

Als anys 80, Barcelona tenia un projecte i Catalunya era un país industrial. Encara l’any 1989 es van contractar més metres quadrats d’oficines a Barcelona que a Madrid, segons l’informe anual de Cushman & Wakefield. L’aeroport del Prat tenia vols directes a Nova York i Tòquio gràcies al president català d’Iberia i el Ministeri d’obres Públiques havia gairebé igualat inversions entre Madrid i el que Pasqual Maragall solia anomenar “la cocapital”.

És clar que hi havia problemes. Ramon Trias Fargas ja havia alertat que el finançament de les comunitats autònomes podia portar a una asfíxia de Catalunya, i el primer AVE d’Espanya anava de Madrid al sud. Però l’ambient era tan plàcid que fins i tot el diari ABC va proclamar Jordi Pujol “espanyol del año”.

L’orgasme col·lectiu dels jocs ens va fer mirar cap a una altra banda mentre l’Espanya central desenvolupava el Gran Madrid com a capital universal autosuficient. Catalunya va perdre pes en generació de riquesa amb la capital espanyola tots i cadascun dels 20 últims anys, fins que finalment la Comunitat de Madrid ha arribat a tenir un PIB tècnicament igual al català. Tampoc ningú no es va alarmar per la inflació catalana, que era consistentment més alta que la mitjana espanyola. Sempre m’he preguntat si el dèficit fiscal hi tindria alguna cosa a veure. En qualsevol cas, dues dècades d’inflació més alta ens han portat a perdre encara més competitivitat que la resta d’Espanya.

Van passar els diferents plans d’autopistes i autovies de l’Estat, i van passar de llarg. Com també va passar de llarg el pla d’AVE’s, que va reforçar la dinàmica centre-perifèria sense -encara ara- connectar-nos amb Europa ni amb l’Eix Mediterani. Va passar el Plan Barajas, amb connexió de metro, tren i AVE directa i centralització d’Iberia inclosa.

Va passar la concessió de televisions privades a empreses amb seu a Madrid, que van obligar a centralitzar la indústria de l’espectacle i, sobretot, de la publicitat. Va passar l’extensió salvatge de l’Institut Cervantes, consagrat a la promoció exclusiva del castellà, i va passar la creació de múltiples agències i comissions estatals (“nacionales”) de regulació que es van instal·lar a Madrid.

En vint anys, els ministres catalans es poden comptar amb els dits de les mans, un o dos per legislatura, mentre tots els governs han tingut més de la meitat de membres madrilenys, de naixement o d’adopció. I ningú no va pensar que hi havia un problema. O alguns ho van pensar, i ho van denunciar, però el país va assistir, impassible i feliç, al desmantellament del somni federalista del 77.

La política catalana, sempre donada al teatre i a l’escenificació, es va autoconvèncer que José Luis Rodríguez Zapatero compliria la seva promesa de donar suport a l’Estatut d’Autonomia que aprovés el Parlament de Catalunya. Però se’n va desentendre així que va poder, i els catalans vam començar a entendre que ningú no ens prenia seriosament. I tenien raó, perquè després de celebrar fins a quatre vegades el “millor finançament de la història” que mantenia l’espoli fiscal en un 8-10% i de negociar sempre a la baixa sense escrúpols, cap de les formacions polítiques tradicionals no té ni un gram de credibilitat quan amenaça amb el famós xoc de trens.

Tanmateix, 20 anys després d’aquell 25 de juliol, tornem a afrontar unes setmanes que marcaran  els propers vint anys, per bé o per mal. I hem començat tan intensament com llavors, amb el rescat de l’autonomia catalana –que no de Catalunya- i l’aprovació de la proposta de Pacte Fiscal al Parlament. Curiosament, el germà de Pasqual Maragall hi ha tingut un paper interessant en trencar la disciplina de vot del PSC, que està en plena descomposició.

Com que la credibilitat continua baixa, la nova esquerrovergència que s’ha destapat els darrers dies haurà de guanyar-se-la per a que els catalans la seguim. Si és per marejar la perdiu dos anys més fins la renegociació d’un nou model de finançament per al 2014, que no hi compti, gràcies. El país no es pot permetre vint anys més de nirvana desorientat.

Ara que ja han definit el model, que el presentin ràpid al Govern espanyol i als homes de negre, diguin el que diguin. I si diuen que no, no s’hi val a repetir la comèdia, la història ens observa.

Adrià Alsina
Twitter.com/adriaalsina