Publicitat
La Punteta · 22 d'Agost de 2020. 09:39h.

JAUME TUTUSAUS

Advocat. Units per Avançar

De veritat, ERC vol eixamplar la base social?

Pere Aragonés, vicepresident del Govern i previsible futur candidat d’ERC a presidir la Generalitat, es va despenjar divendres passat acusant al PSOE i a Podemos d'encobrir la fugida del Rei Emèrit, demanant-los una posició més activa tant a l'hora d'explicar als ciutadans el seu parador, com d'aclarir el tipus i característiques dels seus negocis i les possibles implicacions d’aquesta presumpta trama de corrupció.

No content amb això, després d'haver tingut una conversa amb Oriol Junqueras a la presó de Lledoners, segons va explicar ell mateix, ERC ha endegat la campanya "Jo injurio la Corona" a través de les xarxes socials, amb la finalitat de suprimir del Codi Penal el delicte d’injúries a la Monarquia, com a pas previ a la instauració de la República catalana, afegint que l'objectiu definitiu seria l'existència d'una República catalana que es relacioni de tu a tu, com a Estat independent, amb una futura República espanyola. Finalment, Pere Aragonés va aprofitar per llançar en cara al Govern de l'Estat, encara que de manera dissimulada, la seva covardia en afrontar aquestes qüestions, dient-los que, si de veritat hi ha membres en dit Govern que es consideren republicans, això s'hauria de notar.

Davant d'aquesta darrera posició d'ERC sobre la Monarquia parlamentària, per posar entre l’espasa i la paret novament el Govern de Pedro Sánchez, i molt especialment a Unidas Podemos, i a poder ser, dividir-lo i forçar-lo a l'acceptació de l'amnistia per als polítics presos i al reconeixement del dret d'autodeterminació, el partit ha tornat a perdre el nord, obsessionat exclusivament en la seva lluita amb JxCat per l'hegemonia de l'espai sobiranista. Com tantes vegades li ha passat en la seva història, s’ha guanyat a pols la fama de partit poc fiable per sectors importants de la societat.

Per intentar fer una mica comprensible aquesta argumentació, vull esmentar la figura d'un polític de la talla de l'Enrico Berlinguer, secretari general del Partit Comunista Italià (PCI) en els anys setanta, per comparar-la amb els que cada vegada més considero polítics mediocres com Oriol Junqueras o Pere Aragonés, mancats de la profunditat d'anàlisi de la qual feia gala l'esmentat secretari general del PCI.

No m'he tornat boig. Ja sé que el que diré és molt agosarat, que les situacions no són en absolut comparables i que, fins i tot, pot semblar extremadament forçat, tant pel context internacional del moment com pels postulats ideològics tant diferents, però sí que penso que es pot intentar establir un cert paral·lelisme des del punt de vista de la praxis política.

Als anys 70, el PCI era l'únic partit comunista de l'Europa democràtica amb força electoral suficient per plantejar-se, encara que fos hipotèticament, la possibilitat de formar govern algun dia. El cop d' estat a Xile contra Salvador Allende de 1973 va portar Enrico Berlinguer a la convicció que la possibilitat que un dia un partit comunista arribés al poder en una societat democràtica com la italiana només seria possible amb el suport de les classes moderades, o el que és el mateix, arraconant les forces reaccionàries oposades al canvi i establint aliances amb les forces polítiques moderades.

A més, Berlinguer va arribar a la conclusió que una victòria amb només un 51% dels vots seria insuficient per transformar les estructures socials i per anar cap a un societat més igualitària mitjançant polítiques reformistes si no comptava amb el suport de les classes mitjanes. Precisament per això, per intentar atreure-les i per evitar que s'acabessin alineant amb les forces reaccionàries, el PCI havia de demostrar no només la seva desvinculació orgànica i funcional amb el PCUS, sinó també un compromís molt ferm amb la democràcia i amb la governabilitat del país.

Així les coses i amb l'oposició de l’URSS i dels EUA, Berlinguer va aconseguir arrossegar la Democràcia Cristiana gràcies al paper fonamental d'Aldo Moro, el gran intel·lectual de la DC, donant lloc a l'anomenat "compromesso stórico", que es va traduir d'entrada l'any 1978 amb el suport extern del PCI al Govern de la DC, presidit per Giulio Andreotti. Posteriorment, va tenir el seu reflex en uns resultats electorals del PCI molt superiors als de les anteriors eleccions. Tanmateix, el segrest i posterior execució d'Aldo Moro per part de l'extrema esquerra italiana ("Brigate Rosse"), contrària a les polítiques reformistes del PCI, derivades de l'esmentat compromís històric, va suposar el cop de mort de l'aliança entre el PCI i la DC.

