La prova més evident de l'atzucac del procés és la declaració de Carme Forcadell davant el TSJC divendres passat. Ara resulta que ja no va d’independència, va de democràcia. Em sembla un intent frustrat d’eixamplar la base social. Com aquella campanya tan desafortunada de l’ANC sobre el sistema sanitari català. Semblava un cementiri militar.
Perquè el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, no es referia a la sanitat catalana, sinó a les adjudicacions a empreses d'un històric de Convergència al Maresme. En concret, la frase era: “Les hemos dado en todos los morros con Ramon Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario”. Però la independència justifica els mitjans.
Ara és tracta de continuar amb la cantarella que Espanya és una democràcia de baixa qualitat, una prolongació del franquisme, gairebé una dictadura perquè no ens deixen votar. Malgrat que, en qualsevol país del món, si la presidenta d’un Parlament incompleix les lleis se la cita a declarar. De fet, als EUA, fins i tot tenen l’impeachment.
I, ens agradi o no, Espanya forma part de la UE, de l’OTAN, de les Nacions Unides i de la Copa Davis encara que aquí em sembla que van fatal. Vostès han vist alguna nota de protesta de Brussel·les? de Berlín? de Londres? del Vaticà?. No, estem sols digui el que digui el conseller Romeva, que de vegades sembla que s'hagi pres alguna cosa.
És una mica com a l’escola. Quan feies una malifeta et picaven el crustó. I si la tornaves a fer el mestre et castigava. Salvant totes les distàncies és el mateix. Carme Forcadell va ser advertida del tort i del revés. Encara que després surti i digui que “és un atac antidemocràtic”. Ara per ara només està en joc el seu càrrec i el seu sou.
El problema és precisament aquest: Hem entrat en una fase del procés en el que l'última esperança és el conflicte pel conflicte. En pla CUP. Ho deien els de Polònia dijous passat: “Carme, l’única manera d’animar el procés independentista és que et fiquin a la presó!”.
Però aquí volem la independència sense mullar-nos els peus. En el fons és el que va dir Joan Coma, el regidor de la CUP de Vic. Ara per ara dels pocs que ha desobeït: “Nosaltres sempre hem dit que per fer la truita caldrà trencar els ous".
Espanya, fins i tot en els pitjors de més debilitat, és una cosa molt sòlida. El procés no ha aconseguit tirar endavant ni després de dues eleccions generals consecutives i més de 300 dies de Rajoy en funcions. La maquinaria judicial no s'ha aturat. El TC anava enviant paperets. D'aquells que, el primer dia, els feia riure tant.
Per això s’entesten ara amb el referèndum, l’operació diàleg, la grossa de Nadal, el que sigui. Busquen desesperadament una sortida, un clau on aferrar-se encara que estigui roent. Alguna cosa per poder vendre al personal. Hi ha tantes boques que alimentar: càrrecs, assessors, tertulians, vicaries, pessebres.
En el fons, el procés serà un tret per la culata. Haurem desaprofitat una oportunitat històrica. Recularem dues o tres generacions. Caldrà tornar a aixecar la persiana com el 1714 i mirar endavant. Però ja ho sabien. Ja ho va dir Pujol el 4 de desembre del 2007, durant un altre procés interminable, el de l’Estatut: “Quan has d’iniciar una jugada arriscada has de saber quants soldats tens al darrera i quantes escopetes, tancs i avions” (1). La política és com la guerra, però sense sang.
Ja ens ho trobarem. Com més triguem, pitjor. El president de la Generalitat hauria de sortir en directe per TV3, donar la cara i dir la veritat: som dos milions, som molts, però en un cens electoral de 5,5 no som prous. És l'hora de la veritat. Tot el que no sigui agafar el bou per les banyes serà més energia malgastada.
Puigdemont i Junqueras rebent una notificació del TC (Foto: Ruben Moreno)
(1) “Toc d’alerta" Dèria Editors, Barcelona 2008, pàg 20
