Encara no entenc com, 48 hores després de la desfeta davant el Madrid, no ha sortit ningú de la directiva del Barça a donar la cara. On estan aquests que els hi agrada tant els micròfons, les tertúlies, els programes de ràdio quan el vent bufa a favor?. Em refereixo òbviament al president, Josep Maria Bartomeu, però també a Carles Villarrubí, Antoni Freixa, Jordi Moix o qualsevol altre membre de la directiva.
Perquè el FC Barcelona ha comès un altre error de comunicació. Algú li havia d'haver dit a Josep Maria Bartomeu -si no li va sortir de motu proprio-, que després del partit contra el Madrid havia de buscar com un boig les càmeres de TV3 per donar un missatge de tranquil·litat i d'esperança. Encara que només fos per apaivagar el malestar del soci.
Ara ja és massa tard. Bartomeu ha aplicat la política de l'estruç. A mi em recorda el conte més famós de la literatura catalana: Patufet, on ets? A la panxa del bou on no neva ni plou!. Es pensan que la Setmana Santa serà com un valium, que té efectes tranquil·litzants. Com Adolfo Suárez, que també va legalitzar el PCE un divendres sant. Però no és el mateix: en aquestes condicions, el silenci és la pitjor solució. Només ha fet la bola més grossa.
Tampoc és el primer error perquè a Sandro Rosell el va enfonsar, de fet, una errada de comunicació: dir que volia declarar de totes totes davant el jutge per aclarir l'embolic de Neymar i l'endemà presentar un recurs per no fer-ho. A hores d'ara encara nigú sap amb exactitud perquè va dimitir l'anterior president del Barça.
I amb el tema FIFA se n'han comès dos més: el primer fer una roda de premsa com la que va fer Josep Maria Bartomeu perquè semblava un xai abans d'entar a l'escorxador. Per fer una roda de premsa així més val no fer res. I això que va tenir temps per preparar-se-la perquè la van convocar per l'endemà. El Barça no pot anar de víctima per la vida. Malgrat que, en aquest cas, té poca defensa perquè el primer responsable és el propi Bartomeu, que era vicepresident esportiu quan va passar tot.
El segon admetre que Zubizarreta havia presentat la dimissió 24 hores després que el propi director tècnic ho hagués negat perquè dones una imatge de desgovern. Al final, la gran resposta d'un club com el Barça va ser una pancarta gegant durant el partit del Betis dient que la Masia no es toca. Amb la FIFA s'ha de negociar als despatxos, no fent numerets a l'estadi. Al Barça li han perdut el respecte. La FIFA se l'ha rifat i tot.
Per descomptat, el problema no és només de comunicació, però en l'època d'internet, de les xarxes socials, dels mass media; els errors de comunicació es paguen: amplifiquen o minimitzen una mala gestió. I el Barça està donant una imatge de descoordinació, de naufragi, d'haver acabat sense esma no només al terreny de joc.
Personalment ja vaig advertir fa mesos que el director de comunicació del Barça no era la persona idònia per al càrrec. Més enllà de la meva opinió personal -jo he tingut la immensa sort de treballar amb ell: vaig aprendre el que no s'ha de fer mai- la seva experiència com a dircom era gairebé nul·la i es remuntava als Jocs Olímpics, més de vint anys enrera.
De fet, al currícum oficial ho dissimulaven, però estava sense feina des que va tancar l'ADN dos anys abans. I altres professionals molt més solvents que jo -i més neutrals- com Toni Clapés també van coincidir que, en comunicació, alguna cosa grinyolava. El Barça no pot anar per la vida fent favors.
Al Ministeri de l'Interior va dimitir fa tres mesos el cap de comunicació -un periodista de La Vanguardia, per cert- per un error de comunicació, però al Barça no dimiteix ningú. Al contrari, la nova directiva va decidir ratificar-lo al càrrec entre d'altres raons perquè és amic del director general, Antoni Rossich, que ve de Planeta com ell.
Però per gestionar la comunicació del Barça s'hauria de triar la gent per criteris estrictament professionals, no d'amistat. Suposo que em permetrà la indiscreció, però després d'aquella infausta roda de premsa de Bartomeu li vaig enviar un sms al Sandro amb aquest misssatge: "A aquest pas es carregarà dos presidents del Barça pel mateix preu". Em temo que, en efecte, a aquest pas el temps em donarà la raó.
En fi, ara ja és massa tard. En futbol, quan la pilota no entra, cal convocar eleccions. Les eleccions a final de temporada no és que siguin aconsellables, és que són inevitables perquè la directiva, ara per ara, només pot oferir com a balanç una remodelació del Camp Nou. I malgrat ser aprovada en referèndum, una manera d'espolsar-se la responsabiliat si no surt bé, genera dubtes.
La temporada ja no la salvaria ni una victòria, in extremis, a la Lliga. Dóna la sensació que estem en un final de cicle. Però no només de l'equip, sinó també de la directiva. I com renovaran l'equip si la FIFA ha fet prohibir fitxatges?.
