A Catalunya no hi ha fractura social com a Veneçuela, Turquia a Polònia. Però si el Govern continua amb la seva actitud no m’estranyaria que finalment n’hi hagués. Ho he dit sempre: no es pot fer la independència amb només dos milions de persones d’un cens electoral de 5,5.
Hauríem d’estar contentíssims. A les primeres eleccions al Parlament del 1980 els independentistes de debò -amb Jordi Carbonell de cap de llista de Nacionalistes d’Esquerra- van treure 44.000 vots. No van ni entrar. En canvi, el Partido Socialista Andaluz (PSA) va aconseguir dos escons.
Però tu no pots imposar la independència a base de decret encara que tinguis majoria absoluta. Si per la reforma de l’Estatut van ser 90 diputats o per elegir el Síndic de Greuges calen tres cinquenes parts no pots fer-ho ara amb només 72.
Per això començo a pensar que si el Govern s’entossudeix a tirar endavant sense un suport social més ampli aquest país es pot trencar per la meitat. Ells mateixos en són conscients perquè no paren de parlar de la necessitat d'eixamplar la base social. La cohesió -la veritable obsessió de Jordi Pujol als primers anys de la Generalitat restaurada- se’n pot anar definitivament en orris.
Perquè sembla difícil creure que la majoria que hi està en contra s'ho empassi com si res o es quedi de braços creuats. I m'estalvio de parlar de fractura territorial: un ajuntament que decideixi que vol continuar pertanyent a Espanya, per exemple.
A l'Hospitalet de Llobregat, per esmentar la segona ciutat de Catalunya, de 27 regidos només n'hi ha quatre d'indepes-indepes (dos de ERC, un del PDECAT i un de la CUP). Al capdavall, quan dius que les lleis injustes es poden incomplir això ja no té aturador. Qui decideix quina llei és injusta i quina no? Els arguments per fer el mateix estan servits.
D'altra banda, no deixa de ser curiós -com ja vaig lamentar en un article anterior- que després de dir a tort i a dret que Espanya és un país de baixa qualitat democràtica ara ens passem pel folre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, fem reformes a mida del reglament del Parlament i volem aprovar lleis sense debatre en comissió, és a dir, gairebé sense debat.
Perquè l’esmentat dictamen “no altera en absolut la voluntat d’aquest Govern” en paraules de la pròpia portaveu, Neus Munté, aquest dimarts. I quan un periodista li ha preguntat sobre la reforma del citat reglament ha contestat com si la majoria de Junts pel Sí a la cambra fos una cosa aliena al Consell Executiu: “Nosaltres, com a Govern, no hi entrarem”.
Sense oblidar la transparència. Un altre col·lega li ha demanat sobre un eventual viatge del president Puigdemont als EUA i ha contestat que “no podem comentar informacions periodístiques” i que “ho tindran pel canal habitual”. En plena roda de premsa!.
Em temo que, en aquest cas, la profecia d’Aznar -“antes se romperá Catalunya que España- anirà a missa. Però si volen continuar endavant d’aquesta manera amb mi que no hi comptin. Em sento estrany, com a simple espectador, a aquesta manera d'entendre la política. No diuen que les coses s’han de fer bé?
No érem també la responsabilitat, el treball, la tenacitat?. Allò de les coses ben fetes no tenen fronteres?. Potser això meu ja és una mena d’exili interior, de predicar en el desert, de rebre bufetades de tots cantons. Però ho tornaré a dir si cal: estan portant el país directe cap el penya-segat. almenys tindré la consciència tranquil·la encara que hagi de nedar a contracorrent.
PD/ Si t'ha agradat aquest article potser t'agradarà aquest llibre: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
