Artur Mas no ho sap, però ha entrat en aquella fase de la vida d’un polític que Felipe González va definir com la del gerro xinès. Fa molt de goig i té un valor sentimental, però ningú no sap què fer-ne. En resum: fa més nosa que servei.
Ho vaig començar a intuir el passat diumenge dia 12. Els titulars de La Vanguardia aquell dia eren de l’estil “La difícil disjuntiva del PDECAT”, “La dubtosa candidatura de Mas”, “Mas planta cara”. Tan sols Enric Juliana es mostrava incombustible perquè li recomanava “resistir, resistir, resistir” com Rajouy. Fins i tot La Vanguardia, vaig pensar.
Hi havia hagut ja alguns indicis la setmana abans. El viatge a Harvard va quedar relegat a un breu en una plana par al final de la secció. En l'època de Jordi Barbeta haguessin estat, com a mínim, quatre columnes.
Per això, en la darrera entrevista a Rac1, em va cridar l’atenció que digués que "no he pensat en deixar la presidència del nou partit. Sóc dels pocs polítics d'aquest país que ha plegat d'un munt de coses."
A més, clar, de justificar els casos de corrupció que han trobat a l’antiga Convergència perquè “Esquerra no fa tanta por” i que ja han fet "el sacrifici d'autoliquidar-se”. Em sembla que Jordi Basté es va quedar en blanc durant uns instants.
En canvi, el líder de CCOO, Ignacio Fernádez Toxo, ha anunciat que deixa la secretaria general el proper 29 de juny. Toxo (1952) té 64 anys i Mas (1956) 61, però un porta vuit anys al capdavant del sindicat i l’altre quinze remenant les cireres a CDC, ara PDECAT.
El 2002, quan era conseller primer i volia ser president, el col·lega Rafael de Ribot li va fer un libre-entrevista. Saben què deia a la plana 18?. “En política és molt important saber-ne sortir. De fet és més important com surts que com hi entres, i això ho tinc molt clar”.
No sé si ara, que ha arribat el moment, ho té tant clar com abans. En fi, si no li diu ningú del seu partit ni dels palmeros que habitualment l'envolten li diré jo: Artur és el moment de deixar pas. No de fer un pas al costat, sinó enrera.
De fet, tot confirma que sempre ha tingut al cap continuar. Hagués pogut sortir per la porta gran amb el judici del 9N. Però va preferir descarregar tota la responsabilitat en els voluntaris. I ara ha apel·lat a la mateixa Constitució que tant critica en el recurs al Suprem.
Ben mirat, tots els passos que donat des que va renunciar a la presidència de la Generalitat així ho indiquen. Començant per fer un nou partit o apostar per una direcció renovada en la que tots eren noves cares llevat ell i Neus Munté, que va acceptar fer tiquet amb l’expresident. En pla Sarah Palin.
En fi, ara que el PDECAT s’està jugant el seu futur -pitjor: s’està jugant les garrofes- algú li hauria de dir que moltes gràcies pels serveis prestats, però que ara resta més que no pas suma. A veure qui és el valent. Si no troben ningú ja ho faré jo.
PD/ Si t'ha agradat aquest article t'agradarà aquest llibre: https://www.amazon.es/dp/B01N9TAZXB?ref_=cm_sw_r_kb_dp_-fFGybRE91WSQ&tag=kp0a0-21&linkCode=kpe
