Ha arribat un moment que és irellevant si Puigdemont torna a ser president o no. Difícilment sortirem de l’atzucac. Catalunya s’ha instal·lat en la inestabilitat política. I a Europa ens veuen com un focus de problemes.
El dictamen del Consell d’Estat és només el darrer episodi. Sens dubte una bufetada per a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. I això que és advocadessa de l’Estat. Certament, no es pot invalidar un acte abans que s’hagi comès.
Però que no deien que aquest organisme, presidit per l'exministre Romay Beccaría, era un òrgan al servei del PP? De què es queixen? Aquí també ens passem els informes del Consell de Garanties Estatuàries o dels lletrats del Parlament pel folre. I ningú posa el crit al cel. Som els bons de la pel·lícula.
Puigdemont s’ha afanyat a parlar de "frau de llei". Fa gràcia que ho digui algú que tècnicament és un fugat de la justícia. O com quan, en l’entrevista amb Mònica Terribas, apel·lava a la Constitució. Una persona que ha desobeït cinc cops el TC. Cada vegada que rebia una notificació es feia una foto rient i la penjava a twitter.
Sí, ho sé: l'han votat 948.000 catalans. No saben com ho celebro. Ara que arreglin els de JxCat el mal causat. Poc o molt, van llançar per la borda quaranta anys d’autogovern. Són ells els que ens dut fins el penya-segat.
En el fons tenia raó Ada Colau -senyora a la que jo no votaria mai- quan va dir que se’ls hi hauria de demanar explicacions als consellers destituïts encara que estiguessin a la presó. Les conseqüències judicials no eximeixen de la responsabilitat política. Perquè sabien que era un salt al buit.
És curiós com el sobiranisme, després d’un parell de dies d'autocrítica, es va afanyar a reconstruir el relat. Amb el suport de TV3 i Catalunya Ràdio, tot sigui dit. Nosaltres no tenim la culpa de res,. I això que vam passar de la República catalana a la Catalunya preautonòmica.
Amb Govern o sense això es ingovernable. Els mateixos que han acatat per sortir de la presó ara tornen a començar. A més, governar amb qui? Amb la CUP? Vostès han vist les seves exigències? “Suspensió del pagament del deute públic”, “internacionalització de la república” i “construcció nacional dels Països Catalans", entre d'altres. Ho diu una formació que ni tan sols té presència al País Valencià. Viuen al núvol.
Cataluya s’ha instal·lat definitivament, com deia, en la inestabilitat política. Costarà molt de sortir-ne. Fins i tot Grècia, en comparació amb nosaltres, és una bassa d’oli. Aquí portem tres eleccions anticipades en les últims anys. Sense comptar les de Maragall.
Perquè el problema no és que les empreses marxin, que el turisme baixi, que la CNN ja no recomani Barcelona. El problema és: quina confiança podem transmetre a l’exterior si no confien en el país ni els nostres bancs ni les grans empreses?
Encara hi ha una cosa pitjor: estem perdent definitivamente el tren de la revolució digital. Els nostres rebesavis van fer la revolució industrial amb una sabata i una espardenya. Nosaltres deixarem als notres néts BCN World. Si mai s'arriba a construir. Fa vints anys que sento allò de la Catalunya trilingüe i la introducció efectiva de l'anglès a les escoles. Estem perduts. Pobre Catalunya. Però sobretot pobres néts.
