El 15 de juny del 2011 -ves per on el 34è aniversari de les primeres eleccions després de Franco- passarà a la història com un dels dies més negres de la Catalunya contemporània: el dia de la indignitat.
En vaig ser conscient quan vaig veure la vicepesidenta del Govern, Joana Ortega, marxant del Parlament en acabar la sessió amb un Seat Altea malgrat que estigui personalment a favor de la transparència i l''austeritat. No cal recordar, tampoc, el que li va passar a Josep Maria Llop, a Ernest Maragall, a Alfons López Tena, a Joan Boada, etc.
Fins i tot als que no van sortir a les fotos: a Gerard Figueras el van acorralar, a Jordi Terrades el van omplir d'escopinades, a Joaquim Llena el van ruixar amb un cafè amb llet. No esmento les sigles perquè, en aquest cas, ara més que mai, no representaven a cada partit, ens representaven a tots.
Tanmateix, la classe política -perquè són una classe: tenen privilegis com peatges de franc, un bon sou, feina assegurada- també hauria d'extreure alguna conclusió sobre la seva mala imatge.
Per exemple, hi ha coses que no es poden fer en democràcia. No perquè no sigui legal, sinó senzillament perquè està mal fet. Però això no depèn de les lleis, ni dels reglaments ni tan sols dels codis ètics -que al capdavall no serveixen per res- sinó del sentit de responsabilitat de cadascú.
Per exemple, el pasteleo. No pot ser que el PPC posi a la Sindicatura de Comptes -un organisme que hauria de ser exemplar- algú que es vanta que abans haurà d'anar "a la pelu", "a tirar de la Visa", i que "por lo que me han dicho los ‘antiguos’, podemos hacer un horario bastante flexible, o sea, adaptado a nuestras necesidades.....". Amb quina autoritat moral fiscalitzarà ara aquesta senyora les diputacions, els consells comarcals, les mancomunitats?.
O que l'exdiputat del PPC Francesc Vendrell fitxi pel Síndic de Greuges -una altra institució que també hauria de ser exemplar- només unes setmanes després que hagi defensat al Parlament allargar el mandat de Rafael Ribó a nou anys. En aquest cas, no sé que és pitjor perquè un és de dretes, però l'altra sempre s'ha vantat de ser d'esquerres.
Val a dir que Vendrell, l'exhome de confiança de Piqué, es va passar tres anys dient que plegava quan l'exministre va deixar la presidència del partit. Si no ho va fer -ja va ser enxampat temps enrera fent-se passar-se per llicenciat en filologia quan no ho era- és perquè no devia trobar feina al sector privat.
Un dia, en roda de premsa, encara li vaig demanar a Alícia Sánchez Camacho si no tenien "vergonya" d'haver-lo recol·locat. El devia recol·locar ella -són amics des que ambdós van coincidir a Madrid: Vendrell a Moncloa i Alícia a Trabajo- perquè va fugir d'estudi. Em temo que la nova síndica de comptes també deu ser amiga d'ella.
És com l'Oficina Antifrau. Aprofitant la Llei Òmnibus, el Govern ha de nomenar director o tancar-la. No pot ser que gairebé cinc mesos després del traspàs del seu director, el malaguanyat David Martínez Madero, tot continui igual perquè els partits no es posen d'acord. Amb l'agreujant que era l'únic que tenia signatura i l'OAF està des de llavors paralitzada. I amb un alt càrrec, per cer, imputat al que ningú ha gosat dir-li que el millor per a la institució seria que dimitís. Encara que sigui temporalment. Almeys fins que s'aclari el seu cas.
He esmentat un parell de casos que afecten directament al PP. Un partit que aspira a governar Espanya hauria de ser immaculat. Però ja sabem també que la llista de Francisco Camps estava plena d'imputats. Tant se val. Les males pràctiques afecten a tots els partits. Ja ho va dir Maragall: no hi ha un pam de net. Però després es queixen de la desafecció.
