Publicitat
La Punteta · 13 de Gener de 2020. 09:57h.

MÒNICA B.

La politització del malestar o el malestar social com a malaltia

Introducció

A partir dels conceptes més clàssics de poder, contracte social o política, fins els més recents com els de biopoder o anatomopolítica, i de la mà d’autors com Hobbes, Rosseau o Marx, i dels més moderns com Lukes o Foucault, em plantejo varis objectius: entendre què vol dir la politització del malestar o el malestar social com a malaltia, explicar com la nostra vida gestionada ha estat producte i alhora, esdevingut productor d’aquest mateix malestar i per últim, intentar comprendre com es pot combatre a aquest malestar. Objectius que segueixen una finalitat bàsica: emprar el mètode de les ciències socials per poder comprendre la malaltia com a fenomen social.

Cap a la politització del malestar

Per tal d’arribar a comprendre el concepte de politització i de com aquest està vinculat a la forma en que s’organitza la nostra societat i la nostra vida quotidiana, és necessari entendre que, encara que actualment el pensament polític sembla fer referència a qüestions pròpies dels polítics i governants, res més lluny de la realitat. La tradició del pensament polític ha complementat el de les ciències socials des de la seva creació al Renaixement amb Nicolau Maquiavel (Tirado, 2009, mòd.3, 5) i és per això, que és necessari aprofundir en les seves arrels, per tal de poder explicar com l’estat avui dia, ha pogut legitimar el seu poder davant àmbits de la vida tant importants com l’educació o la sanitat.
Després que Maquiavel, sostingués a la seva obra El príncep, les bases per legitimar el poder absolut en el sobirà partint de la noció de virtus (virtut, potència) per afrontar els cops de l’atzar que rebien les repúbliques, Hobbes (1588-1679) mitjançant les seves reflexions vers l’estat de naturalesa de l’home –un estat salvatge d’apetit natural i principi d’autoconservació, en el qual l’”home és un llop per a l’home”– va establir que l’única forma pacífica de convivència entre els homes era a partir d’un contracte social. Aquest es realitza a través d’un acte racional –gràcies a la capacitat del llenguatge i dels símbols que constitueixen l’origen de la raó humana–, en el qual es deleguen tots els drets dels individus en una única persona sobirana (Tirado, 2009, mòd.3, 13). Aquest “delegar tots els drets dels individus” ja està indicant el camí cap a aquesta legitimació vigent que l’estat predisposa respecte als individus.
Una de les característiques que implicava aquest contracte era que el poder establert determina totes les facetes de la vida pública, mentre que la “llibertat” individual es limita al que no està regulat, com l’elecció de domicili, del mitjà de vida, etc. (Tirado, 2009, mòd.3, 14). Aquest plantejament va ser posteriorment ampliat i desenvolupat per Locke (1632-1704) i les seves idees van ser el nucli central del pensament liberal (Tirado, 2009, mòd.3, 15). Per a aquest autor, els trets fonamentals de l’estat natural de l’individu són la igualtat i la llibertat, i per tal d’evitar els conflictes són necessàries unes lleis que protegeixen aquest estat natural, mitjançant un acord lliure o contracte social amb l’estat i el govern. A diferència de Hobbes, els seus poders no afecten les lleis naturals –la propietat privada és considerada una característica pròpia de l’estat natural– i també es redueix la seva intervenció davant d’altres lleis socials –les qüestions econòmiques són considerades com l’exercici de les llibertats dels individus–. Ara bé, no va ser fins els postulats de Jean-Jaques Rosseau (1712-1778) respecte el contracte social, que no es va establir el que avui en dia s’entén per estat democràtic. L’individu posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la direcció suprema d’una voluntat general. D’aquest contracte social es pot extreure que el poder sobirà és l’expressió de la voluntat general de tots els ciutadans, a partir de l’acció democràtica; i per tant, sobirania i estat són inseparables. El paper del govern és executar la voluntat del poble, i aquest és l’encarregat de dictar les seves pròpies lleis (Tirado, 2009, mòd.3, 17-18). Argument que pot utilitzar l’estat actual per legitimar les seves accions; és a dir, el govern només seria l’encarregat d’executar el conjunt de les voluntats individuals dels ciutadans, i l’estat s’entendria com la representació d’aquesta voluntat general.

