Suposo que ja tothom sap que aquesta serà una altra legislatura perduda. Fins i tot en el cas remot que, al final, hi hagi Pressupostos. Vostès creuen que un govern de Junts pel Sí amb la CUP va enlloc?. No, a hores d’ara ho saben fins i tot els del PDECAT.
Les rodes de premsa de Consell Executiu s’han convertit en una interminable successió de: El Govern “estudia”, “constata”, “adapta”, “impulsa”. Però poca teca legislativa. Certament, no se la de valorar només per la seva obra legislativa, sinó per la seva iniciativa política. Però fins i tot en això fallen.
I estan superant, amb escreix, la inacció dels últims mesos del tripartit quan allò era gairebé un campi qui pugui. Amb l’agreujant que llavors eren tres partits i ara només en són dos. En teoria, benavinguts. Sembla que no hi hagi vida -ni prioritats- més enllà de parlar del procés.
Només cal repescar l’entrevista a Anna Gabriel a El Punt-Avui de dijous passat convenientment silenciada per TV3. És curiós com la televisió nacional de Catalunya cita altres mitjans quan li convé -i mostra la portada en pantalla- i en aquest cas la va amagar completament. Senyal que devia fer mal.
Es van limitar a informar de la convocatòria del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Carles Puigdemont és, almenys, un bon tàctic. Amb el no als Pressupostos va anunciar la moció de confiança per poder arribar més enllà de l’estiu. I ara s’ha empescat la convocatòria d'aquesta mena de parlament bis després de quedar descol·locats per la visita de Soraya i les crítiques de la CUP. Entre dos focs.
Perquè, com deia, n’hi ha prou amb rellegir les quatre planes. El millor de tot no era una reposta sinó una pregunta. Quan el director de l’Avui, que era qui la feia, li demanava en veure tantes reticències als Pressupostos: “Llavors de què han servit totes aquestes tandes negociadores?”.
I Anna Gabriel contestava: “Per poder dir el que pensem. I perquè qui ens escolta no incorpori res del que diguem”. Estem, doncs, on estàvem. La roda de premsa de Junqueras per presentar els Pressupostos el passat 29 de novembre em va recordar la del 27 de maig. Amb la diferència que ha passat mig any. És un déjà vu.
Junqueras, el passat 27 de maig
Per acabar-ho d’adobar només faltava la crisi per la crema de fotos del Rei. Cremar les fotos del Rei no hauria de ser delicte. Com als EUA, que no ho és ni cremar la bandera gràcies a aquell jutge conservador del Tribunal Suprem, Antonin Scalia, que va traspassar el passat mes de febrer.
Però atès que ho és el govern té un soci parlamentari que reclama la dimissió d’un conseller, el d’Interior, al crit de "botifler" i que equipara els Mossos a les “forces d’ocupació” com si encara estiguéssim en ple franquisme. Realment amb aquestes volen fer la independència?.
En fi, aquesta serà una altra legislatura perduda. I en portem unes quantes des de l’última de Jordi Pujol, aquella que només va servir per preparar l'aterratge de Mas. En plena revolució tecnològica estem badant. No podem supeditar les urgents reformes estructurales a la construcció d’un nou país que, si arriba, encara trigarà. Estem perdent el temps.
El líder del PSC, Miquel Iceta, ho va expressar en aquests termes en una conferència a les Drassanes el 10 de desembre del 2014: "la dedicació de tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes”. Estem exactament en aquest punt.
Aquest país està abocat a eleccions anticipades tard o d’hora. Entenc perectament que el PDECAT -que a hores d’ara no té ni candidat- vulgui allargar al màxim la legislatura. Però més valdria recuperar la iniciativa política i convocar eleccions. La dignitat, en política, no s'hauria de perdre mai. Tot el que sigui posar pedaços serà allargar l’agonia.
Hi ha fins i tot precedents: el president Montilla va convocar eleccions el novembre del 2010 a l’espera d’una recuperació electoral que no va arribar mai. U dirigent socialista em va confessar aleshores que “si les hagués convocat el juny haguéssim salvat almenys sis diputats”. Els socialistes catalans van passar llavors de 37 a 28 escons. Va ser l’inici de la crisi. Estaria bé que el PDECAT prengués nota.
