L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va prometre durant la campanya electoral del 2011 que permetria la circulació de motos pel carril bus, però quan va guanyar les eleccions es va fer enrere.
En un xat de La Vanguardia el juliol del 2013, ho va justificar perquè “tots els informes tècnics ho desaconsellen" tot i que va admetre que "procurem no sancionar-les". "Som tolerants amb les motos amb el carril bus”, va afegir.
En fi, un embolic. En la seva línia. Jo, quan veig un carril bus, no sé mai si ficar-m'hi o no. Perquè les lleis han de ser o blanc o negre. La tolerància, un dels valors tradicionals d’Occident, en el fons és un error. És aquella dita catalana: “Si li'n doneu el dit, se n'agarra el braç”.
És el que ha passat amb els ‘top manta’, que va haver-hi tolerància. Qui no ha comprat mai unes ulleres de sol o un article de marroquineria -falsificat, per descomptat- amb l’excusa que d’alguna cosa han de menjar?. O que és millor això que robar.
El 2010, els ajuntaments del Vendrell i de Calafell -governats llavors pel PSC- van arribar a delimitar zones per a la venda dels ‘top manta’ després que el conseller d’Interior, Joan Saura, beneís la mesura. Saura va arribar a afirmar que era una bona iniciativa “per evitar conflictes”. Els comerciants treien foc pels queixals.
Ara, el fenomen s’ha sortit de mare: ja no només és impossible d’eradicar sinó que s’ha tornat violent com ho demostren els dos incidents a Barcelona en 24 hores. Un d’ells, per cert, en ple Passeig de Gràcia. Tot plegat davant la impotència de les autoritats i la desesperació dels botiguers que sí que paguen impostos i ho veuen, legítimament, una descompetència deslleial.
Com les bandes llatines, també vam ser tolerants amb les bandes llatines. Amb el tripartit, l’esquerra progre d’aquest país va tenir la brillant idea de declarar-les “associació cultural”. La mesura devia cantar tant que ho van fer l’agost del 2006. A veure si hi havia menys rebombori.
Fins i tot el llavors tinent d’alcalde, Jordi Portabella, sospito que en categoria d’alcalde en funcions, va elogiar la “valentia” dels Latin Kings per canalitzar a través de d'associacionisme "una certa disconformitat amb la societat".
L’últim recompte dels Mossos és que, a Catalunya, hi ha 900 Lating Kings, 700 Ñetas, 250 Black Panthers, 200 Trinitarios, 200 Mara Salvatatrucha, etc. Els Mossos -gràcies, de nou- s’han hagut d’esforçar de valent no només pel control que exerceixen sobre els seus membres -han apallissat algun membre que pretenia deixar l’organització- sinó perquè han diversificat el negoci amb el tràfic de drogues, entre d’altres activitats delictives.
I, finalment, el cas dels llauners. En teoria, inofensius. Però el problema no és que amaguin les llaunes en clavegueres i indrets que difícilment passarien una inspecció de sanitat, sinó que han començat a endinsar-se en d'altres activitats professionals. A mitjan agost en van enxampar uns del Barri Gòtic que es dedicaven a la venda de drogues.
En l’operació policial els van trobar 300 paperines de cocaïna, cent pastilles d’èxtasi i cent dosis de marihuana. Tots, d'altra banda, eren pakistanesos -no sé si del sector Collboni-, però no es pot dir la nacionalitat dels detinguts perquè llavors t'acusen de racista com em va passar amb un conseller de districte d'ERC.
Els tres fenòmens descrits, per cert, estan vinculats d'una manera o l'altra a la immigració. Ara voldria preguntar als nostres governants -també a Àngel Colom, no voldria pas deixar-me’l en aquest cas-: tot això com ho arreglem?.
