El sobiranisme encara no ha entès res. Viu als núvols. Hem entrat en la fase de depressió -n'hi ha que fa mesos que hi som vistos els resultats tangibles del procés-, però encara ha de tocar de peus a terra, acceptar la pura veritat: la trompada ha estat de les que marquen època.
És veritat que entre el discurs de Quim Torra d’aquest dissabte i el d’Eduard Pujol de dijous hem avançat una mica. El del portaveu de Junts per Catalunya semblava fet exprés per posar Jordi Turull a la presó. Jo crec que l’haguessin posat igual. Però el seu pitjor enemic no ho hagués fet millor.
En realitat, ell mateix havia dit 48 hores abans que no era el candidat de JxCat i que ho havien de decidir a la reunió del grup parlamentari. De vegades sembla que Eduard Pujol tingui pressa per ocupar la vacant.
Perquè mentre Turull parlava de diàleg, d’entesa, de negociació. L'exdirector de Rac1 li va tirar tota l’estratègia pel terra. Només començar va comparar Arrimadas amb Lerroux, Albiol amb Arias Navarro, Iceta amb Duran i a Xavier Domènech amb no sé qui.
Els països no només es governen amb dignitat, també es necessiten vots. Acords transversals, aliances parlamentàries, mà estesa, cintura, fins i tot química. De tot una mica. La resta és donar-nos cops de cap inútilment contra una paret.
Per això, Torra ha començat més suau. En certa manera ha presentat també la seva candidatura després dels fiascos de Puigdemont, Sánchez i Turull. El pla D. I el rellotge s'ha posat en marxa. Ara ja no volen eleccions.
Perquè costa de creure que la CUP voti una deixebla de Mas-Colell com Elsa Artadi, doctorada a Harvard. Tot i que, a la Catalunya actual, ja pot passar de to. A l’Auditori del Parlament, estaven tots junts. Els uns amb el puny alçat. Els altres amb americana i roba de marca.
Però el sobiranisme encara no ha aterrat. El més sorprenent de tots els discursos ha estat la insistència en la feblesa de l'Estat. Per a Quim Torra, l’Estat espanyol “s’ensorra i cau a trossos". Per a Sergi Sabrià ha “fet fallida” i “trontolla”. Per a Natàlia Sànchez, de la CUP, està “fumejant” i només en queden “les restes”.
“En l'aparent fortalesa de l'Estat hi trobarem sempre les seves febleses”, ha insistit la diputada cupaire. Ha acabat la seva intervenció amb un “No passaran! Visca la república!”. Era el que devia cridar la Passionària abans de la batalla de l’Ebre.
El procés ha subestimat moltes coses -Rajoy, la justícia espanyola, etc-, però sobretot ha subestimat la força de l’Estat. Aquest és un Estat que va mobilitzar 17.000 policies per impedir el referèndum, que va imposar la decisió del TC a cops de porra, que ha rebut el suport de la UE, que ha processat la cúpula del procés i que ha ficat mitja dotzena de consellers a la presó. Però ja ho veuen: està en crisi.
El van subestimar des del principi. Aquest és un Estat que ha derrotat fins i tot a ETA. I això que van estar fotent trets durant 40 anys. Ara els d’ETA demanen que, si us plau, a veure si els poden traslladar a presons del País Basc. Diguin el que diguin ha estat una derrota per golejada. Política i policial. Fins i tot ideològica. Otegi no ha arribat ni a lehendakari.
Curiosament és un error històric del catalanisme. O potser és que sobrevalorem també les pròpies forces. Perquè si l'Estat espanyol és tan dèbil com es que no vam aprofitar la Guerra del Francès per declarar la independència? O la crisi del 98? O l'adveniment de la República?.
El processisme hauria de despertar definitivament del somni, fer autocritica de debò -no només de cara a les eleccions-, aprendre dels errors, llepar-se les ferides i intentar minimitzar els estralls, sobretot pels que estan a la presó i les seves famílies. Els homenatges estan molt bé, però no tindran cap efecte pràctic.
Vist el cost personal i humà necessitaríem uns dirigents que, d'entrada, admetessin la realitat. La dura realitat. Fins que no ho facin no sortirem del pou. Qualsevol altra cosa és alimentar esperances inútils o seguir amb l'estratègia equivocada. Si el procés ha tingut mai estratègia. Més aviat ha estat anar posant pedaços i generar il·lusions.
