Quina mania amb defensar la reforma de la Constitució. Com si en reformar un tros de paper poguéssim ser més feliços, follar cada dia -perdonin l'expressió- o recollir bitllets de 500 caiguts del cel. En certa manera és el que ha dit Mariano Rajoy: "Todos dicen que hay que cambiar la Constitución, pero no saben lo que hay que reformar."
En efecte, la reforma de la Constitució ha esdevingut per als federalistes el que Ítaca per als sobiranistes: la terra promesa, el paradís perdut, el creuament de les aigües del Mar Roig. Fins i tot Unió s’apunta ara a la reforma de la Constitució. Com si fos la panacea que cura tots els mals.
L’ideal hagués estat un nou pacte fiscal per a Catalunya, un sistema de finançament proper al basc, per deixar de fer el préssec a casa nostra. Però, òbviament, prefereixen parlar de la reforma de la Constitució que oferir un nou finançament autonòmic. La reforma de la Constitució surt de franc. L'altre, no.
Encara recordo, per exemple, la intervenció de Pedro Sánchez al Barcelona Tribuna el passat 21 de juliol. El finançament va sortir al final i com de passada. Quan ja portàvem més de mitja hora de conferència. Llavors va oferir un finançament “conforme a los principios de autonomía financiera, suficiencia, solidaridad y equidad interterritorial, corresponsabilidad y coordinación”. Moltes condicions per no res.
Ara, com que hi ha eleccions i Ciutadans empaita el PSOE a les enquestes, han de fer alguna promesa. Però el passat 22 de gener, en una entrevista a Rac1, Jordi Basté li va preguntar al líder del PSOE: “Catalunya seria reconeguda en una reforma de la Constitució com una nació amb dret a decidir?.
“El dret a decidir sobre una qüestió que té a veure amb la convivència entre tots ha de ser de tots els espanyols, inclosos els catalans”, va contestar Pedro Sánchez en pla robot. Basté hi va tornar: “Catalunya tindria un concert econòmic com el basc?” “No. [...] Hi ha un principi que defineix el PSOE que és el de la solidaritat”. Llavors per què cal reformar la Constitució?.
Ens haguessin estalviat molts disgustos amb un finançament just per a Catalunya, però proposar la reforma de la Constitució a canvi del pacte fiscal és donar gat per llebre. Venen la reforma de la Constitució com si fos una sessió de ioga o de pilates. Jo prefereixo la petanca, però sembla que surts com nou.
Si PP, PSOE i Ciutadans es posen d’acord per reformar la Constitució patirem. L’actual llei electoral estableix un mínim del 3% dels vots per assolir representació parlamentària la qual cosa ha permès sovint a l’extinta CiU fer de frontissa. Com els lliberals alemanys o britànics en la seva bona època. Però a Madrid de tant en tant estan temptats de pujar-lo fins al 5% amb la qual cosa el nacionalisme català podria quedar diluït. Com els hi agradaria.
D’altres encara ven més enllà. Recordo un article de Pedro J. Ramírez en un llunyà 2008 a El Mundo (1) en el que ja propugnava reformar la Constitució “para que el Estado recupere las competencias necesarias para garantizar la libertat e igualdad de todos los españoles”.
Queden advertits: Si reformem la Constitució, prendrem mal.
(1) "¡No es ésta, no es ésta!", 7 de desembre del 2008
