Abans de les eleccions li vaig dir un dia a Luis Conde, l’amo de Seeliger y Conde, que potser després del 27-S l’hauríem de contractar per trobar un president de la Generalitat. Qui es voldria fer càrrec, en efecte, d’un Govern en mans de la CUP, amb més de 60.000 milions de deute i tot els ponts amb Madrid trencats?.
Perquè ha costat molt donar-li a la presidència de la Generalitat una aurèola de respectabilitat. Suposo que ja saben que això de la Generalitat -la Diputació del General- s’ho van empescar Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos després que Macià proclamés la República Catalana el 1931.
Toni Soler, al seu llibre sobre el 14 d’abril (1), descriu amb pèls i senyals com va anar la cosa. Macià va proclamar primer una República Catalana dintre d’una “confederació de pobles ibèrics”, després la va aigualir dins d’una “federació ibèrica” i finalment es va empassar una institució medieval com la Generalitat.
Malgrat tot, Pujol -i Tarradellas amb aquella espera interminable- va ajudar a dignificar la institució. Pujol es pregunta a les seves memòries: “com s’aconsegueix que els mandataris de mig món trobin un moment per reunir-se amb el president d’una comunitat autònoma d’Espanya de la qual amb prou feines tenen notícia i d’un govern que té un nom tran estrany com Generalitat? Fent-ho bé. Fent-ho molt bé” (2).
Al cap i a la fi, a l’expresident el van rebre els prínceps del Japó, els reis del Marroc Hassan II i Mohamed VI, el president francès Jacques Chirac, el canceller Helmut Kohl, un munt de presidents italians (Pertini, Scalfaro, Ciampi i Cossiga), Raúl Alfonsín, Hosni Mubarak, Boris Ieltsin i encara me’n deixo uns quants.
Jordi Pujol explicava que, a l’inici dels seus viatges oficials, el confonien amb el president d’una companyia d’assegurances italiana, Generali, que tot sigui dit va ser la que va donar feina a Franz Kafka. Mas, en els seus desplaçaments a Brussel·les, no ha passat de la comissària de Transports de la UE. I això que tenim Almadeu Altafaj d'ambaixador.
Ara hem arribat al punt que el president de la Generalitat va quart darrera d’un exeurodiputat d’Iniciativa ("solucions d'esquerres", que deia quan era candidat), una militant d’ERC que no va passar les primàries del seu propi partit per ser alcaldable per Sabadell -les va perdre davant Magí Rovira, que havia estat alcalde de Sant Llorenç Savall del 1991-1999 i del 2003-2005- i una exprofessora d’economia que havia passat pel PSUC. Mai el desaparegut PSUC havia tingut tan de poder a Catalunya.
No conec cap país del món -potser Botswana o Suazilàndia- on la persona que aspira a governar el país vagi quarta en una llista electoral. Per descomptat, tampoc Àustria o Dinamarca; països en els que, pel que sembla, ens havíem d'emmirallar. Tot, siguem francs d’una vegada, perquè no s’atrevia anar amb les sigles del seu propi partit. La patacada hagués estat majúscula.
Amb aquestes condicions no m’estranya ara que la CUP plantegi una presidència coral o rotativa. Però que què serà això? Una presidència col·legiada? Un politburó? La tan criticada troika versió autòctona?. El món ens mira, que diuen. Ja tremolo.
Durant la guerra freda, els kremlinòlegs auguraven qui manava més o menys al PCUS segons la seva situació a la tribuna de la Plaça Roja durant la desfilada de l’1 de maig -aquella que un dia no es va perdre Rafael Ribó quan encara era secretari general del PSUC-. A aquest pas nosaltres haurem de fer el mateix durant l’ofrena a Rafael Casanova per la Diada.
Mas sempre al·legava que el procés no se l’havia inventat ell en una nit de rauxa a Palau, sinó que havia estat la gent. El procés amenaça ara de passar-li per sobre. Si jo fos Antonio Baños posaria com a condició sine qua non la presidència de la Generalitat. Al capdavall, els partits aspiren a governar.
(1) "14 d'abril. Macià contra Companys". Columna, Barcelona 2011
(2) "Temps de construir (1980-1993)", pàg 353.