Ara bé, com és possible que com a ciutadans lliures, hàgim escollit que les institucions desatenguin malalties com la fibromialgia, etc.? Com hem pogut “ignorar” aquest malestar social, si forma part de totes les voluntats individuals? Per comprendre millor aquesta situació, és necessari entendre les crítiques que va rebre la noció de contracte social i la doctrina lliberal, per part d’en Karl Marx (1818-1883).
Dels seus supòsits, destacar que en realitat, el reforç de premisses d’individualistes concep la naturalesa humana com un producte del capitalisme i que a la vegada, aquest sistema de producció nega una verdadera existència de les persones que han de vendre la seva força de treball al mercat; així com invalida un contracte de relacions i forces asimètriques. Influenciat pels pensaments de Hegel, va analitzar les funcions de l’estat i de la democràcia i va arribar a la conclusió que l’estat és una forma d’alienació de l’activitat política, és a dir, l’estat i els individus estan separats i l’estat té prioritat lògica sobre ells. Els patiments i el malestar de la classe obrera, en condicions de vida d’extrema pobresa no són naturals, sinó que constitueixen el producte artificial de l’organització contemporània de la producció industrial (Tirado, 2009, mòd.3, 26-27). Seria possible que aquest malestar de la classe obrera del que parlava Marx, s’hagués traslladat al nostres dies, però a altres àmbits de la nostra vida? Com és avui dia aquest malestar? Segons el psiquiatra Luis Pintor(2009):

“...Se trata de un malestar que es transversal, que trasciende las clases sociales. Hay una crispación, una agresividad que no se si nace de esta hiperdemanda de que se nos tienen que solucionar las cosas... y hay cuestiones irresolubles que ni desde la medicina, ni desde ningún lado se pueden resolver [...]. Hay una falta de comprensión de lo que se vive que genera un malestar. Yo no se si es politizable o no. Pero sí que es general.”

Per a Habermas (1929), els problemes actuals provenen perquè l’esfera dels sistemes (organitzacions, institucions, etc.) està ocupant els espais de l’esfera del món de la vida (Tirado, 2009, mòd. 3, 31-32). (Es podria pensar que la premissa d’en Hobbes respecte el contracte del poder sobirà de respectar els àmbits de la vida quotidiana, s’hauria trencat.) I com hauria estat possible aquesta colonització? Steven Lukes (1941) seguint les idees de Habermas i sent un dels autors que ha desenvolupat la teoria marxista a l’actualitat, proposa que la societat capitalista imposa a la classe treballadora, una falsa comprensió del lloc en què radiquen els seus vertaders interessos.

Un exemple en el que es podria veure reflectida aquesta colonització del capitalisme, en la qual “la meva vida és posada a treballar”, seria un fet molt quotidià com les celebracions d’aniversari a locals de jocs infantils. Una celebració que per mi sempre ha estat pròpia de l’àmbit familiar, és ara posada a l’àmbit empresarial. Segons Laino (2002, 393-494), basant-se en els plantejaments de Habermas: “Las organizaciones con características empresariales han ido sustituyendo, con sus mecanismos sistémicos, las funciones integrativas desarrolladas en el mundo de la vida doméstico-familiar. Así es como fueron apareciendo guarderías, colonias de vacaciones, geriátricos, agencias matrimoniales, etc.”. I ara també aquests locals infantils? Seguint amb el mateix autor: “[...] las funciones de subjetivización y socialización, propias del mundo de la vida doméstico-familiar, no pueden ser reemplazadas sin costos por tales institutos y empresas”. En resum, la meva vida, el meu cos i el de la de la meva pròpia filla ja tant petita, al servei d’aquesta “voluntat capitalista”. I amb les seves “negatives” conseqüències socials si no et presentes, que acaben provocant un malestar que abans no n’hi havia. I per respondre a aquest fet, apareix la norma, un dels conceptes que Michael Foucault (1926-1984) va utilitzar en el seus plantejaments i que és alhora necessari per entendre la biopolítica actual.

