La Punteta · 19 de Gener de 2023. 12:41h.

JORDI GARCIA-PETIT PÀMIES

Jordi Garcia-Petit Pàmies

Aclarim què s'ha acabat del procés

Produeix un tedi immens sentir parlar del procés, el mateix que sentim els no independentistes per haver-ne de parlar. I tanmateix, la insuportable i agressiva insistència dels qui baladregen que el procés és ben viu  -com els manifestants del 19 de gener darrere la pancarta “Aquí no s’ha acabat res“- ens obliga a parlar-ne.

El procés ha estat un fenomen de doble ús, com els microxips que serveixen per a una nevera i per a un míssil.

D’una banda, ha estat un muntatge institucional i civil, de despatxos i de carrer, de xerrameca i d’agitació, d’abús de la democràcia  fregant la il·legalitat i d’actes “insurreccionals” a cavall de la rebel·lió i la sedició -que un codi penal “antiquat” respecte a la modernitat dels  canvis culturals i de les noves tecnologies dificulta tipificar-los com una figura o una altra- amb l’ànim d’escindir Catalunya d’Espanya.

Que no ho aconseguissin no invalida l’ànim secessionista. I l’ànim que envolta una acció és determinant en dret penal per considerar-la delictiva.

Clara Ponsatí, un vers lliure de l’independentisme, va dir que “anàvem de ‘farol’ “. Cap dirigent més no ha subscrit  aquesta interpretació castissa, ans al contrari, els més significats, Puigdemont i Junqueras, han reconegut i confirmat manta vegades l’ànim secessionista.

Aquest  ús guerrer del procés s’ha acabat, morí el 27 d’octubre  en no fer efectiva  la independència declarada     i el va enterrar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. I no reviurà, per més crides a la resurrecció del difunt que  facin els centres ideològics, Vilaweb  al capdavant, i  les terminals de l’agitació, l’ANC, l’Òmnium cultural i el Consell de la República.

Si la secessió de Catalunya era impossible, el que ha succeït d’ençà el 2017 l’ha fet abismalment impossible.

De l’altra banda, el procés fou concebut i  ha servit per a la mobilització de milers de votants, que havien cregut en la independència efectiva o en la independència com una possibilitat o en la independència com una manera d’oposar-se a “Madrid”, i han donat la victòria en escons a les candidatures independentistes, que així han pogut detenir la presidència de la Generalitat i dedicar-la a l’objectiu de promoure el procés.   En síntesi, el procés fa procés.   

Aquest ús civil del procés no ha acabat, continua i continuarà actiu, perquè els partits independentistes que el nodrien d’ideologia i d’emocions el necessiten imperiosament per sobreviure políticament. I si ara estan barallats, comparteixen que  sense el procés no són res, no tenen cap oferta social atractiva.   

Què opina Laura Borràs  de la quantia del salari mínim interprofessional o  de com garantir el sistema públic de pensions no ho sabem, ni a ella l’importa gaire. En té prou amb oferir “la sobirania del poble de Catalunya” i denunciar la “repressió de l’Estat” en la que s’inclou.

Joaquim Coll, lúcid analista polític, a un article de febrer del 2021, “El ‘procés”, muerto y enterrado”, utilitza una idea i una expressió encertades per identificar el que queda del procés: “tensió secessionista”.

Les utilitzaré també (re)formulades com a tensió independentista. La secessió és l’estadi superior i final de la independència, i el vocable independència té una acceptació cultural més àmplia, atreu més “botiguers”, “tietes” i “passavolants” de l’independentisme que no pas la radicalitat  implícita al terme secessió.  

Doncs bé, la tensió independentista és, efectivament,  tot el que queda del procés i aquesta  tensió sempre ha estat procés,  perquè sense ideologia, emocions i  agitació  -els components de la tensió- l’ús guerrer del procés no hauria arribat tan lluny.

Hi ha una novetat. El “carrer”, que era el destinatari programat  de la tensió, ha adquirit un important grau d’autonomia respecte als inductors de la tensió, una autonomia rebel i incòmode per a ERC, però també per a Junts i  la CUP. Aquelles pancartes de l’11 de setembre, “Govern dimissió”,  “Traïdors, no us tornarem a votar”, “Sense polítics ja seríem independents”,   ho posen en evidència.

 La normalització de les relacions  institucionals amb la Generalitat s’ha aconseguit gairebé del tot, falta encara que no s’amaguin, acompanyats  per l’alcaldessa Ada Colau en el joc infantívol de “no hi soc”,  quan el cap de l’Estat ve a Catalunya. Una altra cosa és la lleialtat institucional, aquesta no figura a l’ADN dels governants independentistes.

Però, encara hi haurà  ús civil del procés  uns quants anys. Saber-lo identificar és la millor manera per combatre’l culturalment i reduir-ne les conseqüències a les urnes i de les urnes.

 

Publicitat
Publicitat

6 Comentaris

Publicitat
#5 Schluss, Chez Titole, 22/01/2023 - 19:24

Una presa de pel com una catedral. Uns mangants que viuen molt be de l'enrenou que han mujntat per colocar-se ells i els seus familiars i amics. Res més. Tot plegat sota la tutela d'unes administracions que es fan dir democràtiques basades en pactes antinatura quan els convè.

#4 Kulius, Bcn, 22/01/2023 - 15:17

El procés fa 300 anys que dura i no s'ha acabat ni s'acabarà fins que s'arribi a una situació de plena democràcia que permeti votar i decidir.

#4.1 Ganxet, Reus, 22/01/2023 - 21:42

El "procés" no acabarà mai per què els castellans no entenen una Espanya que no sigui purament castellana. Si fóssim un regna on es respectés la diversitat i es mirés pel bé general i no per la idea centralista del gran Madrid, peti qui peti, no seríem on som.

#3 Ojotuerto, Calafell.TAB, 21/01/2023 - 14:48

El process ha acabado pareciendo una cola de los cupones o Loterías . Gente mayor que invierte su tiempo y dineros, no en ellos, sino para dejarles algo a sus hijos. En el caso Lazi, dejarles un puestu en la administració que debe ser la Bonoloto Laboral. Y si cayera la Generalidad,,, que sea absorbida por España como una Direcció General.

#2 Charly, Barcelona., 20/01/2023 - 21:41

El procès és una collonada, i les urnes una altra, mentre el vot d'un pagès d'un poble als Pirineus valgui el doble que el d'un habitant de Barcelona.

#1 Nitato, Navarcles, 19/01/2023 - 16:25

El procès és aplaçar tots els problemes de la gestió de les coses que afecten a la gent fins a una hipotètica independència que ho solucionarà tot, una utopia , ítaca, i totes les cursilades que han dit una i altre vegada, y la generalitat una agència de colocació i una menjadora per els afins..