El candidat del PSC, Miquel Iceta, és paradoxalment un dels més perjudicats pel fiasco de l'Agència Europa del Medicament. Ja sé que no té la culpa de res. Ni ha dit cap bajanada sobre aquest tema. Ni sobre uns altres. Però si la campanya segueix polaritzant patirà de valent.
Perquè el líder socialista català ha decidit fer una campanya per la "reconciliació", proposant "solucions", intentant passar pàgina, tornant a cosir aquest país per dins. Que falta li fa.
No obstant això l'independentisme ha optat per deixar de banda l'autocrítica i tornar a treure pit. En tot just uns dies portem les declaracions de Marta Rovira sobre els "morts" i la reacció d'aquest dilluns al fracàs de l'EMA.
No cal dir que ells no tenen la culpa de res. Puigdemont ha culpat la "violència" de l'Estat, Comín la "repressió", Tremosa la nul·la influència del Govern espanyol. Si segueixen així el votant mitjà arribarà a la conclusió que això no té remei i que l'única solució per fer-los fora serà votar Ciutadans o el PPC. Colau és una altra cosa. No se sap mai si va o ve.
Iceta, en canvi, s'ha decidit per una campanya del bon rotllo. Fins i tot ha fitxat Ramon Espadaler -i a la exportaveu d'Unió, Montse Surroca- per atreure el catalanisme moderat. Una bona operació electoral encara que des d'un punt de vista estrictament quantitatiu -no parlo de ideologies-, segur que Josep Borrell hagués arrossegat més vots.
A mi la campanya socialista em recorda una mica la de Trias a les municipals. Amb Joaquim Forn, ara empresonat, de director. Quan el llavors alcalde de Barcelona es creia que el tenia guanyat i va optar per no baixar a la sorra. Anava d'alcalde pels barris, no de candidat. El logo de la seva campanya eren les seves ulleres.
Quin greu error. En política cal lluitar fins a l'últim vot. Quan El País va publicar el 16 de maig de l'2015 un sondeig en el què Colau passava a Trias va començar a haver-hi fuga de vots d'altres partits. És normal: tothom li agrada apostar a cavall guanyador.
Els socialistes, que tenien onze, van caure a tres. Al final van poder salvar un i es van quedar en els quatre que ara tenen. Però per a un partit que havia governat l'Ajuntament de Barcelona durant més de 30 anys va ser un dur cop passar a ser cinquena força política. Per cert, de passada tampoc entenc les declaracions de Jaume Collboni diumenge passat a La Vanguardia: “Si Colau no té model de ciutat perquè va pactar amb ella?”.
Queda molta campanya per davant, poden passar moltes coses, un mes en política és una eternitat, però si Miquel Iceta i el seu equip no s'espavilen Arrimadas pot portar-se el gat a l'aigua. Al cap i a la fi Ciutadans ja va aconseguir en les eleccions del 2015 200.000 vots més que els socialistes. Un partit que va començar amb tot just tres diputats a les del 2006.