Aquest autor va analitzar la situació d’una institució –la presó– per poder explicar com els nostres cossos són guiats i disciplinats, mitjançant unes pautes concretes que indiquen com governar-nos a nosaltres mateixos, és a dir, el poder expressat ja no a través de sistemes jurídics de la sobirania, sinó com a tècnica d’autogovern a partir de la normativitat, anomenada anatomopolítica. I aquesta tècnica s’expandeix des de les primeres institucions com la família o l’escola, fins els llocs de treball, els hospitals, etc. (Tirado, 2009, mòd.3, 42-43). En canvi, per poder explicar el concepte de biopolítica, Foucault va realitzar una genealogia del sexe, a partir de la seva “repressió” a les societats. Va registrar tota una sèrie de discursos referents a la sexualitat que indicaven, ja no tant la veritat sobre el sexe en si, sinó que aquest expressi una veritat amb la que identificar-se, definir-se i governar la nostra acció quotidiana. La discursivitat o les articulacions saber-poder impliquen una acció sobre el cos i la vida, els naixements, la mortalitat, la salut, etc. (Tirado, 2009, mòd.3, 44-45). Segons Aguilera (2010, 35):

“El concepto de poder en Foucault presta atención a sus dimensiones productivas, es decir, en la medida que actua el poder a través de acciones para visionarnos y revisarnos a nosotros mismos a través de los distintos discursos de saber como la criminología, sexología, medicina, psicología, sociología... El poder, por tanto, circula a través de las prácticas institucionales y los discursos de la vida cotidiana. El poder no encarna el mal, sino que constituye una fuerza generadora, una fuerza creadora y productiva.”

Per tant, per a Foucault, les disciplines del cos i l’acció reguladora dels discursos són els dos pols al voltant dels quals es desplega l’organització del poder sobre la vida o biopoder (Tirado, 2009, mòd.3, 45). Amb aquest plantejament es pot entendre com la pròpia vida alimenta el capital. Les normes i els discursos actuals –al igual que els discursos sobre sexualitat– no indiquen què es la “societat capitalista” o capitalisme en si, sinó la veritat que aquest diu, dirigint els nostres cossos, pensaments i accions per poder autogovernar-nos a nosaltres mateixos. No obstant, aquest autogovern provoca una malaltia social que psiquiatres com Rendueles o Pintor intenten distingir de les malalties amb etiologia biològiques o psicològiques pròpiament individuals com l’esquizofrenia (Pintor, 2009). Per aquest mateix motiu, les institucions mèdiques no poden realitzar discursos científics per determinar les causes, provocant alhora el “famós” silenci de malalties com la fibromiàlgia, angoixes, etc. El malestar del meu exemple es podria entendre com els “microestresors” dels que parla Pintor a la seva entrevista, que van generant malestar a les nostres vides i que tenen un impacte a la llarga molt més important que l’efecte d’un fet dramàtic puntual. I alhora es pot veure aquesta forma d’anatomopolítica de Foucault, mitjançant la meva “por” o “preocupació” per no seguir la norma, per ser “rebutjada” –ser “castigada”– pel grup de mares, per no voler participar en aquesta activitat. O pitjor encara, que els altres nens –aplicant des de ben petits la norma– “rebutgin” a la meva filla.

