Des d’un punt de vista estrictament de partit, el més important que ha passat d’ençà del 9N és que a Oriol Junqueras li han pispat la cartera. Ell, Joan Herrera i David Fernàndez van tenir el líder de CiU contra les cordes. Però el van deixar escapar quan van acceptar un procés participatiu en comptes d’un consulta amb cara i ulls.
I això que Mas havia insistit en fer una consulta “amb les màximes garanties democràtiques”. L'excusa perfecta per no haver de desobeir el Constitucional. Però al final es va empescar la consulta bis, va posar-hi pit i collons i... l'operació va sortir rodona. Artur Mas no va poder estar-se'n de recordar-ho 48 hores després amb un somriure d'orella a orella. Els miracles, de vegades, existeixen.
Me’n vaig adonar en la darrera reunió del pacte Nacional pel Dret a Decidir, aquell divendres abans de la votació, quan van sortir tots els partits dient que havia anat sobre rodes. Fins i tot David Fernàndez parlava de flors i violes. Però, és clar, els de la CUP no competeixen amb CiU pel mateix espai electoral. Tampoc els d'Iniciativa. Esquerra, sí.
Aquell dia el tàndem Carme Forcadell i Muriel Casals van marxar per una porta lateral sense fer declaracions als mitjans. La mateixa, per cert, que va fer servir la vicepresidenta Joan Ortega per esquivar la premsa. Llavors encara no se sabia si la cosa sortiria bé.
Però la prova que el president Mas ha sortit reforçat és que la presidenta de l’Assemblea ja no ha tornat a dir allò de “president, posi les urnes”. Hi ha coses que la presidenta d’una entitat de la societat civil no pot dir.
I la confirmació que Oriol Junqueras ha perdut la iniciativa és que ara ja no surt al capdavant a les enquestes. Ni a la de La Razón de diumenge passat ni a la d’El Periódico d’aquest divendres. Jo no crec en les enquestes, però es curiós que dos diaris tan oposats com aquests coincideixin en el mateix.
A mi, resultats a banda, el que em preocupa és qui governarà el país perquè -a més de la irrupció de Podemos o la pujada de Ciutadans- CiU i ERC ja no sumen. I qualsevol tripartit ara per ara és impensable. Hi ha massa mal rotllo al Parlament.
Val a dir que, com en el tennis, Junqueras també ha comès errors no forçats com no intervenir en la darrera sessió de control o presentar a corre-cuita el full de ruta d'ERC l'endemà de la compareixença de Mas. Són errors de principiant. A aquest pas, per al 26 anunciarà una conferència.
Només faltava la querella. Tràngol judicial a banda, la iniciativa no és que reforci el procés sobiranista, que també, sinó que reforça sobretot el president de la Generalitat. Fins i tot jo sóc capaç d’autoinculpar-me. Quin regal de fiscalia. President, ara, per vostè, el que calgui.
Fins ara, Esquerra havia ressuscitat més pels errors de CiU que pels encerts propis per desesperació de Josep Antoni Duran i Lleida. Doncs bé: encara hi ha partit. Ara caldrà veure si la parella Junqueras-Rovira poden fer front a la recuperació de la federació. En una cursa no és el mateix anar primer que segon.
A veure com s'ho fan. D'entrada, hauran d'aguantar les pressions de tota mena per una llista conjunta. La pressió serà enorme. Per això el propi Junqueras s'ha afanyat a proposar fórmules alternatives en una entrevista a Nació Digital: "Llista pel sí-CUP, Llista pel sí-CiU, Llista pel sí de qui sigui". Quin embolic.
Per als que somiaven amb la unitat, les diferències històriques entre CiU i ERC s’han tornat a reobrir. En política, des de Maquiavel, no hi ha amics.
