No he estat mai un fan d'El Jueves. Ni tan sols quan era jove. Preferia Interviú -o fins i tot el Lib- que almenys les fotos eren en color. Vostès ja m'entenen. Sempre m'ha semblat una revista de mal gust. I tampoc no li he trobat mai la gràcia. Ni quan es ficava amb el Rei. Però, parafrasejant aquella famosa frase atribuïda erròniament a Voltaire: "defensaré fins a la mort el seu dret" a publicar les portades que vulguin.
Ara una dotzena d'entitats musulmanes de Barcelona l'han portada als jutjats pels presumptes delictes de calúmnies, injúries i ofensa dels sentiments religiosos. S'han atrevit a fer, doncs, una cosa que no ha gosat fer ni la Casa Reial quan es ficaven amb el monarca, el príncep o la Letizia.
La iniciativa judicial arriba, a més, després d'una manifestació a Barcelona, amb un pancarta el lema de la qual que posava els pèls de punta: "¡Queremos al Profeta Muhamad más que nuestras vidas, padres e hijos". I anava signada no pas per una simple entitat sinó per tota "La Comunidad Musulmana de Barcelona".
El promotor d'ambdues iniciatives -que no sé si és amic d'Àngel Colom, per cert- és el portaveu de l'associació pakistanesa Minhaj Ul Quran-Centre Islàmic Camí de la Pau, Mohammad Iqbal. Jo el vaig conèixer el dia del conflicte amb l'alcalde de Badalona, que els va prohibir el res al carrer. Es va queixar que "si Albiol tingués cor ens hagués cedit l'espai gratis" i me'l van presentar com un dels musulmans més integrats al país perquè parlava un català molt superior, no cal dir-ho, als meus inexistents coneixements d'urdú.
Ho dic amb tot el respecte, però jo que gràcies a Déu sóc agnòstic no em faria mai musulmà: has de resar cinc vegades al dia, fer un mes de dejuni i viatjar com a mínim un cop a la Meca. I a més em perdria el fuet o el vi del Priorat, entre d'altres temptacions. L'avantatge és que pots tenir una altra dona, però no crec que la meva em deixés.
Però, per descomptat, que cadascú a casa seva seva faci el que vulgui. Però aquesta és la qüestió: a casa seva. Malament rai si ara que hem esbandit el catolicisme de la vida pública, l'Islam ens dirà què es pot publicar i què no. Per això tot el suport a El Jueves.
Sense oblidar que, en general, la imatge que ens arriba de l'Islam no és bona: Ikea ha esborrat amb photoshop les dones del seu catàleg a Aràbia Saudita, al nord de Mali els islamistes detenen les dones que van sense vel pel carrer, a Nigèria darrerament empaiten cristians i al Pakistan tot un ministre de ferrocarrils és capaç d'oferir 100.000 dòlars per matar algú, encara que sigui el productor d'un bunyol cinematogràfic, sense que ningú li hagi demanat la dimissió. Potser tot plegat és culpa de la premsa, però per deformació professional em costa de matar el missatger.
M'estalvio, d'altra banda, de recordar els problemes que van tenir algunes esportistes de països àrabs per participar en els Jocs de Londres, fins i tot amb vel, o l'evolució preocupant de la Primavera Àrab perquè n'hi hauria per un llibre més que per un article.
I si evito també recordar de l'assassí de Tolosa, Mohamed Merah, que va matar en nom de l'Islam és perquè a Noruega també tenen sonats. Però, Mohamed Merah, per cert, era francès. La prova fefaent del fiasco de les polítiques d'integració a França.
Que no ens passi el mateix. Anem amb compte, potser hem estat massa políticament correctes amb l'Islam. A molts països islàmics no hi ha, ni de bon tros, la tolerància religiosa que hi ha aquí. La pregunta és, doncs: l'Islam és compatible amb els valors occidentals?.
