Publicitat
La Punteta · 25 de Setembre de 2014. 16:12h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

A tots els que ara reneguen de Pujol

Al final, els que han estat més dignes amb tot el merder del cas Pujol han estat Felipe González i Manuel Cuyàs. Potser també, en el camp de la premsa, Marçal Sintes (1) i més recentment Rafael Wirth (2). A més d'insignes columnistes d'e-notícies com Josep Maria Orta o Bernat Capell. Encara que quedi fatal, en el cas del director, citar el propi mitjà.

L’expresident espanyol va dir el passat dia 9 que “nunca ha creído que Pujol sea un corrupto”. Mentre que Cuyàs afirmava tres dies abans en un article (3) que, a la llarga, caldria destriar el gra de la palla. Com Helmut Kohl que va acabar dimitint per un cas de corrupció -i ha passat a l’ostracisme personal i polític- malgrat que va ser l’home de la reunificació alemanya.

Va fer més Kohl per Alemanya que Bismarck. Almenys el canceller de la CDU va aconseguir la unitat sense disparar un sol tret. A la seva edat, si jos fos Angela Merkel, li rendiria una visita pública de desgreuge ara que s’acosta el 25è aniversari de la caiguda del Mur. Ja ho ha purgat prou.

El pobre Cuyàs -ja em perdonarà l'expressió- rep ara bastonades de totes bandes perquè va escriure les memòries de Jordi Pujol. Si no tingués l’edat que té pensaria que és una enxaneta a punt de fer llenya. Com si els calés a Suïssa fossin seus. Unes memòries són unes memòries: hi surt el que vol el protagonista. No són ni una entrevista de la Terribas ni un interrogatori de l’FBI.

En canvi, a hores d’ara, què se n’ha fet dels pujolistes de tota la vida? els que li anaven al darrere? els que li donaven copets a l’esquena? els que van fer carrera professional gràcies a l’expresident?. Els llepaculs, en definitiva.

En el camp dels mitjans n’hi havia un munt. A Catalunya, en efecte, hi ha hagut durant molts anys dos tipus de periodistes: els que estaven a favor i els que hi estaven en contra. Després els quatre desgraciats -que potser es poden comptar amb els dits de la mà-, que encara creiem en el periodisme independent.

Però no cal dir que els primers, durant 23 anys, ho tenien més fàcil per fer carrera a TV3 o a Catalunya Ràdio. Qui es pensen que nomenava el director de l’Avui? Premsa Catalana SA?. De fet, en alguns casos, hi havia fins i tot vasos comunicants. Aquella confusió tant pròpia del pujolisme entre el públic i el privat. No venia d’un pam.

Val a dir que, els progres tampoc no es morien de gana perquè tenien mitjans privats com El Periódico o El País i públics com la Com, ara enterrada per CiU. A TVE-Catalunya manava qui manava a Madrid fos el PSOE o el PP. Alternança mediàtica. Això era aquella Catalunya dual que va definir un dia tan encertadament Carod. O eres d’uns o eres dels altres. Així ens ha anat.
 
Però, m’estalviaré, per una vegada, dir noms. Allà cadascú amb la seva consciència. A mi em va agradar molt la pàgina, des de la llunyania, que li va dedicar Francesc-Marc Álvaro (4). Només un columnista com ell es capaç de fer un retrat de Pujol com aquell cinc dies després del daltabaix.

Però semblava una mica Juli Cèsar parlant de la Guerra de les Gàl·lies. Com si no fes amb ell. Encara recordo una intervenció memorable seva en què va estripar en antena, en plena campanya electoral del 2012, un dels esborranys policials publicat per El Mundo. Espero que no se n'hagi de penedir mai.

Potser de tots els articles publicats, el que em va cridar l’atenció més va ser el de Joan B. Culla a l’Ara gairebé un mes després del terratrèmol: el 24 d’agost del 2014 (5). Ho dic pel començament: “Com que m’agrada jugar a cartes vistes -deia- començaré per ensenyar les meves”. Semblava gairebé una expiació.

En l’article en qüestió negava haver estat “un pujolista de la pitjor espècie” però la seva pertinença al patronat del Centre d’Estudis Jordi Pujol sortia de passada. Com “una fundació privada”. Qui tingués ara la llista del patronat en qüestió. Crec que ja no es troba ni a internet. Mentre que la famosa Fundació Acta no sortia per enlloc.

Mèrits intel·lectuals a banda Joan B. Culla ho hauria tingut tan fàcil per sortir a les tertúlies de la Corpo si no hagués estat ben vist per Jordi Pujol? O hauria tingut un programa al Canal 33 des del 1991? Al també historiador Jordi Canal, com que és de l'altra banda, mai no l'han convidat i s’ha hagut d’espavilar a la Sorbona. Jo crec que fins i tot la seva col·laboració a El País -mèrits banda, insisteixo- és en termes de quota perquè, en aquest país, fins i tot el periodisme d’opinió en mitjans privats va per quotes.

Però Catalunya s’ha quedat, com dèiem, sense pujolistes. A mi em ve al cap també, per exemple, els autors de l'ensabonada en forma de llibre "L’home, l’amic, el president, el llibre" (6) amb testimonis de Joan Guitart, Joaquim Ferrer, Joan Granados, Rosa Bruguera, Joan Rigol, Miquel Roca, Jordi Porta, Francesc Sanuy, Joaquim Maluquer, Fèlix Martí, Mayor Zaragoza, Vicenç Oller, Macià Alavedra, mossèn Ballarín, Agustí Bassols, Jordi Bonet, Eliseu Climent, Josep Maria Cullell, Llibert Cuatrecasas, Lluís Foix, entre d’altres. N’hi ha que fins i tot han traspassat, però la majoria han optat pel silenci.

