Si no existís el PP l’hauríem d’inventar. Ficar-se amb el PP és, a banda de l'hòquei patins, l'esport nacional a Catalunya. Fins i tot dels mitjans públics. Té efectes relaxants. Com una sessió de taichi, de ioga o de pilates. Surts com nou. Hi ha gent que no se'n pot estar.
El passat dia 23 llegia una entrevista a l’alcaldessa de Badalona, Dolors Sabater, a El Periódico després de la desobediència del 12 d’octubre i deia: “El que li demanem a Albiol és que ens deixi treballar”. Albiol hi sortia quatre cops. I el PP vuit. Semblava talment que les crítiques al seu rival servissin per tapar la polèmica.
Dos dies després, arran de la declaració davant el jutjat dels regidors díscols, va insistir: “Prou senyor Albiol, deixi’ns treballar, tenim molta feina”. Ho deia després d’haver participat a la Cimera Mundial de líders locals i regionals celebrada a Bogotà entre el 12 i 15 d’octubre.
Quan va tonar va marcar distàncies amb el tercer tinent d’alcalde, José Téllez, perquè "no era una imatge pactada de govern”. I això que tampoc va estripar la resolució judicial, sinó una fotòcopia. Dels vuit membres de l’equip de govern, dos no van participar en la protesta: el segon tinent d’alcalde, Àlex Mañas (Promoció Econòmica) i la regidora d’esports, Maria Gallardo.
Els citats a declarar -en aquest cas no van desobeir- van ser l’esmentat José Téllez, Oriol Lladó, Agnès Rotger, Eulàlia Sabater, Fátima Taleb i Francesc Duran. Però davant el jutge es van manifestar menys agosarats que davant TV3: van al·legar que tot plegat havia estat un simulacre. Que no va haver-hi obertura real, sinó que es van limitar a atendre els ciutadans sense passar del vestíbul.
Per això, en certa manera, han fet servir Xavier García Albiol de cortina de fum. Però jo l’únic que sé és que, a les eleccions municipals de l’any passat, va treure deu regidors i més de 30.000 vots. El doble que l'alcaldessa: cinc regidors i 15.000 sufragis. Si com alcalde ho hagués fet tan malament suposo que no hagués passat de 27.000 vots a 30.000 tot i que va perdre un regidor.
Encara recordo quan Badalona era un feu de l’esquerra, primer del PSUC i després dels socialistes. Per això té mèrit que un alcalcable del PP guanyés a la tercera ciutat de Catalunya. Això era impensable només uns anys enrere. Alguna cosa han fet també malament els socialistes, entre d'altres.
Ben mirat, la tradició de canya al PP és de llarg recorregut a Catalunya. Ja amb el Pacte del Tinell hi havia aquell famós annex que deia que “els partits signants del present acord es comprometen a no establir cap acord de governabilitat" amb el PP.
És veritat que s’han guanyat la mala fama a pols -com amb aquella campanya contra l’Estatut-, però a les eleccions del 27-S, en un dels seus pitjors moments com a partit, els van votar 350.000 catalans: el 8,5% dels vots, onze diputats. I a les eleccions generals del passat 26 de juny van treure 137 diputats, 52 més que el PSOE: quasi vuit milions de vots a tot l'Estat, un 33%. Encara va pujar respecte a les eleccions d'uns mesos abans: 123 escons.
Els mateixos que deien que Rajoy era cosa del passat, com el president Puidemont, ara han de picar a la seva porta. Fins i tot Francesc Homs s'afanya a demanar diàleg. La realitat és que Don Tancredo, com l'han batejat els seus crítics, encara hi és. Mentre que, de moment, s'ha desempallegat ja d'Artur Mas i Pedro Sánchez. En política, com en futbol, no s'ha de menystenir mai el rival. No se sap mai.
