Ahir sentia Manuel Valls al míting del pavelló de la Vall d'Hebron i quan va dir que "si voleu veure la diferència entre la dreta i l'esquerra mireu el que estem fent a França" em va venir al cap automàticament les retallades per valor de 50.000 milions que va aprovar el passat mes d'abril: 18.000 milions a càrrec de l’Estat, 11.000 milions als departaments, 11.000 milions més de l’assegurança de malaltia i 10.000 milions més del sistema de protecció social.
En el discurs que va fer davant l'Assemblea Nacional francesa va qüestionar, en efecte, la política d’endeutament duta a terme tant per la dreta com per l’esquerra del seu país durant els últims anys. “No podem continuar vivint per sobre de les nostres possibilitats”, va reconèixer llavors.
I quan Esther Niubò afirmava que no es pot "tancar la porta" als immigrants em va venir al cap la intenció del Govern alemany de restringir els ajuts a la immigració. Quan ho va anunciar la premsa de casa nostra se li va tirar a sobre, almenys la més progre.
A l'Ara no només era la notícia del dia, sinó que hi dedicaven un editorial on denunciaven que la cancellera alemanya havia pres la decisió "pressionada pels socis bavaresos de la CDU", la temuda CSU.
Mentre que El Periódico dedicava un semàfor vermell al ministre de l'Interior, Thomas de Maizière, perquè en la seva opinió la decisió "és un torpede a la línia de flotació del projecte comú (europeu) tan sols dos mesos abans de les eleccions al Parlament Europeu".
Però el que no destacaven ni l'un ni l'altre és que no havia estat una decisió unilateral de la cancellera alemanya, Angel Merkel, sinó de tot el govern alemany. I el govern alemany està format per la CDU i els socialdemòcrates de l'SPD. Les negretes són meves.
També hi ha, a casa nostra, alguns exemples malgrat les repetides crides de Javi López a aturar Rajoy: el conseller de Cultura amb CiU, Ferran Mascarell, ho va ser abans amb el PSC.
Ja ho recorda Rafael Vallbona en el seu darrer llibre (De contents a enganyats): "El frustrat pacte cultural havia convertit la cultura en eina d'enfrontament polític entre l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. La modernitat era Barcelona, el castellà i l'estudies o dissenyes" (pàg 93). Doncs bé, el cervell de tot això era el socialista Ferran Mascarell, que el 1987 va ser nomenat coordinador de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament.
O Esquerra, que ha passat en un tres i no res de formar part d'un govern catalanista i d'esquerres a donar suport a un govern de dretes. Ara per ara, amb l'únic que s'ha notat és en tres impostos: successions, dipòsits bancaris i mediambientals. Crec que el de la Coca cola l'han desat ja, sortosament, al calaix.
No és que la diferència clàssica entre dreta i esquerra hagi desaparegut del tot, però sí que s'ha diluït: el PP s'ha carregat la Llei de Costes o té al calaix una llei de l'avortament que, com deia també ahir Elena Valenciano, "nos quita a las mujeres la capacidad de decidir". Però també recordar que el PSOE en va aprovar una que permetia a menors avortar sense el consentiment dels pares. A mi em sembla un disbarat tant una cosa com l'altra. No podríem trobar un terme mig?
Al final, governar s'ha convertit en l'art de no estirar més el braç que la màniga. El trist és que un partit com el dels socialistes, que aspira a presidir la Comissió Europea, només recorri al vot de la por com a argument electoral. La tècnica la va esprémer al màxim José Zaragoza -com a les europees del 2009- quan era secretari d'organització, però els partits haurien de vendre il·lusió. Sospito que amb l'esmentat vot de la por no es guanyen eleccions.