El periodista Daniel Arasa, un altre dels dignes, deia el passat 2 de setembre en un article a La Vanguardia (7) que “causa vergonya aliena comprovar la deslleialtat d’alguns que deuen la seva carrera política a Pujol i que ara no volen ni que se’ls esmenti”. I jo l'he vist collant l'aleshores president en les rodes de premsa de Consell Executiu. Era el primer a disparar.

Tampoc no sé si ho deia per Xavier Trias, però encara recordo que l’alcalde de Barcelona va instar l'expresident a “desaparèixer”. Jo crec que després, per compensar, va demanar la dimissió de Jorge Moragas pels seus SMS a Victòria Álvarez.

Però Trias, sense Pujol, no hauria arribat mai a alcalde de Barcelona. Continuaria essent, probablement, un especialista en pediatria de la Vall d’Hebron. Potser hagués fet carrera a CCOO, sindicat del qual va ser delegat, en comptes de a Convergència.

El 2010, en un llibre per encàrrec, encara deia que Pujol havia estat una figura “immensa”. “És un personatge tan excepcional que mai no sabrem valorar la sort que hem tingut que ens hagi governat” (8).

Per això, jo no sé què passarà demà al Parlament. Hi ha dues opcions: que Pujol faci com Fèlix Millet i no declari acollint-se al dret a no fer-ho. O que faci com Manuel Pizarro, a qui van demanar comparèixer quan l’opa frustrada de Gas Natural a Endesa, i se’ns va pixar a tots. Mai la diferència de nivell entre el sector públic i el sector privat no havia estat tan palpable.

Perquè sí, és veritat, això de Pujol és molt gros. Espero que caigui sobre ell -i sobre la seva família- tot el pes de la llei si s’escau. Però jo que no he estat mai ni un pujolista aferrissat ni un antipujolista convençut si puc -i els fotògrafs em deixen-, demà intentaré encaixar la mà de l’expresident ara que tothom fuig d’ell com de la pesta. La consigna ha estat girar full perquè no afectés el procés.

No pretenc exculpar l’expresident, però només un detall. El diputat de la CUP David Fernàndez, en la seva intervenció al recent debat de política general -se la va partir amb Quim Arrufat-, va recordar els “dos mil milions d’euros en comptes suïssos enxampats el 2010” a Emilio Botín. En tot l’espai dedicat per la premsa després de la mort de l’il·lustre banquer el passat dia 10 amb prou feines vaig trobar-hi alguna referència. I que consti que va convertir el Santander en el primer banc d’Espanya.

 

(1) El Periódico: “Semprún, Pujol, García Márquez”, 5 d’agost del 2014

(2) El diario.es: "Pujol daba dinero en negro a todos los opositores detenidos", 24 de setembre del 2014

(3) El Punt-Avui: "Tot Pujol", 6 de setembre del 2014

(4) La Vanguardia: "De tòtem a parallamps", 30 de juliol del 2014

(5) Ara: "L'enigma i el greuge", 24 d'agost del 2014

(6) Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009

(7) La Vanguardia: "Lleialtat amb Pujol", 2 de setembre del 2014

(8) "Barcelona vista per un metge", Columna 2010, pàg. 22

 

Twitter

Web personal

Darrers articles

Elogis

Insults



Publicitat

37 Comentaris

Publicitat
#27 Novit, Vilanova i corrupció, 30/09/2014 - 01:02

Llevas 5 días sin escribir ningún art.Ni sobre la comparecencia de Pujol, Ni sobre la ceremonia de la convocatoria del refer.Ni de los negocios de liechestein de Mas. Ni sobre los recursos del Gbno,Tienes miedo a mojarte? ¿primero quieres ver el resultado del partido? Esa cobardía no es propia de ti

#27.1 Xavier Rius, Martorell, 30/09/2014 - 12:03

Celebro molt que em trobi a faltar encara que sigui per criticar-me. Ja en té un altre: http://goo.gl/dkjfFC Gràcies.

#26 Santiago, Madrid, 28/09/2014 - 12:38


¿ Cuando van a meter en la cárcel a los corruptos ?

¿ Cuando van a meter en la cárcel a toda la familia Pujol ?

¿ Cuando van a embargar todos los bienes de la familia Pujol ?
.

#25 Casper, Bcn, 27/09/2014 - 12:02

Kropo, comparar el Mol Honorabla Chorizo Pujol con la CUP es como comparar el Cojo Manteca con Gandhi.

#24 Pere, Lleida, 27/09/2014 - 10:46

Sr. Rius, a la compareixença he trobat a faltar als nois de la CUP repetint l'espectacle que li van muntar a en Rato. Sabatilla en mà i parlant de l'omertà dels mafiosos.

Un megalòman que menysprea tot un parlament amb reprimendes i amenaces. I tothom calladet no fos cas que sortissin esquitxats.

#24.1 junoy, Matadepera, 29/09/2014 - 11:13

Nen, que no vas veure com marxaven de la sala a mitja bronca del Pujol? Abans de parlar, pensa una mica... No devies escoltar ni el que va dir el David Fernández. Ets el típic follonero sense coneixement de res.

#23 Kropotkin, Vic, 27/09/2014 - 10:19

Van cayendo las caretas. El camarada Fernandes de la CUP se quita de encima el problema de sus socios de CiU con un "Pujol ya no es Cataluña". Despues se van del Parlament para no remover el lodazal. No cuela, camaradas de la CUP. Sois cooperadores necesarios de la corrupcion estelada de Pujol.