Publicitat
La Punteta · 19 d'Abril de 2011. 14:08h.

XAVIER RIUS

Punt de mira

Catalunya, en decadència

Em sap greu dir-ho, però llevat de rebaixar-nos a "región de España" -llàstima perquè unes línies abans reconeixien la "identidad catalana"-, estic força d'acord amb aquell editorial de La Gaceta del passat 13 d'abril: només funciona el Barça. De fet, cometien un altre error perquè TV3 no costa 800 milions d'euros a l'any, sinó 300, però també és equivalent a un ronyó de la cara.

Tampoc sóc l'únic que ho pensa. En honor a la veritat, el primer en dir-ho va ser el llavors secretari de comunicació de CDC, David Madí, en el seu llibre "A sang freda" (2007), quan va parlar de "dolça decadència". "Decadència perquè -en la seva opinió- és una espiral que afecta la política però també l’ambició econòmica, i també la societat civil, però igualment el món intel·lectual”.

Val a dir que si era una estratègia electoral li va sortir rodona atès el resultat del passat 28-N. La veritat és que la idea va anar calant des de llavors en amplis sectors de la societat catalana no estrictament convergents.

L’exministre Josep Piqué, per exemple, va alertar mesos després -el 9 de maig del 2008, en la sèrie de l'Avui ”Cap a on va Catalunya-: “Ja fa molt temps que penso que Catalunya ha entrat en una suau però irreversible decadència”. “On està la burgesia catalana? Hi ha lideratge? I em mullo més. Hi ha lideratge, no només polític (que és evident que no), sinó també social i/o econòmic? La resposta em sembla evident: no”, afegia el tres vegades ministre amb Aznar.

L’enginyer Xavier Roig, qua ha anat fent tombs entre Esquerra i Regrupament, va coincidir també en què estem en una "decadència avançada" i ho atribuïa a "la mala qualitat d'una classe política que acaba arrossegant la resta del país" en el seu llibre “La dictadura de la incompetència” (La Campana, 2009, pàg. 171),

I Joaquim Maria Puyal en una entrevista també a l’Avui el 27 d’octubre del 2008 -a càrrec del llavors director de l’Avui, Xavier Bosch- parlava també de “clara decadència” des del punt de vista de la llengua. Puyal advertia que la llengua està "en una situació crítica". "Encara hi som a temps, però cada cop n'hi ha menys de temps”, alertava

“La nostra producció literària -afirmava- és magnífica, l'oferta teatral és abundant, tenim un munt de treballs d'investigació lingüística, però a Catalunya no cal saber saber català per a viure com viuen els catalans. I molts d'ells no semblen preocupats, gens ni mica per aquesta davallada de l'ús vehicular de la llengua. És un dels senyals que permeten dir que som en una fase de clara decadència".

Uns mesos després, en un esmorzar amb Jordi Pujol el 22 de gener del 2009, vaig ser testimoni com Quim Monzó encara es va mostrar més contundent: "el país s'enfonsa".  "El país tal com era i tal com l'hem conegut -va dir-, s'enfonsa. Ara neix un altre país". Monzó va considerar que "Catalunya està en camí de convertir-se en una regió d'Espanya i punt".

El jurista Jaume Renyer, cèlebre per una famosa excursió a Perpinyà, durant la presentació del seu llibre sobre "Anticatalanisme i antisionisme" (Dux Editorial), va afirmar sense embuts que "Catalunya està en declivi". “Catalunya no passa per un bon moment polític, històric, econòmic ni cultural. Estem en una greu crisi, en una situació de declivi”.

Fins i tot ha transcendit l’estricte àmbit de la política. Encara recordo l’encarregat de material del Barça, Josep Maria Corbella, que -durant la celebració del darrer títol de lliga al Camp Nou el 10 de maig de l'any passat- va fer la millor intervenció a peu de gespa: “ens estan dient que el país esta en crisi, potser que sí, pero el que us vull dir és que aquest equip, de crisi, res de res”.

L’últim que ha afirmat que, com a mínim, hem perdut “pistonada” va ser Risto Mejide. En una entrevista a l'Avui amb Xantall Llavina el passat 12 de març deia: “Catalunya ha perdut pistonada des de que vaig començar fa 15 anys en la publicitat. Ha deixat de mirar ciutats com Nova York, Amsterdam o Berlín i en algun moment hem mirat a Madrid. Això li ha fet mal. Abans estava orgullosa de mirar el món”.

El pitjor és que aquest període de crisi, d'atzucac o de decadència coincideix amb el període més llarg d'autonomia -d'altres prefereixen parlar d'autogovern des del 1714-. Potser sí que els catalans ens mirem massa el melic. Els nostres besavis van ser capaços de sentar les bases de la revolució industrial durant el segle XIX després que el país hagués patit dues invasions -la Guerra del Francès i la dels Cent mil fills de Sant Lluís- i tres guerres civils (les tres guerres carlines de 1833-1839, 1846-1849 i 1872-1876). Ens hem tornat ploramiques?.
Publicitat

14 Comentaris

Publicitat
#13 emilio, a@a.com, 19/04/2011 - 18:47

Por cierto el que mas fortuna ha hecho en Catalña en los ultimos 30 años ha sido Isaak Andik que ni es catalan de nacimiento, ni catalanohablante ni catalanista. Eso debe de molestar bastante a segun quien.

#12 emilio, a@a.com, 19/04/2011 - 18:46

lo unico que funciona es el Barça?? Que paradoja!! Eso cambiará el dia que el Barça pida el nivel C de catalan a sus jugadores y compitan en una liga estrictamente catalana, para entonces el Barça no podrá fichar ni a los jugadores malos de liga de Chipre.

#11 josep, mediona, 19/04/2011 - 18:36

Malhauradament el somni de molts catalans és ser funcionari o treballar a La Caixa. I els qui tenen ganes d'engegar iniciatives, es troben amb una burocràcia castradora. La bona notícia és que la bombolla immobiliària ha esclatat i ja no es dedicaran més energies al món immobiliari.

#10 emilio, a@a.com, 19/04/2011 - 18:36

los catalanistas hace 30 años que no conocen la palabra crisi, paro o apretarse el cinturon.

#9 Ramon, Barcelona, 19/04/2011 - 17:09

L'anterior vegada que va arribar CiU a la Generalitat també va engegar-se a l'instant la carraca de la decadència de Catalunya. Llavors va resultar que de cop i volta érem el Titanic. La diferència i la sort és que ara ja no colarà que l'alternativa a cap provincialització sigui Madrid.