Unió celebra aquest dissabte un congrés extraordinari que és important malgrat que Duran i Lleida no hi intervingui i, en teoria, només serveixi per aprovar els nous Estatuts del partit. UDC està preparant, de mica en mica, el terreny per a l'etapa post Duran. I m'ensumo que la successió deu ser entre Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí perquè d'altres han arribat al seu sostre (Joana Ortega) o estan encara un pèl verds per dirigir un partit (Antoni Castellà).
Però, en ple procés sobiranista, ser d'Unió deu ser com ser de l'Espanyol en un país dominat pel Barça. Als socialcristians els han penjat la llufa de moderats, d'aixafaguitarres, fins i tot de botiflers. Sobretot al seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha passat sovint per ser el dolent de la pel·lícula. Jo prefereixo pensar que hi toca malgrat que, de vegades, digui coses que no ens agraden. Encara que presumeixi d'habitació al Palace -quin greu error- o de no poder viure amb el sou de professor. No m'estranya amb la hipoteca que té. Així no es retirarà mai de la política.
Per això voldria demanar modestament a tots els militants d'Unió que avui assisteixen al congrés de Sitges -i als que es queden a casa- que no s'arronsin. Que deixin enrere els complexos ideològics, el què diran, la correcció política. Per exemple, a mi la nova Llei de l'Avortament em sembla un disbarat, però si ells hi estan a favor que defensin la seva posició sense embuts. La democràcia és basa en l'alternança de govern. No en cremar contenidors, ni en tallar la Diagonal ni en colar-se al Metro.
En el moment polític que vivim necessitem polítics amb conviccions, que agafin els problemes per les banyes i sobretot que diguin la veritat, com les recents memòries publicades per Quim Nadal. No només a Unió, sinó a totes les formacions polítiques. Perquè els països, per funcionar, necessiten partits sòlids al Govern i a l'oposició. Formats per gent honesta i pencaire. Només així recuperarem el prestigi de la política.
Em puc permetre el luxe de demanar-ho perquè, per si de cas, tornaré a penjar-me la medalla d'haver estat el primer periodista que va revelar el cas Treball. I també perquè, quan cal, critico Unió o Duran i Lleida amb vehemència. Fins i tot àcidament. A mala llet -un ingredient imprescindible en les dosis justes per exercir el periodisme en aquest país- difícilment se'm guanya.
Però Unió té un avantatge respecte a altres forces polítiques: és democratacristiana -oficialment socialcristiana- mentre que altres formacions tenen una ideologia més difusa. ICV és ecosocialista -que no se sap ben bé què és-, a EUiA són anticapitalistes, el PSC és progressista, els de la CUP són xuricaires, a Convergència ara són sobiranistes. A mi em sembla tan legítim ser de dretes com d'esquerres. Els governs es jutgen per la seva obra de govern, no per la seva ideologia. Només cal recordar que Zapatero o el tripartit eren d'esquerres. I això tampoc no vol dir que els d'ara, aquí i a Madrid, ho facin gaire millor.
En canvi la democràcia cristiana té les seves credencials encara que Unió, electoralment, sigui una incògnita. Potser en el mapa polític de la futura Catalunya independent, té un paper a jugar. O potser simplement en el futur mapa polític perquè, en uns anys, res no serà com ara. De fet, la Unió Europa la va fer la democràcia cristiana perquè la majoria dels pares d'Europa com Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer o Paul-Henri Spaak eren democratacristians.
També altres polítics com el belga Wilfried Martens -l'INHECA va publicar les seves memòries el 2011: les vaig llegir- un home que, a començaments dels 80, va treure Bèlgica de la crisi econòmica. En alguns casos amb mesures doloroses com una devaluació, però necessàries. I Martens té una frase que s'hauria d'aplicar més: "El coratge polític té les seves recompenses".
Jo no sóc d'Unió, però si ho fos n'estaria orgullós. Coratge, sobretot coratge.
