El que té més clar que Colau pot ser alcaldessa de Barcelona durant molt anys -si no fa el salt abans a l'edifici del davant- és l’alcaldable del PP. Alberto Fernández va fer l'altre dia un Dinar Cambra i va proposar un pacte de tota l’oposició contra ella perquè s'ho veu a venir.
En política és llei de vida: per poc que ho facis una mica bé -i tinguis els mitjans a favor- pots millorar el resultat en un segon mandat o fins i tot arribar a la majoria absoluta. Pujol va passar de 43 diptutats el 1980 a 72 el 1984 i Aznar de 156 diputas el 1996 a 183 el 2000.
Amb Colau pot passar ara el mateix malgrat que només dispos d'onze regidors de 41 i té pendent encara d'aprovar els seus primers Pressupostos. Però Convergència i Ciutadans fan una oposició light mentre que PSC i ERC es barallen en canvi per pactar amb ella.
L'alcaldessa té també el vent a favor perquè com denunciava Antoni Fernández Teixidó aquest dilluns en un article a La Vanguardia el mapa polític ha girat cap a l’esquerra amb el procés i aquestes coses s'encomanen. Gràcies, Artur.
Personalment crec que no la votaria mai -l’altre dia vaig tenir ocasió de dir-li a Gerardo Pisarello al vestíbul del Novíssim- perquè trobo que en la seva gestió municipal obre molts temes, però no en tanca cap.
Es una mica una política de gestos: retirar el bust del Rei de la sala de plens, ficar-se amb l'Exèrcit, rebatejar la Plaça Llucmajor. Però els bars de la Diagonal fa un any que esperen poder instal·lar terrasses a la vorera en l’hivern més benigne que ha tingut aquest ciutat en 80 anys.
Tanmateix, cal reconèixer la capacitat de lideratge i de comunicació d'Ada Colau: si no no hagués passat de portaveu de la PAH a alcaldessa de Barcelona en menys d'un any. Encara recordo aquella carta de comiat del 22 de febrer del 2014: "no voy a 'fichar' por ningún partido político". Tenia raó: n'ha fet un nou de trinca. En política, com en futbol, no es pot menystenir mai el rival.
El darrer moviment -brillant des d’un punt de vista tàctic- és el fitxatge de Pere Macias com a nou responsable de la connexió del tramvia per la Diagonal. Colau em recorda en això a Nicolas Sarkozy que quan va arribar a president va começar a fitxar socialistes: Jack Lang, Bernard Kouchner o Hubert Védrine. Fins i tot l’exprimer ministre Michel Rocard, el socialista més emblemàtic des de Jacques Delors. Va descol·locar el PS francès.
En el cas de Pere Macias també deuen haver-hi raons personals: va plegar després d’haver estat president del grup parlamentari de CDC a Madrid uns mesos -arran de la ruptura amb Unió- perquè ja sabia que el futur cap de llista seria Francesc Homs. Homs, per cert, ha acabat amb vuit diputats i ara malda per fer una llista conjunta en cas de noves elecciones perquè es deu ensumar la patacada.