Conclusions

Arribats a aquest punt, en que la malaltia pot ser entesa com un fenomen social, i que la biopolítica actual defineix la forma d’autogovern que ha pres la nostra societat, la pregunta que cal fer seria, si és possible trobar una resistència davant aquest malestar, una “políticaterapia”, que pogués omplir aquest “vuit”, que pogués respondre a aquest silenci que segueix el malestar social? Potser per a Foucault, tal com ell plantejava el liberalisme, i amb aquesta força creadora que per a ell representava el poder, juntament amb els sabers tècnics, mitjançant censos, enquestes o programes de salut, es podria trobar un possible camí cap a aquesta “terapia social”. És a dir, polititzar el malestar representaria aquesta resistència; un possible mecanisme adoptat per aquest liberalisme, per fer front a la malaltia social. Així doncs, és necessari entendre que la política no és “quelcom” aliè a l’individu, sinó que forma part de les seves capacitats intrínseques. Segons Foucault (1984; citat a Aguilera, 2010, 34): “Durante milenios el hombre siguió siendo lo que era para Aristóteles: un animal viviente y además capaz de existencia política; el hombre moderno no es un animal en cuya política no està puesta en entredicho su vida de ser viviente”.
A la primera trobada documentada de la revista “Espai en Blanc” a l’any 2006, es va tractar el tema del malestar social, i es va plantejar si era possible aquesta politització del malestar: “[...]. El malestar social para que se politice, hay que encauzarlo. [...]. No se trata de buscar una alternativa al Capitalismo, sino preguntarse cómo crear un lenguaje que nos permita describir la realidad actual y hacerle frente”.
Per tant, es podria plantejar que el camí cap a la politització del malestar, necessita de totes les eines que les ciències socials puguin oferir com a sabers, i alhora una resistència semblant a la del “emboscado” de Jûnger (2002; citat a Aguilera, 2010, 40), un individu compromès en una lluita, que no té por de afrontar els problemes i oposat a la corrent fatalista d’una societat nihilista.
Bibliografia

Aguilera, R. (2010). Biopolítica, poder y sujeto en Michael Foucault. Universitas. Revista de Filosofía, Derecho y Política. Nº 11, pp. 27-42. [Versió electrònica]. Recuperat el 15 de novembre de 2015, de:
http://universitas.idhbc.es/n11/11-03.pdf

American Psychological Association. (2015). The Basycs of APA Style. En Apa Style. Recuperat el 23 de novembre de 2015, de:
http://www.apastyle.org/learn/tutorials/basics-tutorial.aspx

Espai en Blanc (2009). “Esta sociedad no ayuda”. Entrevista con Luís Pintor. Psiquiatra del Hospital Clínico de Barcelona. Revista Espai en Blanc. Nº 3-4. La sociedad terapeutica. [Versió electrònica]. Recuperat el 12 de novembre de 2015, de:
http://www.espaienblanc.net/Esta-sociedad-no-ayuda-Entrevista.html

Espai en Blanc (2006). La tierra de nadie en la red de los nombres. Dossier encuentros de Espai en Blanc. Enero-Mayo. [Versió electrònica]. Recuperat el 15 de novembre de 2015, de:
http://www.edicionessimbioticas.info/IMG/pdf/dossiertrobades.pdf

Laino, D. (2002). Reflexiones psicosociales a partir del pensamiento de J. Habermas. Cinta de Moebio. Revista de epistemología de las ciencias sociales. Nº 15, pp. 389-399. [Versió electrònica]. Recuperat el .... de novembre de 2015, de:
http://www.revistas.uchile.cl/index.php/CDM/article/viewFile/26239/27531

Tirado, F. (2009). Contracte, sobirania i poder. López, D. (Coord.). Introducció a les ciències socials. Material docent de la UOC. Barcelona: Eureca Media, S.L. Mòdul. 3

Publicitat
Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#1 KernelPanic, Argentona de muy al sur, 18/01/2020 - 14:01

Gran planteamiento!! Una lástima que no esté en castellano... (llegaría a mas gente) y que no lo relaciones con el "pruses"... sino se caga la perra!!
Porque los microestresores... macroestresores diría yo, del "pruses", han tenido, tienen y seguirán teniendo una grave repercusión en nuestra salud mental y física!!

Viva la verdad! aunque

#1.1 KernelPanic, Argentona de muy al sur, 18/01/2020 - 15:56

... duela!