Aquest dilluns, durant el ple de desconnexió, se’m va passar pel cap fer una obra de caritat i començar a repartir biografies de Winston Churchill entre els diputats de Convergència. L’oficial de Martin Gilbert. La canònica de Roy Jenkins. La més breu de Sebastian Haffner o una perla que acabo de descobrir: la del professor de la Universitat de Valladolid José-Vidal Pelaz López (1).
Per què Winston Churchill és un dels grans politics del segle XX? Bàsicament per dues raons. En primer lloc perquè sempre els hi va dir la veritat. Allò de “Sang, esforç, suor i llàgrimes”. No cal dir que, mentre queien les bombes alemanyes a Londes, tampoc els hi podia dir una altra cosa. Però no els hi va amagar mai la realitat.
En segon lloc perquè va ser un home de sòlids principis. No els va canviar mai. Durant deu anys, mentre els anglesos miraven cap a una altra banda amb la famosa política de l'apaivagament, ell no va parar d’adveritr-los: compte amb Hitler. La història li va donar la raó.
En canvi, la política catalana ha entrat en una fase més digna de Groucho Marx que de Winston Churchill. En un sol ple hem estat capaços de ser testimonis de l’evolucio ideològica de CDC des del business friendly a l’anticapitalisme. El que cal fer per deu vots, president.
Al matí ja vam tenir un tast amb la intervenció de la portaveu de la CUP Anna Gabriel. La diputada en qüestió va fer servir el llenguatge típic de l’esquerra, en el to i en el contingut: va parlar de procés “popular i no elitista”, de “drets col·lectius”, de “globalització neoliberal”.
El país que somia la CUP éstà format per “una majoria que voldríem més inequívocament independentista i d’esquerres, més feminista, més ecologista, més solidària”.
Però el que em va fer més gràcia va ser quan va denunciar “l’apartheid sanitari” com si estiguéssim a la Sud-àfrica dels anys 80 mentre el conseller Boi Ruiz entomava en silenci des del seu escó. Total, ja sap que ha estat vetat.
Tampoc es va salvar el titular d’Interior, Jordi Jané. Que es preparin els Mossos perquè la futura República catalana ha de ser el paradís de “la llibertat d’expressió, de manifestació i de denúncia dels excessos policials”. Les negretes són meves.
Mentre que, en matèria d’educació, no ho va dir clarament, però jo diria que estan en joc els concerts educatius de la consellera Rigau. Els mateixos que va aprovar un socialista com Ernest Maragall quan era titular d’Ensenyament.
Gabriel, en efecte, va insistir que l’ensenyament no ha de ser “una mercaderia, un concert d’equilibris -les negretes tornen a ser meves- sinó un espai de pedagogia activa, crítica i que formi persones lliures”. Com si de l’escola sortissin esclaus.
Però el més divertit va ser quan va barrejar l’avortament amb “l’oligarquia financera”: “és també urgent recuperar la sobirania del cos de les dones i posar un primer pas per recuperar la sobirania econòmica”.
“Entesa -va afegir- com la capacitat per decidir sobre tot allò que és fonamental per a la reproducció de la vida absolutament entregada a l’oligarquia financera”.
Fins i tot va qüestionar la Unió Europea perquè “ha estat gestada per negar cap possibilitat d’articular un sistema alternatiu al capitalista”. D’acord el capitalisme té molts defectes, però què fem? tornem al bloc soviètic?.
Ho dic perquè jo vaig estar a Berlin Est quan encara era comunista. I a Praga l'estiu després de la caiguda del Mur. Mai havia vist tantes banders yankees. Ni a la cinquena avinguda de Nova York.
Què van fer els diputats de CDC quan Anna Gabriel va acabar amb un crit de “Salut i República?”. Aplaudir, sí, sí: aplaudir. Amb els meus propis ulls vaig veure aplaudint Josep Rull, Jordi Turull. Fins i tot un lliberal com Oriol Amat. S’acaba de carregar tot el seu prestigi universitari. Pobre, devia voler ser conseller.
Clar que el discurs del matí no va ser res comparat amb el que va fer el camarada Mas a la tarda. Va arribar a proposar una renda garantida de ciutadania, una cosa que va rebutar la vicepresidenta Neus Munté en l’anterior legislatura perquè pujava a 3.000 milions d’euros anuals. De fet, ara fins i tot els de Podemos s'ho han repensat.
Ja ho deia l’esmentat Groucho Marx: “Tinc aquests principis, si no li agraden els canvio”. President, vostè avui m'ha fet pena: no es pot renunciar així a uns principis ideològics.
(1) Breve historia de Winston Churchill, Nowtilus, Madrid 2012
