Gairebé una setmana després de l’espectacular inici de la campanya electoral per al referèndum -amb 8.000 persones al Tarraco Arena- es pot fer ja un primer balanç.

D’entrada l’Estat s’ha posat en marxa. És exactament el què ha passat. El propi portaveu del Govern, Jordi Turull, ho resumia en roda de premsa amb aquestes paraules: "actuacions contra els alcaldes, prohibicions d'actes, registres d'impremtes, pressió als mitjans i registres de correspondència".

La reacció dels catalans -o almenys dels catalans partidaris de la independència- ha estat exemplar. Han rebut els efectius de la Guàrdia Civil amb estelades, els Segadors i crits de “passi-ho bé, passi-ho bé” quan marxaven. Fins i tot amb clavells. Com si això fos la Revolució de Portugal.

Les mobilitzacions s’han reproduït a Sant Feliu, a l’Hospitalet, a Terrassa. Com va passar a Valls davant la redacció de la revista El Vallenc. TV3, no cal dir-ho, n'ha informat abastament.

Encara sort que la justícia espanyola no ha mobilitzat fins ara els Mossos per a aquestes tasques. Llavors sí que haguéssim fet el ridícul de cantar allò d'"endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba” davant els nostres. Almenys la Guàrdia Civil, amb els seus uniformes verds, tansmet una imatge de forces d’ocupació.

Però tot això ha aturat la maquinària de l’Estat? No. Com deia abans, els Estats són lents, però quan es posen en marxa són implacables. No tenen sentiments. Ni ànima. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, -al que d’altra banda no li he sentit mai una sortida de to- ho deixava clar diumenge passat en una entrevista a La Razón: "Si son 700 alcaldes los que cometen un delito, serán 700 que irán a juicio”.

És el que ha començat a passar. El diputat al Parlament i alcalde de Mollerussa, Marc Solsona, ha estat citat a declarar a la fiscalia juntament amb els d’Oliana, Miquel Sala i el de Pont de Suert, Jose Antonio Troguet.

Això sí, hi han anat acompanyats per una comitiva del PDECAT encapçalada per Marta Pascal, David Bonvehí, Lluís Corominas i Lluís Guinó; entre d'altres. Àdhuc hi havia la presidenta de la cambra, Carme Forcadell, que ja porta tres querelles. Ara unificades en una de sola.

No endebades amb Mas, Ortega i Rigau també es van mobilitzar. En realitat van ser les més nombroses. Però no van servir de res. La justícia es va mostrar inexorable. Al contrari, després de les inbabilitacions no es va cremar cap paperera, no es bolcar cap contenidor ni es va tallar cap carrer. Millor perquè jo estic en contra de qualsevol episodi de violència.

Tot i que potser recordar que Francesc Homs, un altre dels jutjats, en aquest cas a Madrid, va arribar a dir que si hi havia condemnes seria “la fi de l’Estat espanyol”. Pel que sembla, l’Estat espanyol -des d’un punt de vista judicial- gaudeix d’una salut de ferro. Mai més ben dit. Homs crec que ara intenta guanyar-se la vida com a advocat.

I mentestant què ha fet la UE? Res. Llevat de Julian Assange algú ha mogut un dit? Hi ha hagut protestes diplomàtiques? S’han mobilitzat les cancelleries europees? I això que el conseller d’Exterior, Raül Romeva, no para d’enviar memoràndums i a convidar gent a despeses pagades.

No, de fet els eurodiputats per ERC, Josep-Maria Terricabras i Jordi Solé, i el del PDECAT, Ramon Tremosa, han enviat una carta al president del comitè de Llibertats Fonamentals, del Parlament Europeu (PE), Claude Moraes, per denunciar “la persecució política i judicial” de les autoritats espanyoles.

En la carta, esmenten la citació del fiscal general de l'Estat a 751 alcaldes, les ordres del Constitucional a TV3 perquè deixés d’emetre els anuncis de campanya -que d'altra banda van complir escrupolosament-, el bloqueig de les planes web del Govern o la notificació judicial a la premsa més propera: El Punt Avui, Vilaweb, Nació Digital i El Nacional. Fins i tot els registres a diverses impremtes i la incautació de 100.000 pòsters.

A hores d’ara no tinc constància que hi hagi hagut cap reacció. Si sí Esquerra ja ens ho hagués fet saber. Tampoc ho descarto. El senyor Moares -nascut al Iemen fa 51 anys- és membre del Partit Laborista i com a tal forma part del grup parlamentari de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates del Parlament Europeu. Tot i que, al referèndum escocès, els laboristes britànics estaven en contra de la independència.

Salvant les distàncies -i potser amb alguna excepció-, sospito que la Unió Europea farà amb el procés el mateix que va fer aquell secretari d'Estat nord-americà, Alexander Haig, amb l'intent de cop d'estat del 23-F quan va dir que "un afer intern" mentre Tejero encara era dintre del Congrés. Vénen mal dades. Fa temps que predico en el desert. Sóc masoca.