Publicitat
La Punteta · 18 de Maig de 2015. 10:34h.

JOAN CURBET I SOLER

Joan Curbet

BComú i les ànsies del sobiranisme oficial

En el món de la política postmoderna (de fet, tampoc tan “post”: diguem que en la moderna, senzillament), allò que veritablement compta és el domini sobre el relat, sobre la narrativa que s´ofereix a l´opinió pública i que pot adquirir-hi la categoria d´una veritat. En aquest sentit, l´entrada de BComú a les eleccions municipals té una virtut poc desdenyable: ha modificat el relat dominant que fins ara havia imposat el sobiranisme. Em refereixo al relat que tots coneixem, tan ben travat i tan atractiu, i tan poc comprobable fora d´un referéndum real, segons el qual el cos central i majoritari de la societat catalana ha triat l´enfrontament contra l´Estat com a eina principal de rebel.lió cívica. Segons aquesta narrativa, Espanya és en si mateix un ens poc democràtic i completament inalterable en el seu anticatalanisme, i les nostres classes mitjanes i populars estan ja en via de desconnexió (quin poder que ténen, les metàfores!) de tan arnada estructura. Ara bé, resulta que en les presents  eleccions els integrants de BComú, i els de Podem a través d´ells, se les han arreglat per a eixamplar aquesta línia argumental, per a matisar-la i en bona part esmenar-la: aquests grups criden l´atenció sobre les mancances democràtiques, la precarització i l´empobriment que es pateixen a Barcelona i raonen que aquests mals ténen alguna relació, i no precisament saludable, amb algunes élits ben nostrades, catalanes i properes. Pel que fa a l´independentisme, accepten el concepte bàsic del dret a decidir, però no veuen la desintegració de l´estructura estatal com a única sortida possible per a Catalunya. Compliquen la narrativa establerta i en posen certes parts en dubte. Per a molts, és per això que molesten.

L´entramat político-mediàtic que ha posat en marxa el procés català tendeix a menysprear i qüestionar un dia sí i l´altre també els líders de BComú, sovint per la via de presentar-los com a aliats voluntaris o involuntaris de l´unionisme, i ja de passada ho fa encara més, i sense complexos, amb els seus avaladors de Podem. És una estratègia poc intel.ligent, donat que possiblement (i jo crec que saludablement) s´haurà d´imposar d´aquí a pocs dies la cultura dels pactes a molts nivells, de maneres que potser ens sorprendran a tots; això també succeïrà més endavant, en les autonòmiques i en les generals, a menys que no es vulgui caure en escenaris d´ingovernabilitat. Però tinc la impressió que el menysteniment a què em refereixo respon a quelcom més que a una simple estratègia a curt plaç per part de l´estranya parella ERC/CiU, o CiU/ERC. Em temo que el que veritablement desagrada és el fet que hi hagi per fi algú que gosi parlar de radicalitat democràtica i de canvi real sense haver de mostrar fidelitat ardent a l´estelada o sense haver de passar, si us plau per força, pel “nihil obstat” de l´ANC.  El “think tank” sobiranista ha volgut monopolitzar fins a tal punt l´autoritat moral, ha volgut identificar-se tant amb una suposada voluntat popular, que ara tolera malament la convivència amb altres opcions possibles de transformació. El que s´endevina en el fons és el temor a perdre el control sobre el relat, a que es pugui qüestionar o modificar una narrativa ja tancada i lligada d´enfrontament amb l´Estat, que s´ha volgut vendre com a socialment dominant.

Ignoro si BComú sabrà fer una entrada profitosa o útil, en la mesura que els electors vulguin o li ho permetin, dins les estructures municipals; ignoro si disposa de la preparació suficient per a intervenir de manera efectiva en les problemàtiques que vol combatre. És innegable que tant ells com Podem ténen els seus propis vicis i problemes de sortida: problemes vinculats a l´assemblearisme en el cas de BComú, i a unes certes patologies del món  universitari, a nivell estatal, en el cas de Podem. La capacitat de gestió pública dels uns i els altres està encara per demostrar. Però el que en cap cas és intel.lectualment vàlid és desautoritzar l´aparició d´aquests grups i la seva presència a convocatòries electorals catalanes com si fossin marques blanques de l´unionisme, o com si responguésin a obscures i misterioses operacions de laboratori orquestrades des de Madrid. Difícilment els seus líders poden ser acusats d´avantatgisme o d´oportunisme per algunes persones (dic algunes, no totes) que, durant més de tres anys, han fet servir el sobiranisme com a eina d´autopromoció, de transfuguisme o de manteniment de privilegis. No té sentit tampoc retreure a la candidata a l´alcaldia de BComú que vulgui beneficiar-se de la seva feina a la PAH, quan tants dirigents sobiranistes treuen profit sense cap problema de la seva llarga pertinença a associacions culturals o patriòtiques, i les fan servir com a aval i fons de credibilitat; molta més autoritat hauria de donar, segons aquesta lògica, el treball fet al front d´entitats d´intervenció social real. Finalment, tampoc és acceptable que es titlli el discurs d´aquests grups de demagògic i simplista, des d´entorns on s´ha vist com a completament normal el fet que s´inviti la ciutadania adulta a escriure els seus millors desitjos per al futur en lletres vermelles sobre pantalletes grogues (“vull un país on la meva àvia pugui arribar a fi de mes”, etc), o a disfressar-se de colors cada onze de setembre per a construïr vies, figures i traçats humans que es puguin fotografiar des de l´aire. Activitats totes elles que deuen tenir el seu sentit, no ho discuteixo, però que no poden passar com a referents de pensament crític o d´acció social efectiva.

El camí cap a la independència de Catalunya és una opció possible, però només és una opció; de cap manera se li pot atorgar un valor inherentment superior al d´altres tries polítiques, siguin noves o siguin antigues (algunes de les que avui semblen antigues, per cert, potser aviat es veuran com a noves…). Moltíssim menys li hem d´atorgar un paper de marc mental o mínim comú denominador a partir del qual s´haurien d´encarar tots els problemes i debats, tinguin a veure amb la cultura catalana, l´educació o la relació entre els capitals privats i públics. Potser el procés tal i com el coneixem tirarà endavant, o potser s´estavellarà (ja veurem, en aquest sentit, quines seran les tries que farà ERC quan arribi l´hora de la veritat); la seva continuïtat, però, només serà desitjable si acaba per acceptar, com no ha sabut fer fins ara, la pluralitat real de pensament polític que sortosament existeix  a Catalunya. Mentrestant, benvingudes siguin les opcions que ens permetin eixamplar el camp de discussió.
 

Publicitat

3 Comentaris

Publicitat
#3 Pablo, Suissa, 23/05/2015 - 10:57

BComu i Podemos son partits creats desde el poder per arraconar l'independentisme. O sigui (CYU) o Colau (no independentista): ""Divide i venceras". BComu no arreglera el problema de manca de financament que te Catalunya: "de no n'hi ha no en raja". Esquerres ja en tenim: ERC, CUP.

#2 Santiago, Vic, 19/05/2015 - 16:26

Bon article! El discurs de l'elit nacionalista comença de desgastar-se.

#1 Enric Cardona, Girona, 18/05/2015 - 10:46

Company Curbet, ja saps que discrepem molt profundament amb el tema dels manaies de Girona, però en aquest article he de reconéixer que subscric cada paraula. "Chapeau!"