En aquest sentit, ERC va saber detectar, també, poc temps després de l'1-O i la DUI, que de no ampliar la base social, la independència no tenia cap futur, i a més, sense explicitar-ho clarament, que només amb el 51% dels vots no anaven enlloc. Aquesta reflexió, que tantes esperances va despertar en optar ERC per la via pragmàtica, a diferència de la unilateral defensada per JxCat, va durar ben poc. Efectivament, està clar que per trencar la visió d'ERC com a partit poc fiable, que no se sap mai per on et pot sortir, li calia també assumir un compromís molt ferm amb la democràcia i amb la governabilitat del país, a Catalunya i Espanya, per vèncer la inicial resistència de bona part de les classes mitjanes a confiar en el partit.

Però com és habitual en ERC, ho han fet tot al revés. De l'inicial "Espanya me importa un comino" a negar-se a donar suport als pressupostos de Pedro Sánchez, obligant-lo a convocar noves eleccions generals, o a jugar a la puta i la ramoneta amb el suport a les pròrrogues de l'estat d'alarma amb motiu del COVID-19, i tantes altres, el seu compromís amb la governabilitat d'Espanya ha estat equivalent a poc més de zero, afectant decididament a la seva imatge de partit seriós i fiable, del qual un se'n pot refiar que finalment no t'acabarà deixant amb el cul a l'aire. En definitiva, el que ha acabat provocant ERC és que Pedro Sànchez s’acabi refiant més de Ciutadans, amb l’aquiescència, ni que sigui a contracor, d'Unidas Podemos.

No cal dir que pel que fa a la governabilitat de Catalunya encara ha estat pitjor: a més de la manca de Govern efectiu durant dos anys, quan ho han fet, han governat exclusivament per als seus. Si algú és pensa que així s'amplia la base social, va ben errat, perquè l'únic que aconsegueix ERC amb un comportament tant erràtic, és espantar les classes mitjanes moderades, que cada vegada es mostren menys receptives a fer-los confiança.

I amb el "ho tornarem a fer" -que suposa ni més ni menys que optar per un referèndum de caràcter vinculant sense una prèvia reforma constitucional, situant-se com gairebé sempre, al marge de la legalitat- acaben d'expulsar de la suposada ampliació de la base social les classes mitjanes, més aviat conservadores, que es miraven amb una certa simpatia la possibilitat de la independència en un futur. Per això no es estrany que, en els darrers estudis d'opinió, el suport a la independència vagi baixant.

Penso que poca cosa podem esperar d'ERC, almenys amb els dirigents actuals, perquè la governabilitat del país en una situació d'emergència sanitària i econòmica nacionals no pot restar a expenses dels canvis d'humor del partit i del que pugui pressionar-los JxCat -aquests per considerar-se els únics propietaris legítims del país, i perquè els republicans arrosseguen una espècie de complex d'inferioritat respecte a JxCat.

Jaume Tutusaus, advocat. Units per Avançar

Publicitat
Publicitat

4 Comentaris

Publicitat
#5 Pepe, Alacant, 28/08/2020 - 11:33

En los países bálticos, tras la independencia, se privó de nacionalidad a quienes no podían demostrar antepasados anteriores a 1940, eliminando de un plumazo a las incómodas minorías rusas y polacas, que si bien fueron muy útiles para votar a favor de la independencia, ahora son no-ciudadanos. Aviso a navegantes.

#4 pepe, andorra, 25/08/2020 - 11:39

y de verdad le importan a alguien estas cosas cuando se esta cayendo todo a nuestro alrededor?

#3 Menjamela Grandi, Anapurna, 25/08/2020 - 10:41

Ya ha quedado varias veces en evidencia que los supuestos valores democráticos, el buenrollismo y demás marketing político 'quedabien' del independentismo catalán -tanto da si de Esquerra Regolpista o de JxCash- es más falso que un billete de 3 euros. El objetivo y el destino divino es la independencia y no importan los medios para ello.

#1 Joana, L’Hospitalet, 22/08/2020 - 11:59

Molt d’acord amb la tesi de fins d’aquest article