És molt d'agrair que, per primer cop en molts anys, els dirigents de Convergència pensin més en la independència que en el partit. Perquè és evident que si mai Catalunya esdevé independent -toquem ferro-, CDC se'n va a la merda.
No ho dic jo. Fins i tot ho dei un dels dirigents més proconvergents d'Unió, Toni Castellà, en una entrevista a El Periódico l'agost passat: "El que tinc clar és que el moment en què CiU no tindrà sentit és quan Catalunya aconsegueixi l’Estat propi" (1).
De calaix: a un nou marc institucional, nou mapa polític. A més, si Catalunya esdevé un estat propi per què cal un partit que, fins ara, ha basat la seva estratègia en el peix al cove, l'estira-i-arronsa, la puta i la ramoneta?.
Sí, ara s'ha fet independentista, però en aquest cas sempre val més l'original que la còpia. Veig un transvassament en massa de dirigents de CDC cap a Esquerra. Al capdavall ja ho va fer Pere Esteve quan va veure que les coses anaven mal dades. La política, de vegades, és com la història: es repeteix.
La generació d'Oriol Pujol, de Francesc Homs, de Lluís Corominas, de Josep Rull, de Jordi Turull serà doncs, paradoxalment, la generació que ens durà a la independència, però també la que enfonsarà Convergència.
Val a dir que té mèrit perquè CDC era fins ara insubmergible, com el Titanic. No l'ha enfonsat ni Unió, ni la retirada de Pujol, ni el tripartit, ni set anys de travessa del desert ni tan sols els casos de corrupció.
De fet, l'esmentat Pere Esteve, quan encara era secretari general de CDC, ja es va empescar allò de Després de Pujol, Convergència perquè l'esquerra tenia l'esperança que, retirat el fundador, el partit es dissoldria com un terròs de sucre. La teoria llavors no es va confirmar.
Però, per descomptat, tampoc no passa res si CiU se'n va en orris. Només cal veure què li va passar a la Lliga. Encara que, en aquest cas, va haver-hi una guerra pel mig.
O al totpoderós PSUC -25 diputats a les eleccions del 1980!- durant la Transició. El partit més poderós del franquisme no va sobreviure a la democràcia. Ben mirat l'únic que ha sobreviscut del PSUC és Rafael Ribó a 113.000 euros a l'any.
Al capdavall, a diferència dels matrimonis -almenys en teoria-, els partits no són per tota la vida. La societat no està al servei dels partits, sinó a l'inrevés. I si les classes mitjanes d'aquest país consideren que CDC ja no és un instrument vàlid per fer política en triaran un altre. Però no sé si, al carrer de Còrsega, això ho veuen.
(1) El Periódico (Fidel Masreal): "Unió està radicalment a favor de l'Estat propi", 17 d'agost del 2013.
