El diari Ara ha dedicat aquest diumenge 22 de juliol un semàfor vermell a Xavier García Albiol perquè quan "amenaça els seus crítics d'enviar els musulmans a resar a la porta de casa seva està fent servir un to deliberadament xenòfob i racista. Impresentable".

I El Periódico també s'ha preguntat aquests dies on resaran els musulmans de Badalona, la majoria pakistanesos, si no poden fer-ho al carrer. Més enllà que el comportament de l'alcalde de Badalona pugui ser criticable -només faltaria-, estic convençut que si no fos del PP seria menys criticat per determinats mitjans.

La veritat és que, amb la polèmica del Ramadà, Albiol ha fet servir el mateix to xulesc que l'ha portat a l'alcaldia. Però l'esquerra -i algun mitjà de comunicació també- s'hauria de preguntar no si l'alcalde és "racista" o "xenòfob", sinó com és que ha esdevingut alcalde de la tercera ciutat de Catalunya.

N'hi ha prou per comparar el resultat de les eleccions municipals del 2007 i les del 2011 per adonar-se'n que García Albiol, el fatxa, va arreplegar vots de totes bandes -si no no hagués pujat quatre regidors de cop-, però sobretot de l'esquerra. Els 10.000 vots de més que va aconseguir -de 16.000 a 26.000- bé devien sortir d'algun lloc, no només de l'abstenció.

I és aquí on salten les sorpreses perquè el PSC es va mantenir, si fa no fa, en 21.000 vots; CiU va pujar un pelet -2.000-; mentre que ICV es va esfondrar -va perdre quasi 4.000 vots- i Esquerra uns 1.300. Joan Tardà em deia un dia, abans de la presentació del darrer llibre d'Alfred Bosch a Òmnium Cultural, que els antics votants del PC francès ara voten Le Pen. Potser a Badalona voten ara PPC.

I, tornant a la polèmica pel Ramadà, si els més de 500 musulmans que resaven divendres en un institut abandonat de Badalona en comptes de fer-ho al carrer resessin a la porta del director de l'Ara o del Periódico -que no se on viuen, per cert; però que estic segur que no és a Sant Roc- em preguno si la seva línia editorial o informativa seria la mateixa.

O a la plaça de Catalunya. O davant la catedral. O davant el camp del Barça. Per citar tres llocs emblemàtics de Barcelona, no pas de Badalona. Perquè com que la immigració és una patata calenta condemenen a patir els seus efectes a veïns de poblacions del cinturó o barris marginals i, si es queixen, els etzibem que és racisme.

I, per acabar, una reflexió multicultural: divendres, quan vaig anar a Badalona, vaig saludar el secretari general del Centre Islàmic Camí de la Pau, el pakistanès Mohammad Iqbal Chaudhry, que em va acollir amb un català admirable. L'endemà, el 3/24 recollia unes declaracions seves segons les quals "les minories sempre tenen dret a ser protegides" i després apel·lava a no sé quin article de la Constitució.

Hi estic completament d'acord. Però em pregunto si al seu país la minoria cristiana està tan respectada, malgrat tot, com aquí la musulmana. Què hagués passat si més de 500 cristians haguessin intentat resar al carrer a Islamabad, per exemple? Probablement una escabetxada. De fet, fa poc van pelar l'únic ministre cristià del Govern. I que consti que jo no vaig passar de la primera comunió.