Avui diré una blasfèmia, però amb xiulades no anirem enlloc. Està molt bé per esbravar-se. Forma part del dret a la llibertat d'expressió. I Esperanza Aguirre va escalfar els ànims -juraria que per tapar el forat de Bankia- amb les seves declaracions. Però a mi no se'm passaria mai pel cap xiular l'himne espanyol. Com tampoc no m'agradaria que xiulessin Els Segadors.
L'excap de premsa del FC Barcelona, Jordi Badia, publicava recentment un article a El Punt-Avui en el qual tenia més raó que un sant. "El moviment antipeatges #novullpagar -afirmava- té una virtut que no es pot negligir: ha posat en l'agenda ciutadana i política la discriminació que pateix Catalunya en matèria d'infraestructures. Ara: no ens enganyem, no ens portarà gaire lluny com a país".
I que consti que, a mi, em cau fatal des que un dia es va pensar que gravava Joan Laporta amb un micròfon ocult. Potser ho devia fer ell amb en Núñez, però a mi no se m'ocorreria mai fer aquestes coses. Jo sempre demano permís per gravar. Fins i tot a les putes. Ara ha acabat col·locat a l'ajuntament convergent de Martorell perquè, quan estava al Barça, va col·locar un amic a Canal Barça. Favor per favor. Així va el país.
Però l'afirmació serveix tant per als partidaris del #novullpagar -dit amb tot el respecte- com per a altres iniciatives sorgides des del món sobiranista. L'independentisme català, en efecte, tendeix a la flamarada, a la rauxa, al treure pit. Allò que Joan Puigcercós va definir un dia com el marcar paquet. Com els toreros.
Malgrat que, a l'hora de la veritat, els diputats independentistes han passat de 21 -els que tenia Esquerra- a 14. De fet, ho dic sempre, en són 10 d'ERC, tres de Solidaritat i un de Democràcia Catalana perquè entre ells estan sovint a mata-degolla. Ves per on l'únic que els ha unit ha estat la protesta contra els peatges, protesta que -d'altra banda- alguns partits fan periòdicament només quan estan a l'oposició. Vostès ja m'entenen.
Per això la xiulada està molt bé. I les consultes sobiranistes. I la manifestació contra la sentència de l'Estatut. I acampar davant el Parlament. I l'Espanya ens roba. I despenjar la bandera espanyola de Sant Pol de Mar. I tot el que vulguin. Però, en una democràcia, la força es mesura en vots. Per això a mi em fa molt gràcia quan els de Solidaritat proposen tirar pel dret amb només tres escons de 135.
Si mai som independents és perquè la independència estarà prou madura, com la poma de Newton. Si mai som independents és perquè CiU, la Caixa i La Vanguardia s'han fet independentistes. M'estalvio el Barça i Montserrat perquè, en aquest cas, crec que no cal.
És veritat que Espanya sovint ens ho posa fàcil amb la manca d'inversions en infraestructures o un sistema de finançament que ens escanya, però l'independentisme tendeix a tirar-se pedres al seu propi terrat.
Ara ja hem xiulat. I ara què? Només veient les portades d'avui d'alguns diaris de Madrid, ja es veu que Mas ho tindrà pelut per negociar el pacte fiscal. I ja ho tenia prou difícil amb majoria absoluta del PP a Madrid. Ho vaig dir ahir al Twitter: canvio la Copa del Rei -fins i tot una Champions- pel concert econòmic que tenen els bascos.
Jo només sé que el 2014 aquí commemorarem la derrota del 1714 -magníficament si hi han posat Miquel Calçada- mentre que els escocesos votaran un referèndum d'autodeterminació. Però malament rai els pobles que miren tan enrere en comptes de mirar endavant.
Un llibre sense pèls a la llengua (12 euros):
Crítiques i ressenyes:
http://www.contralabarcelonaprogre.cat/
També em pots seguir al Twitter:
